El 27 de desembre del 1985 els bisbes de les vuit diòcesis van signar un document conjunt titulat Arrels cristianes de Catalunya que va tenir una àmplia repercussió en la societat catalana. Es considera que és la carta pastoral de l'Església catalana més notable del segle XX i punt de referència indispensable sobre el tractament cristià del tema del nacionalisme. L'episcopat hi parlava sense complexos de la identitat nacional catalana.

Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, és autor d'un llibre que analitza la importància d'aquell document i en reclama una actualització.

Demà, a les 12 del migdia, commemora aquest 25è aniversari amb una sessió acadèmica que presidirà l'abat Josep Maria Soler i en què diferents ponents analitzaran també l'evolució de la societat i l'Església a Catalunya en aquests 25 anys.

La pastoral Arrels cristianes parla, sobretot, d'afirmació nacional, però també de crisi, d'atur, d'immigració. Gairebé es podria tornar a treure a la llum sense tocar-hi ni una coma.

És veritat. Podria publicar-se amb un esperit i enfocament idèntic, introduint-hi alguns matisos. Per exemple, en el tema de la immigració en aquell document fa referència essencialment a l'espanyola. I a diferència d'aquell moment, la crisi econòmica actual afegeix al problema de la pobresa de les famílies el fet que potser està fent trontollar també molts valors. Perquè l'estat del benestar ha generat una manera de ser que ara es veu sacsejada. I, lògicament, aquesta crisi de valors té repercussions religioses.

Quin valor té aquella pastoral dels bisbes catalans de fa 25 anys?

Per a mi, és el text més important del segle XX per part de l'episcopat català. Al llarg d'aquests darrers 25 anys, sempre que s'ha hagut de tocar el tema Catalunya des de l'Església s'ha fet referència a aquest document. Però arriba un moment que no es pot repetir sempre la mateixa cançó.

En quin context ens movem en aquella proclama?

Aquell any coincideix amb el vintè aniversari de la celebració del Concili Vaticà II, que va ser clau per a l'Església universal i que a Catalunya va dur un nou esperit i que va tenir, entre altres conseqüències, la catalanització de l'episcopat. Fins al final de la dècada dels 70, com a màxim hi havia dos o tres bisbes catalans. Això ja era molt significatiu, perquè ja hi havia hagut una campanya per reclamar bisbes catalans. Dels bisbes que van signar aquella pastoral n'hi havia dos que no eren catalans. L'un el de Solsona, el mallorquí Miquel Moncadas, que, com que la diòcesi és petita, en aquest tema no va tenir problema a afegir-s'hi. L'altre que podia ser una veu discordant era Ricard Maria Carles, llavors bisbe de Tortosa. El que passa és que com que era més jove, era a la diòcesi més llunyana i era l'únic valencià davant la resta de bisbes catalans, podríem dir que va anar seguint la iniciativa. Per tant, l'episcopat del 1985 tenia una cohesió que va fer que poguessin publicar aquell text.

Què tenien més necessitat de refermar: la identitat de la nació catalana o la identitat de l'Església catalana?

Totes dues. Els bisbes temien que juntament amb la democràcia hi hagués també una secularització de la societat catalana, que, de fet, ha anat arribant i augmentant. Amb la visió potser un pèl romàntica de Torres i Bages, que valora una Catalunya medieval molt fonamentada en l'Església com a constructora del país, es volia fer veure que la societat i la cultura catalana han estat molt marcades pel cristianisme. Podríem dir que, basant-se en el prestigi històric, hi havia un cert afany apologètic de proclamar una presència d'Església enmig d'un ambient esquerranós.

El que postulava aquella pastoral va tenir un resultat pràctic?

Més que una aplicació pràctica, el que pretenia era una afirmació del teló de fons en què es movia l'Església catalana.

Que la sensació sigui que aquell text 25 anys després encara tindria plena vigència no sembla gaire positiu. Més aviat sembla que no hauríem avançat gaire...

Jo crec que s'hauria de tornar a fer aquella proclama, però no només dient que allò que vam dir fa 25 anys continua vigent. Cal fer un pas més.

Un pas endavant?

Caldria alguna nova paraula, una actualització adaptada al context actual. És molt important que totes les instàncies de la societat catalana, i també l'Església, prenguin posició sobre si Catalunya és una de tantes regions d'Espanya o si realment és una nació. L'Església també ho ha de dir perquè té uns valors propis: una doctrina social universal que no solament tracta temes laborals, sinó que tracta del tema nacions. El papa Joan Pau II va ser sensible al tema de les nacions sense estat, i una reflexió seva és que la nació la forja la cultura. Els estats es poden crear a partir d'aliances matrimonials o trofeus de guerra, però la base de la nació és la cultura. I és evident que, malgrat tot, Catalunya té uns trets culturals identitaris diferents i forts, i l'Església també. El fenomen Sagrada Família n'ha estat el penúltim exemple.

Arribarà aquest pas endavant?

Difícil, perquè l'episcopat català actual és molt diversificat i no s'acaba de posar d'acord per subs-criure un document del mateix valor o millor. Perquè si l'han de fer pitjor es posaria en evidència un greuge comparatiu que encara els faria quedar més malament. I això fa que ja hagi passat l'aniversari d'aquella pastoral i pràcticament els bisbes no n'hagin fet menció.

Quin és el problema?

Com deia, l'episcopat català actual està molt diversificat. Tots parlen català, però són d'orígens molt diversos. D'una banda, tenim bisbes de fa anys, com el cardenal Martínez-Sistach (Barcelona) i Joan-Enric Vives (la Seu). Llavors hi ha els tres valencians -Joan Piris (Lleida), Xavier Salinas (Tortosa) i Agustí Cortés (Sant Feliu). El que conec més, lògicament, és el de Sant Feliu, perquè és el nostre. Penso que com a bisbe ho fa bé, però és cert que el tema Catalunya no el toca mai, ni per bé ni per mal. El de Tarragona (Jaume Pujol) és de l'Opus Dei i ha viscut molts anys fora de Catalunya. El de Vic (Romà Casanova) i el de Girona (Francesc Pardo) són els protegits del cardenal Ricard Maria Carles...

Diria, doncs, que en l'Església catalana s'ha fet un salt enrere respecte d'aquella pastoral de fa 25 anys?

Jo crec que sí, s'ha fet un salt enrere. Hi ha aspectes i persones que sí que evolucionen, evidentment, però en general domina l'atonia en l'Església catalana.

Atonia per inèrcia o premeditada?

No sabria dir-ho. Però el que hi ha per part dels bisbes és equilibris. Una vegada et pots permetre fer un equilibri, però quan n'has de fer gaires vegades has d'acabar decantant-te cap a algun costat. I quan permanentment es fan equilibris es va abaixant el to.

Algun cas recent?

El més significatiu va ser en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Hi va haver tota una sèrie d'entitats i institucions professionals, socials i cíviques que es van mobilitzar i es va fer la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya... Els bisbes van estar tres setmanes sense dir ni piu. L'únic que va dir alguna cosa va ser el nostre abat. I després de tres setmanes de mutisme fan una nota en què no figurava ni la paraula nació, ni la paraula Tribunal Constitucional... Era un text absolutament descafeïnat. Com deia una persona ben coneixedora de l'Església, "una nota perquè no es noti".

Que sàpiga, hi ha hagut algun moviment des d'algun sector per intentar promoure una nova pastoral?

El que sé és que, arran que alguns hem anat recordant que s'esqueien els 25 anys d'aquella pastoral, els bisbes preparen algun document, però que se'l van passant a cada reunió i no acaben de trobar una redacció definitiva per la diversitat que hi ha entre ells i per la por que si és més fluix que el de fa 25 anys quedin malament. Fer-lo igual que aquell o fer un pas més requeriria més valentia i una mentalitat que almenys la meitat no tenen. Jo el que no admeto de cap manera és que esquivin el tema dels nacionalismes dient que això és fer política. I, si agafem una perspectiva de la història dels últims 100 anys, quan els bisbes catalans eviten de pronunciar-se com a catalans, automàticament fan nacionalisme espanyol. Defensar la nacionalitat de Catalunya és en la línia de l'ensenyament de Joan Pau II, que deia que hi ha nacions sense estat, fruit de la cultura, i que, per tant, s'han de defensar intervenint en la promoció de la cultura.