Giorgia Meloni, la líder ultradretana de Germans d'Itàlia, que ha estat el partit més votat a les eleccions d'ahir diumenge, ocuparà la presidència del Govern de dretes, de la mà amb Matteo Salvini i Silvio Berlusconi, després d'aconseguir una majoria aclaparadora. És la primera vegada a la història d'Itàlia que una dona ocupa aquest càrrec.
Amb tot just 15 anys, Giorgia Meloni trucava a la porta del Front de la Joventut, els cadells del postfeixisme italià. Aquella noia menuda i de mirada severa emprenia una carrera consagrada exclusivament a la política que ara l'ha portat al capdamunt.
"Sóc Giorgia"
Si hi ha un punt d'inflexió a la llarga carrera política de Meloni (Roma, 1977) aquest va ser l'octubre del 2019, quan davant de milers de persones a la plaça de Sant Joan de Roma, feu sindical, va proclamar: "Sóc Giorgia, sóc dona , mare, italiana i cristiana i no m'ho trauran", en un atac directe a la legislació homosexual.
Dos nois van recollir el seu discurs, la van barrejar amb música electrònica i, sense voler-ho, la van elevar a icona pop. Tota Itàlia ballava i difonia aquell tema enganxós.
Els seus rivals, sosté, són els "buròcrates" de Brussel·les, el col·lectiu LGBT o l'"esquerra de saló", mentre admira la Rússia de Vladimir Putin per compartir el "sistema de valors europeus, defensar el cristianisme i combatre el fonamentalisme islàmic" , encara que promet "lleialtat" a Occident.
El seu ideari el va aclarir per sempre en un acte electoral de Vox a Marbella, quan es va presentar al món: "No hi ha mediacions possibles, es diu sí o no. Sí a la família natural, no al lobby LGBT; sí a la identitat sexual, no a la ideologia de gènere, sí a la cultura de la vida, no a l'abisme de la mort, sí a la universalitat de la creu, no a la violència islàmica, sí a fronteres segures, no a la immigració massiva".
Una infància entre dones
Però la vida de la "reina" de la ultradreta va començar marcada pel segell de l'abandó. La seva mare, Anna, la va criar sola, juntament amb la seva adorada germana gran, Arianna, després que el seu pare les abandonés marxant a les Illes Canàries.
La seva era "una família ferida", una mare i dues nenes sota el sostre d'un apartament de la Roma "bé" que un dia va cremar per una espelma que les germanes van deixar encesa a la seva habitació.
"Ens vam veure al carrer", recorda. La seva mare va aconseguir vendre el que quedava de l'habitatge i mudar-se al barri obrer de Garbatella, on va entrar en contacte amb la política, a la qual dedicaria la seva existència.
Amb 15 anys va trucar a la porta del Front de la Joventut, l'organització juvenil de l'antic Moviment Social Italià (MSI), fundat pels darrers feixistes.
La noia, sempre contrària a celebrar el Dia de l'Alliberament del nazifeixisme per veure'l "divisiu", inaugurava la seva militància l'estiu del 1992 mentre la Primera República col·lapsava sota el pes de la corrupció i les bombes de la màfia.
El 1996, quatre anys després, la jove, ja coneguda per la seva duresa dialèctica, s'alçava com a líder nacional d'Azione Studentesca, el moviment juvenil d'Aliança Nacional, nova cara de l'MSI, amb la qual va ser elegida consellera provincial a Roma.
El seu ascens va ser meteòric, passant per sobre de tots els homes, fins que amb 29 anys va arribar a la Cambra de Diputats, de la qual va ser vicepresidenta fins al 2008, quan va ser nomenada ministra de Joventut per Berlusconi.
Al cim gràcies a l'explotació del descontentament general
L'auge d'aquesta dona coincideix amb la seva presidència, des del 2014, dels Germans d'Itàlia, nous hereus de l'MSI, amb qui ha aconseguit conquistar el país.
El 2016 va intentar ser alcaldessa de Roma, sense èxit, però va obtenir gran popularitat fent campanya embarassada de la seva única filla.
Des de llavors el seu protagonisme no ha fet més que augmentar (a les eleccions del 2018 va obtenir un trist 4 %). El seu èxit deriva de l'explotació del descontentament de la pandèmia i del paper com a única oposició a la difunta coalició d'unitat nacional de Mario Draghi.
En aquest temps ha traspassat les fronteres com a simpatitzant de l'ultranacionalista hongarès Viktor Orban o presidint el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus, el de l'espanyola Vox.
