L’Ana, mestra de música de 30 anys, assaboreix una suculenta sopa castellana al menjador del Restaurante Pili, una de les dues cases de menjars de San Pedro Manrique, a la comarca soriana de Tierras Altas. Té tants ingredients l’olla que gairebé no es veu el caldo. La televisió del saló emet imatges de José Luis Martínez Almeida i de Novak Djokovic, l’últim capítol del serial de la setmana. El so de l’aparell és baixet, gairebé imperceptible, però les imatges distreuen els set comensals del menjador.

-Avui és el meu primer dia, i he de buscar casa, però no m’ha donat temps. Em quedaré a l’hotel per ara. 

L’Ana, professora interina a qui acaben d’assignar l’escola del poble, xerra amistosament amb l’encarregada del restaurant, que l’adverteix que serà difícil aconseguir el seu objectiu. «És que no hi ha cases buides al poble, ni una». 

Aquesta frase no sorprendria si es pronunciés en molts altres punts d’Espanya. Però no aquí. A l’epicentre de l’Espanya buida. 

Tierras Altas té una densitat d’1,9 habitants per quilòmetre quadrat, només lleugerament superior a Lapònia. És una de les regions més deshabitades d’Europa juntament amb zones de Conca i Terol. Tot i així, hi ha una llogaret gal que resisteix a la despoblació. Aquest: San Pedro Manrique. 

Des del 2000 hi han augmentat els empadronats un 26%, de 487 a 655 habitants, mentre la immensa majoria dels pobles de la província han viscut una diàspora contínua.

«S’han arribat a construir més de cent vivendes socials al poble, però ara mateix no trobes casa; fan falta més habitatges», confirma l’alcalde, Julián Martínez, del PP, mentre pren un cafè a mig matí a la terrassa del Bar Cipris al carrer principal del poble, que dona una de les tres esglésies. 

La temperatura, al sol, és agradable. El termòmetre marca set graus, set més que a la ciutat de Sòria, per la inversió tèrmica al ser a la muntanya: San Pedro, enclavat entre serralades a la frontera amb La Rioja, està a 1.177 metres d’altura. Hi ha diversos parroquians consumint a la terrassa tot aprofitant aquesta –permeti’ns dir-ho– caloreta. 

«Ara hem cedit una parcel·la a la Junta, per construir sis cases més, d’uns 90 metres quadrats, i tenim una altra parcel·la que els hem ofert gratis, a veure què diuen», assegura l’alcalde, que lamenta que hi hagi bastantes cases que estan abandonades i caiguin per «temes d’herència»: «Fa una pena de mil dimonis veure les cases esfondrades».

«Aquí, qui està a l’atur és perquè no vol treballar», pronuncia mentre assenyala a la llunyania les naus de la fàbrica que ha ajudat que San Pedro sigui una excepció a la zona: Embutidos La Hoguera.

L'empresa ocupa 109 persones i tota la seva història està lligada a l’èxode rural. Va néixer el 1975 per lluitar contra les primeres onades de despoblació, quan joves i famílies marxaven al País Basc o a Catalunya a treballar a la indústria. 

«Després d’acabar la mili, uns altres tres xavals i jo vam muntar un grup sindical», recorda Carlos Martínez, fundador de La Hoguera, al seu despatx, on té fotografies amb Adolfo Suárez, Joan Carles I i Felip VI. 

Carlos, José L, Agustín i Marcos, llavors joves, van posar la llavor amb una petita granja de porcs que deu anys després va passar a ser una «petita indústria de transformació». Ha passat de ser un negoci auster, gairebé familiar, a facturar 30 milions d’euros l’any, exportant a nombrosos països, entre ells a Austràlia, on el seu pernil és molt valorat [a l’any produeixen 300.000 pernils curats durant 18 mesos]. 

El seu producte –pernil, xoriço, llom, ‘torreznos’ de Sòria...– es pot comprar a cadenes d’alimentació com El Corte Inglés i Ahorra Más. 

No va ser un camí fàcil. Carlos Martínez, que, a més de liderar La Hoguera, va ser alcalde diverses legislatures, va bregar durant anys amb la Junta perquè el poble no es veiés desposseït de serveis i per portar els que hi faltaven, com la gasolinera.

Fa 32 anys van arribar a instal·lar antenes pirata en un dels turons que envolta el poble perquè es veiessin Antena 3 i Telecinco

Davant la passivitat de l’Administració, fa 32 anys va arribar a instal·lar antenes pirata en un dels turons que envolta el poble perquè es veiessin Antena 3 i Telecinco. A les telecos no els era rendible.

Un problema, el de les telecomunicacions, que encara es pateix. El Teo, el seu fill, director general de l’empresa, ha arribat a pujar al port d’Oncala per tenir connexió 4G i poder rebre les comandes.

«Hi ha vegades que no hi ha servei, no tens senyal, és igual la companyia que tinguis», explica el Teo, que va estudiar Administració i Direcció d’Empreses i Màrqueting a Madrid i va tornar al poble, com molts dels treballadors de La Hoguera. 

«Aquí hem mirat sempre de generar un tipus d’ocupació en què a la família li dona qualitat de vida, estabilitat. Sempre hem intentat facilitar la conciliació familiar, la vivenda i un sou digne», assevera el seu pare, cofundador de l’empresa i que és també president de la Caja Rural de Soria.

Els sous de la fàbrica els marca el conveni d’empreses càrnies: entre els 16.045 euros bruts anuals (1.146 euros mensuals) que cobra un peó als 25.652 que percep un tècnic superior (1.832 euros al mes). 

Caminar sobre brases

L’empresa pren el seu nom de la tradició centenària que impregna tot al poble: el Paso del Fuego. Cada 23 de juny, els habitants més valents de San Pedro caminen descalços sobre una catifa de brases després de cremar una pira de «2.000 quilos de llenya de roure».

«Els últims anys abans de la pandèmia vam haver de posar pantalles per seguir-lo des de fora del recinte. Això estava pleníssim», rememora l’alcalde, que ha vist com de forma gradual el poble ha anat creixent en població. 

Alguns són immigrants –«són al voltant del 30% dels veïns, de diferents llocs... romanesos, búlgars, marroquins, equatorians...»–, però també procedents d’altres punts d’Espanya. «Aquí l’únic que fixa població és l’ocupació», aprecia l’alcalde sobre un apartat que porten molt bé. 

Des del Turó de l’església de la Virgen de la Peña es divisen algunes d’aquestes vivendes arraconades que esmenta el primer regidor i la fondalada per on discorre el riu Linares, afluent de l’Ebre i que marca el final del municipi. Moltes de les cases estan construïdes amb pedra bruna o blava. «Són de pedreres de la zona», explica l’alcalde mentre mostra el recinte de grades adjacent a l’església.

El poble conserva serveis. Hi ha una escola bressol amb deu nens, una escola fins al segon cicle de l’ESO amb gairebé 60 alumnes, una gasolinera, la comandància de la Guàrdia Civil, un taller mecànic, un banc –Caja Rural de Soria–, un hostal i una residència de gent gran «que quan està plena dona feina a 30 persones». 

També hi ha un centre de salut que es va ampliar recentment i on treballen deu metges més i infermers, la majoria dels quals ve a treballar diàriament des de la capital de província, a 40 minuts amb cotxe. Han de pujar dues vegades el complicat port d’Oncala, de 1.456 metres i on cal anar amb molt de compte. 

«Jo estic enamorat d’aquest projecte, és molt genuí, els treballadors de l’empresa són part de l’empresa, és un projecte del poble i per al poble. A la gent li oferim un projecte de vida. Donem treball digne a tota la família», explica Teo durant una visita a la fàbrica, on sala rere sala es veuen madurant milers de pernils que han sigut penjats a mà. 

Són pernils de porc de raça Duroc, situada entre el blanc i l’ibèric i que està considerada una dels millors relació qualitat-preu. «Són pernils molt infiltrats, de molt buquet». 

«Al final, el secret de l’èxit donar un producte de màxima qualitat, adaptar-nos al mercat. Hem tret línies de producte ecològics i som coneguts al sector per tenir productes naturals sense additius. Això dona també sentit a on som», assenyala el director general, que demana als polítics un «discurs més clar» sobre l’Espanya rural. 

La gent per viure al medi rural necessita feina i tot el que hi ha al voltant, serveis, una internet fiable, infraestructures, habitatges...

«Al final ens perdem en les formes i no abordem el fons. La gent per viure al medi rural necessita feina i tot el que hi ha al voltant, serveis, una internet fiable, infraestructures, habitatges... Molts pobles de Sòria tindrien més gent si hi hagués vivenda», assenyala Teo, l’empresa del qual està projectant ja una ampliació amb una altra nau de 3.000 metres quadrats que donarà feina a 30 persones més. 

Però, és clar, sense habitatge, d’on vindran? «Estem pensant fins i tot a posar un microbus que vingui des de Sòria», arriba a insinuar Carlos, el seu pare, que afirma sentir-se una mica desesperançat després de tanta brega durant anys i que va tenir un dels seus desenganys més grans quan la Junta va treure dos cursos de l’ESO de l’escola del municipi malgrat tenir més de cent alumnes, el moment que més nens hi havia escolaritzats. 

Els joves, per continuar estudiant, se n’havien d’anar a Sòria diàriament. I l’autobús, pujar cada dia el port tant a l’anada com a la tornada. Moltes vegades amb neu. «El que fomentes així és que la gent se’n vagi». 

«És que el rum-rum que tenim al món rural és com que indirectament es tractés que la indústria se’n vagi a les ciutats, que sembla que és la tendència a nivell mundial per ser més econòmic», aprecia el Teo, que, al costat del seu pare, i molts empresaris de l’Espanya buida demanen una fiscalitat més baixa que atragui inversió i ocupació. 

«El que demanem és saber quin és el pla a futur. Si realment volen que tot Espanya visqui a Madrid o a les grans ciutats, en uns 30 o 50 anys igual ja no té sentit el que fem», ratifica Teo, que, com la resta de veïns ha vist com els han deixat fora de l’ampliació de la xarxa 5G. «Vivint al món rural tot són complicacions i a la ciutat facilitats», es lamenta Teo, que informa que en els últims anys, en alguns casos durant la pandèmia, diverses famílies d’altres punts d’Espanya han vingut al poble a treballar a la fàbrica procedents de Madrid o de Mallorca, fet que ha ajudat a augmentar el padró.

De fet, en els últims anys La Hoguera ha creat al voltant de 20 llocs de treball, i cada persona que arriba a treballar ve amb la seva família, amb la qual cosa són tres o quatre d’empadronats més amb cada contractació.

«És que, efectivament, hi ha gent que l’atrau el món rural; cal fomentar que les empreses vagin als pobles, que les empreses i els treballadors tinguin millores fiscals. Vertebraria Espanya d’una manera diferent. Si vols revertir el problema, es pot fer», sentència Teo. El seu pare es pronuncia en la mateixa línia i insisteix a retenir el talent: «És que cada jove autòcton que se’n va és un tresor que es perd».