No havia atès el món als rohingyes fins que les televisions els van mostrar amuntegats en barcos rovellats, sense aigua ni menjar, vagant a la deriva, abandonats a alta mar per les màfies i rebutjats per tots els governs. L’impacte mediàtic es va esgotar aviat i les seves súpliques d’auxili continuen ignorades cinc anys després. Aquells centenars de milers de rohingyes que van fugir a corre-cuita de la repressió birmana segueixen en un camp de refugiats de la veïna Bangladesh, perpetuats en els llimbs jurídics i sense solucions a la vista.
Un atac de l’Exèrcit de Salvació Rohingya Arakan a comissaries i bases militars amb desenes de morts havia desencadenat el drama. El van venjar sense mesura els generals birmans: 10.000 morts, segons una estimació «conservadora», i barbàries com violacions grupals i cremes de poblats. Un informe de l’ONU parlava de «voluntat de genocidi», d’«exemple de manual de neteja ètnica» i d’«atroces violacions de drets humans» de l’Exèrcit amb l’empara dels discursos d’odi racial i la destrucció de proves del Govern que llavors presidia Aung San Suu Kyi.
L’èxode va engreixar Cox’s Bazar, un centre de refugiats a Bangladesh que ja havia acollit onades de rohingyes durant tres dècades de repressió. Ja en són un milió, gairebé el doble dels 600.000 els que continuen a l’estat birmà de Rakhine, cosa que confereix a Cox’s Bazar dimensions de macrociutat en el context regional. Aquell assentament temporal aixecat als turons és un elefantíac conglomerat barraquista, amb 34 camps i més de 3.000 hectàrees.
Brots de malalties
«Les condicions de vida propicien brots de malalties transmissibles com el xarampió, la diftèria, la sarna i el dengue. Però, després de cinc anys, també abunden malalties cròniques com la diabetis, la hipertensió i problemes mentals. La seva sortida de Birmània va ser traumàtica, aquí no tenen esperança, no saben què els passarà ni a ells ni als seus fills», descriu Natàlia Torrent, representant de Metges sense Fronteres (MSF) a Bangladesh i responsable de centres mèdics a Cox’s Bazar. Desenes de milers de refugiats han sigut recol·locats a Bhasan Char, una remota illa a la badia de Bengala. No es discuteix la necessitat d’alleujar les aglomeracions de Cox’s Bazar però es plantegen dubtes raonables sobre la idoneïtat de l’illa, amb periòdics ciclons i esllavissaments de terra.
«Patim moltes malalties. Els nostres refugis continuen sent els mateixos refugis temporals que quan vam arribar i han patit la duresa del clima. Necessitem més materials per a les cases, però és difícil trobar-ne amb les restriccions de moviment als campaments. S’han aixecat tanques i no podem moure’ns com abans», assegura Hashimullah, de 45 anys, en l’informe de MSF. «Alguns treballàvem com a pescadors a Birmània, i altres eren agricultors. Hem escapat aquí, però el nostre cor segueix allà, a casa. Jo vivia a la vora del riu. Em guanyava la vida decentment, perquè el meu negoci era la venda de xarxes de pesca i els meus fills pescaven», afegeix.
Abunda la pobresa, la insalubritat i la violència al camp de refugiats, amb l’afegit d’algun incendi mortal. El del març del 2021, que va deixar 15 víctimes mortals, les tanques amb filferros espinosos van evitar la fugida dels pobladors. També s’han registrat assassinats de líders de la comunitat i alguns joves han sigut reclutats de peons per les màfies de narcotràfic de la regió. El còctel delinqüencial explica que la població local esgoti la seva paciència i exigeixi mà dura al seu Govern.
Desinterès global
No es debat que les condicions de vida dels rohingyes a Bangladesh són millorables. Tampoc es debat que Bangladesh, un país de dolorosa pobresa, lidia com pot amb un problema aliè de què s’han desentès altres governs més pròspers. És comprensible la seva frustració pel desinterès global a alleujar-li la càrrega. Indonèsia, Tailàndia i Malàisia li donen l’esquena, tampoc estan els rohingyes en l’ordre del dia de l’ASEAN (l’organització regional de la zona), caldrà esperar per comprovar si l’arribada dels progressistes a Austràlia endolceix les seves polítiques migratòries i Europa cobrirà la quota amb ucraïnesos. L’absorció solidària de rohingyes per la comunitat internacional és quimèrica i, per si de cas, ja havia sigut criticada per Bangladesh, temorosa que atragués més refugiats cap a Cox’s Bazar o que servís d’excusa a Rangun per fumar-se la repatriació acordada el 2017.
Aquest acord és irrellevant. Les planejades devolucions dels dos següents anys van fracassar perquè la Lliga Nacional per la Democràcia, el partit de Suu Kyi, no va aclarir si els concediria la ciutadania birmana ni altres dubtes elementals. Ni un sol refugiat ha tornat a Birmània pels conductes oficials. No eren els rohingyes un assumpte prioritari per al Govern de Rangun abans que arribessin el coronavirus i l’aldarull militar que ha empès el país a una pseudoguerra civil.
«Les condicions a Rakhine no aconsellen el retorn. A més, hi ha zones de la província que estan controlades per l’Exèrcit i d’altres, pels rebels rohingyes. ¿Amb qui haurien de parlar? És imprescindible que la situació es tranquil·litzi abans. Em temo que el problema rohingya complirà 10 anys. Seria una sorpresa enorme que Birmània fes un tomb a la seva política», conclou Torrent.
