La immunòloga espanyola Carola García de Vinuesa lluita per desmuntar la teoria que el 2003 va portar a la presó a una dona australiana, Kathleen Folbigg, condemnada per l'assassinat dels seus quatre fills i demonitzada per l'opinió pública. La gaditana va entrar en escena el 2018 i va iniciar una recerca genètica que demostra que no va haver-hi crims sinó morts naturals.

Kathleen Folbigg, amb la Laura, la seva quarta filla morta el 1999 Arxiu

Els seus estudis genètics demostren la innocència de Kathleen Folbigg…

Trobem una mutació tant en Kathleen com en les seves dues filles que explica la mort de les nenes. Té lloc en una proteïna que es diu calmodulina. Hem demostrat, al costat d'un grup d'experts de quatre països, que aquesta mutació causa arrítmia cardíaca severa comparable a altres mutacions en calmodulina que han causat mort sobtada inesperada en nens. Gràcies a aquests estudis s'ha classificat com a patogènica, cosa que significa en termes genètics que té més del 99% de probabilitat de ser la causa de la mort sobtada de les nenes. És a dir, no van ser assassinades sinó que van morir per una arrimia cardíaca.

Anem amb la seqüència dels fets. El 1989 Kathleen es casa amb Craig Folbigg i tenen un primer fill, Caleb, que mor als 19 dies…

Caleb va tenir un part traumàtic i va néixer una laringomalacia, una laringe flàcida, que causa una obstrucció parcial en les vies respiratòries. Els informes de l'hospital reflecteixen que el bebè tenia dificultat per a menjar i respirar alhora. Als 19 dies va morir mentre dormia, i la seva defunció es va classificar com a síndrome de mort sobtada del lactant.

Després ve un segon fill, Patrick.

Patrick, als quatre mesos d'edat, sofreix un ALTE, un episodi agut potencialment letal. El nen es va posar blau, va deixar de respirar, i va ser hospitalitzat. Poc després va desenvolupar una epilèpsia severa acompanyada de ceguesa. Els metges van sospitar que tenia una encefalopatia epilèptica i va morir amb vuit mesos d'edat durant un atac epilèptic. En el seu certificat de mort no hi havia res sospitós.

Després neix Sarah el 1992…

Era una nena saludable que als 10 mesos va desenvolupar una infecció respiratòria acompanyada de febre, i va morir també mentre dormia. En el certificat mèdic apareixia també mort sobtada del lactant, que és una síndrome del qual cada vegada tenim més clar que té una base genètica sovint relacionada amb arrítmies cardiovasculars.

I, més tard, se'ls va morir una quarta filla.

Laura, sí. Compte una amiga de Kathleen, que la cuidava, que va haver-hi un episodi aïllat en què la nena semblava haver perdut el coneixement i deixat de respirar, però en general va estar bé fins als 18 mesos, que va morir. Havia tingut febre uns dies abans i quan li van fer l'autòpsia van veure una miocarditis, que és una infecció del cor bastant severa i suficient per a haver constat com a causa de mort. Però al forense li van dir que hi havia hagut tres morts prèvies i va al·ludir a una “causa indeterminada”. Això és important perquè la Laura és la nena que també tenia base genètica, i les infeccions i la febre són causa d'arrítmies cardíaques, com també ho és la miocarditis. Avui existeixen pocs dubtes que la seva mort també va ser natural.

El matrimoni se separa i Craig descobreix un dia, en un diari personal de Kathleen, que havia escrit que Sarah s'havia anat “amb una mica d'ajuda”. Va ser amb això a la policia…

La policia ja havia entrevistat abans a Craig en profunditat i havia insistit moltes vegades en la innocència de Kathleen. És un diari que ella mai havia amagat i que en el judici es va utilitzar erròniament com a prova. Mai es van lliurar en el jutjat els diaris, només es van facilitar frases soltes fora de context que eren fàcils de malinterpretar. És més, el jutge que va revisar el judici el 2019 va dir que no volia ajuda de cap expert per a analitzar els diaris, que en tenia prou amb el seu propi criteri. Després que aquest jutge rebutgés les troballes genètiques i tornés a declarar la culpa de Folbigg al juliol de 2019 sobre la base dels diaris, els advocats de Kathleen van demanar a set dels millors experts del món en psiquiatria i psicologia forense, i lingüística, que analitzessin els diaris de Kathleen. Tots van coincidir que no hi ha res inculpatori. Els diaris simplement reflecteixen que se sent estressada, responsable i deprimida, com és d'esperar d'una dona a la qual se li van morint els seus quatre fills i que, de fet, era molt bona mare.

En aquells anys va tenir influència la teoria del britànic Roy Meadow, que defensava que “una mort sobtada és una tragèdia; dues resulta sospitós, i tres és assassinat”.

Meadow es basava en una estadística que s'ha demostrat absolutament errònia. No té base científica. El 2003, quan va tenir lloc el judici, existien ja diverses publicacions que descrivien casos de morts sobtades múltiples en una mateixa família on totes eren naturals. De fet, per aquesta raó, el Consell Mèdic britànic va excloure a Meadow durant anys de la pràctica mèdica, però ja havia fet mal a moltes dones.

El 2003 va haver-hi un judici ràpid que va portar a Kathleen en la presó. Es va convertir llavors en el gran dimoni per a l'opinió pública australiana…

I fins avui es creu que és la pitjor assassina en sèrie en la història d'Austràlia. La van dir bruixa, la van demonitzar i, excepte un grup d'amigues que sempre ha defensat la seva innocència, tots van renegar d'ella.

Hi ha pel·lícules com Cadena Perpètua o Mystic River, basades en novel·les, que retraten històries de persones que han estat injustament acusades d'assassinat, i hi ha històries reals com la de Dolores Vázquez a Espanya, que va anar a la presó per la mort de Rocío Wanninkhof, quan després es va demostrar que ella no l'havia matat… és un sense sentit!

Exacte! I a Austràlia tenim un altre cas igual, el de Lindy Chamberlain, que va passar cinc anys en la presó i després es va demostrar que ella no havia matat al seu bebè. És curiós a més que sempre es tendeixi a examinar i demonitzar a la mare, no al pare.

Darrere de tot el seu esforç i coratge, hi ha un desig fortíssim de justícia.

Totalment. Tinc molt poca tolerància cap a la injustícia i, sobretot, cap a la injustícia que perjudica les dones. Després, soc metge i el que veig és quatre nens malalts, que moren de forma natural. I et preguntes: com ha pogut passar això? és tan sorprenent el que va passar en aquest primer judici! Mai aquesta dona hauria d'haver entrat a la presó! Fins i tot sense l'evidència genètica! Mai va haver-hi proves! El 2015 un patòleg forense que havia participat en el judici es va dirigir al Govern de Nova Gal·les del Sud insistint que els quatre nens havien mort per causes naturals i exigint la reobertura del judici. El fiscal general de Nova Gal·les del Sud triga tres anys a convocar una revisió del cas.

I com es va assabentar del cas? quan va decidir implicar-te?

El 2018, David Wallace, un jove advocat que havia fet un curs d'immunologia de postgrau en el meu departament, veu a la televisió un reportatge sobre aquest cas, em crida i em pregunta si existeix ja la tecnologia per a realitzar una recerca genètica. Li vaig dir que sí, que la tecnologia havia avançat molt en quinze anys i que en el meu laboratori ja estàvem seqüenciant genomes humans sencers.

I es va posar a la feina.

Em vaig llegir els informes i de seguida vaig veure que les morts podien ser per causes genètiques. Vam poder entrar a la presó per a recollir la mostra de saliva de Kathleen, seqüenciem el genoma i l'analitzem, per separat, el meu col·lega Todor Arsov i jo, i els dos arribem a la mateixa conclusió. Hi havia una mutació en un gen, CALM2, i s'havien descrit ja altres mutacions en aquest mateix gen que havien causat mort sobtada en nens petits. Vam poder seqüenciar també als nens a través de la sang que es recull en el moment de néixer, i vam demostrar que les dues nenes tenien la mateixa mutació que la mare i que encaixava amb el seu quadre de mort.

Tinc entès que va contactar també amb el major expert en el món.

Efectivament. Quan els genetistes i el cardiòleg representant al govern de Nova Gal·les del Sud van dir que no pensaven que aquesta mutació explicava les seves morts, vaig contactar amb el major especialista en mutacions d'aquest gen i arrítmies letals heretades, que és el professor Peter Schwartz, de l'Institut Auxológico de Milà, i em va dir que havien descobert recentment un cas molt similar en una família europea amb una mutació en el mateix aminoàcid. Ell va arribar també a la conclusió que estàvem davant una mutació probablement patogènica. Va escriure una carta al jutge exposant el seu raonament i explicant per què pensava que hi havia una causa probablement natural per a la mort de les nenes i, incomprensiblement, el jutge va decidir ignorar aquesta informació.

Però no es va rendir…

No. Després de tancar el jutge el cas, cridem als millors experts del món liderats pel danès Michael Toft Overgaard i es van fer proves en diferents laboratoris demostrant que la mutació dels nens Folbigg interrompia el ritme cardíac. I amb aquesta recerca, revisada per parells i publicada en la revista “Europace”, va passar a considerar-se que hi havia més d'un 99% de probabilitat d'arrítmia letal amb resultat de mort sobtada.

I fa un any els advocats de Folbigg li van lliurar al governador de Nova Gal·les del Sud una petició sol·licitant el perdó i alliberament de Folbigg signada per 90 científics.

Exacte. Portem la informació que reunim l'Acadèmia de Ciència d'Austràlia. El seu president, John Shine, després d'estudiar-la, va donar suport a la petició. En menys de dues setmanes, experts de tot el món, inclosos dos Nobel, la van signar. Però el fiscal general de Nova Gal·les del Sud una altra vegada ha estat molt lent. Finalment va anunciar que el 14 d'abril donaria el veredicte, però encara no l'ha donat. Penso tristament, que pot haver-hi motivació política perquè han anunciat eleccions federals a Austràlia per al 21 de maig i potser no volen distreure a l'electorat amb un cas que serà molt polèmic. Estem probablement davant l'error judicial més greu en la història d'Austràlia. És tràgic que hi hagi una dona a la presó que és innocent i sense proves. Mai hi ha hagut ni arma de mort ni signes físics. Res de res.

Carola García de Vinuesa, exponent espanyol del treball a l'estranger

Menys coneguda per al gran públic espanyol que el català Valentín Fuster, director de Cardiologia de l'Hospital Muntanya Sinaí de Nova York, l'astronauta madrileny Miguel López Alegría o el xef asturià José Andrés, la científica Carola García de Vinuesa és un altre dels grans talents espanyols que triomfen fora del nostre país i gaudeixen del màxim prestigi i reconeixement internacional.

Nascuda a Cadis fa 52 anys, va passar part de la seva infància als Estats Units i Bèlgica. De tornada a Espanya, va estudiar medicina en la Universitat Autònoma de Madrid. Era una jove molt idealista admirava el treball que alguns dels seus amics realitzaven per a oenegés com a Metges Sense Fronteres. “Les històries que contaven de la seva labor a Àfrica m'atreien”, reconeix.

La justícia social i la solidaritat han estat sempre una constant inquietud en la vida de Carola. Durant la carrera va marxar a Calcuta, a l'Índia, i va estar treballant amb la Mare Teresa en els barris més desfavorits i, més tard, de la mà d'un metge que tenia una clínica a la vora del Ganges, netejava les ferides a pacients amb lepra. “Va ser una experiència forta per la tragèdia humana que vaig veure en aquests pacients”, confessa. Un altre any, més tard, i encara estudiant, va participar en un programa d'educació de treballadors de salut en pobles de Ghana, a Àfrica, que va ser també “una experiència enriquidora” en la qual va conèixer a “persones excepcionals”.

A Àfrica hi havia llavors molta mort infantil per meningitis i malària, infeccions per a les quals no hi havia vacuna. Sensibilitzada per aquesta necessitat, va marxar després a la Universitat de Birmingham on va aprofundir en la recerca de la immunitat a la meningitis i es va doctorar.

Després, el 2001, una beca la va portar a l'Escola de Recerca Mèdica John Curtin de la Universitat Nacional d'Austràlia, el departament d'Immunologia de la qual va dirigir durant vuit anys. En aquest país, on va tirar arrels i va donar llit a la seva passió per la recerca, se la considera una eminència.

El 2005 va descobrir un gen nou en ratolins que conduïa a una malaltia autoimmune. Per a batejar-los es va inspirar en les seves arrels andaluses: “Al ratolí que em va ajudar a descobrir-lo el digui Sant Roque i al gen, Roquin”, assegura somrient.

Cofundadora i directora del Centre d'Immunologia Personalitzada d'Austràlia, Vinuesa (com se la coneix en el món científic) va ser una de les primeres persones en aquest país a utilitzar la seqüenciació genòmica per a vincular malalties a variacions genètiques.

A Austràlia és una autoritat. El 2015 va entrar en l'Acadèmia de Ciències australiana i el 2020, en la de Salut i Medicina. És també guanyadora del Premi al Científic de l'Any del Ministre de Ciència a Austràlia.

Enguany, després de més de 20 anys a Austràlia, ha tornat a Anglaterra on actualment treballa per a l'Institut Francis Crick, a Londres. “Els canvis venen bé i tenia moltes ganes de canvi… i d'estar més prop d'Espanya, la meva mare i els meus germans”, conclou.