Una mica més d’un miler de persones van sortir el dia 2 de juliol als carrers de Berlín per protestar contra el rearmament de l’exèrcit alemany i contra el que consideren una remilitarització de la societat europea. «No paguem per les vostres guerres» va ser el lema de la manifestació convocada pel col·lectiu Zivile Zeitenwede («Transició civil»), una aliança d’un centenar d’organitzacions d’esquerra extraparlamentària, sindicalistes, comunistes i cristianes.

La crítica central de la marxa va ser l’aprovació per part del Parlament d’Alemanya d’una injecció extraordinària de 100.000 mil milions d’euros per a despeses de defensa. La decisió, impulsada pel Govern tripartit del canceller socialdemòcrata Olaf Scholz, va rebre un suport majoritari de les dues cambres parlamentàries i inclou una reforma constitucional. Al Bundesrat (cambra territorial), quatre estats van decidir abstenir-se: Berlín, Bremen, Mecklenburg-Antepomerania i Turíngia. En els governs d’aquests quatre estats és present el partit Die Linke, la formació situada més a l’esquerra en l’arc parlamentari alemany.

Amb tot, en la marxa pacifista del passat 2 de juliol van brillar per la seva absència líders de Die Linke. Això, sumat a la pobra participació ciutadana en la marxa, projecta una imatge de crisi en el pacifisme alemany, referencial per a molts moviments civils de la resta del món durant la Guerra Freda, quan el Berlín dividit era el principal front de batalla en cas d’esclat d’una Tercera Guerra Mundial entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia.

Al començament de la dècada dels 80 de segle passat, el pacifisme a l’Alemanya dividida per la guerra freda era un moviment de masses. Interpartidista, intergeneracional i conformat per persones de diferents classes socials, va aconseguir treure a 250.000 persones l’1 d’octubre de 1981 i més de 300.000 el 10 de juny de 1982 als carrers de Bonn, llavors capital de la República Federal.

Després de l’estacionament de míssils nuclears dels Estats Units en sòl alemany, el moviment pacifista va convocar l’octubre 1983 una setmana d’accions civils que va mobilitzar més de tres milions de persones a tota Alemanya occidental. El pacifisme també va guanyar força entre moviments opositors i cristians de l’Alemanya socialista oriental.

Totes aquestes xifres donen compte de la capacitat mobilitzadora que tenia el moviment pacifista alemany en un moment en què la societat civil era molt conscient de les conseqüències que podia tenir una guerra nuclear a Europa i el món. A pesar que el moviment pacifista i antinuclear va fracassar en el seu intent d’evitar l’estacionament de caps nuclears a Alemanya, sí que va aconseguir que les seves posicions acabin sent assumides per partits amb representació parlamentària, com els socialdemòcrates del SPD, els liberals del FDP i Els Verds.

La invasió russa d’Ucraïna i l’actual versió 2.0 de la Guerra Freda han canviat el panorama polític a Alemanya. Els Verds, partit d’arrels pacifistes, acompanya sense complexos el gir militarista donat pel canceller socialdemòcrata Scholz. La ministra d’Exteriors alemanya, la verda Annalena Baerbock, ofereix fins i tot a vegades un discurs més agressiu enfront de la Rússia de Putin que els socialdemòcrates i els liberals, els seus socis en el Govern tripartit de Berlín.

El pressupost extraordinari de 100.000 milions d’euros per a la Bundeswehr –la major inversió en armament a Alemanya des de la fi de la Segona Guerra Mundial– ha obligat fins i tot a reformar la constitució per incloure una excepció al fre al deute públic ancorat en la carta magna de la República Federal.