No és fàcil formar part d’una revolució a 5.000 quilòmetres de distància, però aquests dies, a la seva manera, l’Aira, la Fariba, la Nely, la Mediss, la Sahim i la Ryma se senten partícips de la rebel·lió que hi ha desencadenada al seu país. Les protestes propagades per l’Iran arran de la mort de la jove Mahsa Amini el 16 de setembre després de ser detinguda per la policia de la moral per dur mal col·locat el mocador, han despertat en elles una esperança de llibertat que no havien conegut abans. 

No, almenys, amb aquesta nitidesa. Viuen a Espanya des de fa anys –algunes des que els islamistes van instaurar el règim teocràtic el 1979– i tenen el pressentiment que en aquesta ocasió, a diferència d’altres mobilitzacions que hi va haver en el passat, que van acabar amb la frustració de la població i una repressió policial més intensa, coincideixen circumstàncies que les animen a pensar en un canvi històric al seu país.

Aquesta vegada la rebel·lió compta amb un símbol que no van tenir abans –Mahsa Amini i el seu vel llançat al vent, convertida en icona de la revolta–, s’hi han implicat múltiples sectors de la societat iraniana i el protagonisme l’estan acaparant dos col·lectius –les dones i els joves– que s’han alçat amb una ira i una determinació mai vistes.

Refugiats

A Espanya hi ha censats 7.081 iranians, dels quals 3.340 són dones. Fariba Ehsan n’és una des de fa 28 anys –«No soc emigrant, soc refugiada. Quan va néixer la meva filla, em vaig negar a criar-la en un lloc tan misogin com l’Iran», aclareix– i aquests dies conté la respiració davant les imatges i notícies que arriben del seu país perquè hi troba senyals que no havia detectat en altres ocasions. «Veig la gent sortint al carrer amb unes ganes de canvi i una fe a aconseguir-ho que no havien mostrat en el passat. Des de la distància, i pel que em van explicant les persones d’allà amb qui parlo, la sensació és que som davant d’un volcà que feia molts anys que es contenia i per fi ha esclatat», opina.

Ehsan es dedica al negoci de les alfombres perses i presideix l’Associació Pro Drets Humans a l’Iran. Aquests dies es multiplica per acudir a les concentracions que s’estan convocant en multitud de ciutats espanyoles en suport de les revoltes que tenen lloc al seu país, en les quals no solen faltar les pancartes amb el dibuix d’Amini sense el hijab, un gest que han replicat milers de joves iranians en infinitat de vídeos que circulen per les xarxes etiquetats amb el ‘hashtag’ #MahsaAmini.

Coratge i valentia

«Aquesta imatge és revolucionària», reconeix Sahim Hosseinikhah, iraniana de 43 anys amb 9 de residència a Espanya, que es confessa «emocionada» davant «el coratge i la valentia» que estan demostrant les seves paisanes de menys edat. «Fa poc hauria sigut impensable que una noia s’atrevís a treure’s el mocador davant de la policia o que es gravés tallant-se els cabells en senyal de protesta, però aquesta generació és diferent. S’informen per les xarxes socials, saben el que passa fora de l’Iran i no estan disposades a continuar sotmeses a unes lleis que consideren injustes», explica aquesta professional del màrqueting que encara no ha oblidat la reacció que va tenir el dia que va trepitjar un aeroport espanyol per primera vegada i un agent li va demanar el passaport. «Em vaig posar a tremolar perquè al meu país una trucada de la policia és sinònim de problemes. Vaig trigar temps a interioritzar que no havia de tenir por d’aquests senyors que veia pel carrer amb uniforme», recorda.

Tota revolució que es preï ha de tenir un símbol que la galvanitzi. La que es desenvolupa aquests dies a l’Iran sembla que pivota sobre un tros de tela que té moltes més implicacions que ser una simple peça de vestir. «No és casual que això hagi començat pel hijab. El mocador simbolitza la submissió que patim les dones al meu país i és el segell d’identitat de la República Islàmica. Per això temen que ens el traguem. Saben que si cau el vel, caurà el règim», analitza Nilufar Saberi.

El mocador simbolitza la submissió de les dones i és el segell d’identitat de la República Islàmica. Si cau el vel, caurà el règim

La Nely –així li agrada que li diguin– conserva nítid en la memòria el dia que la seva família va fugir del país i es va refugiar a Espanya quan tenia 14 anys, poc després d’esclatar la revolució –una altra revolució– que va portar Khomeini al poder. De fermes idees progressistes i discurs aguerrit, als 56 anys no ha oblidat la decepció que va suposar per a les seves paisanes passar de la monarquia corrupta del Xa a la teocràcia dels clergues xiïtes.

«Hi van arribar prometent justícia i llibertat i el primer que van fer va ser tancar-nos a casa i avisar-nos: o vel, o pal. Les dones tenim molt poder perquè transmetem la vida i els valors. Per això ens reprimeixen. Som les que podem tombar els aiatol·làs», avisa aquesta administrativa i activista dels drets humans.

Llàgrimes per l’Iran

La psicòloga Mediss Tavakkoli no pot evitar les llàgrimes al parlar de la situació de la dona al seu país. «Som propietat dels homes. No podem fer un pas sense el permís dels nostres pares o marits, però ells poden apallissar-nos, violar-nos i matar-nos sense que passi res. El que li ha passat a Mahsa Amini ens pot passar a qualsevol», diu entre sanglots.

A la primavera, la Mediss llegirà la tesi del doctorat en psicologia clínica que està cursant en una universitat madrilenya –el tercer que afegeix al seu currículum–, però s’estremeix al parlar d’un futur personal que, irremeiablement, veu lligat al que les seves paisanes s’estan jugant aquests dies als carrers. «Vull ser professora universitària al meu país, però em nego a viure amagada sota un mocador i sotmesa al mandat dels homes. Si l’Iran no canvia, em convertiré en una refugiada més, com hi ha tants escriptors, acadèmics i científics paisans meus refugiats pel món», pronostica.

En les veus i mirades de les dones iranianes que viuen a Espanya s’hi barreja aquests dies la il·lusió per la promesa de llibertat que han despertat les revoltes i la sospita que el canvi no serà tan ràpid i indolor com desitjarien. En les concentracions i declaracions públiques solen repetir la paraula «victòria», però saben que els règims totalitaris no solen cedir el poder fàcilment, i l’iranià no té fama de mà tova, precisament.

«Les dictadures solen aguantar quatre dècades. La nostra ja té 43 anys, ja va tocant que caigui, però m’inquieta pensar en els que hauran de donar la vida per aconseguir-ho», sospira Saberi. «Potser no passa demà, ni demà passat, però des de fa dues setmanes s’ha trencat alguna cosa a l’Iran. La societat s’ha despertat, i això no havia passat abans», analitza Tavakkoli.

«Potser no passa demà, ni demà passat, però des de fa dues setmanes s’ha trencat alguna cosa a l’Iran. La societat s’ha despertat, i això no havia passat abans

Somnis de democràcia

Entre somnis de democràcia i malsons amb la repressió, totes són conscients que la rebel·lió que està agitant l’Iran pateix d’un lideratge polític que doti de rostre i discurs el procés de canvi. «Ahir va preguntar algú a Instagram: ¿i després dels aiatol·làs qui ve? Ningú va saber què respondre», adverteix Sahim Hosseinikhah. 

Segons l’opinió de Ryma Sheermohammadi, intèrpret i traductora iraniana veïna de Barcelona des de fa 30 anys, la falta d’una figura que s’entrevegi com a alternativa al poder de Khomeini i els seus clergues pot ser més un avantatge que un inconvenient. «Després de tants anys de líders absoluts, l’Iran no necessita cap altre salvador. És millor que els moviments populars vagin de baix a dalt que al revés», analitza.  

L’últim llibre que la Ryma ha traduït del persa ha sigut ’Poemas enjaulados’, obra de Mahvash Sabet, poeta iraniana de la minoria bahai que va passar 10 anys empresonada pel règim de Teheran. Segons Sheermohammadi, la seva història resumeix la tragèdia que persegueix el seu país. «Hi ha qui pensa que l’Iran és un país monolític entregat al fervor religiós. En realitat és molt plural i l’integrisme només el practiquen els que ostenten el poder. La societat iraniana és molt secular i quatre dècades de dictadura no han aconseguit que renunciï a les seves aspiracions de democràcia, igual que Sabet no va renunciar a les seves creences a la presó. L’Iran és un país engabiat que somia en la llibertat», diu.

Que aquesta aspiració es faci aviat realitat o hagi de continuar esperant el somni dels justos dependrà, en gran manera, de com reaccioni la comunitat internacional davant la repressió que el govern d’Ebrahim Raisi, del partit Societat del Clergat Combatent, està exercint sobre els manifestants. En dues setmanes de protestes, els morts es compten per desenes i els represaliats per centenars. «Per això és tan important que els països democràtics reaccionin i no permetin que el règim islamista continuï massacrant el nostre poble», suplica l’Aira.

Per edat i vocació política, avui podria ser una de les joves que apareixen en els vídeos enfrontant-se a la policia, però el destí va voler que els seus pares es coneguessin a Noruega, el país en el qual es van refugiar fugint dels aiatol·làs i on ella i el seu germà van néixer i van créixer, però en contacte permanent amb la cultura iraniana. 

Ara té 23 anys i en fa quatre que estudia Dret i Relacions Internacionals en una universitat de Madrid. Quan acabi, li agradaria viure al seu país, però abans s’han de complir les condicions que es va prometre a si mateixa l’última vegada que el va visitar. «Tenia 16 anys, anava de turisme amb la meva família per Esfahan i portava una túnica que em cobria tot el cos però, de sobte, se’m va acostar una policia per preguntar-me a crits si no em feia vergonya anar provocant els homes. Em vaig dir que no tornaria a l’Iran fins que fos un país lliure», recorda.