Marie-Anne La Trémoille era una noble francesa de la cort de Felip V i, a més a més, n'era la cambrera principal. Era filla d'un aristòcrata fancès nascuda el 1641 a París i que va morir a Roma el 1722.
Per encàrrec del rei francès Lluís XIV, va acompanyar Felip V a Espanya quan va assumir la corona, l'any 1700.
La demanda de Felip V d'un principat per a la princesa dels Ursins, que era la seva cambrera major, juntament amb les demandes de Carles d'Àustria per als catalans van retardar el tancament del tractat de pau entre els dos aspirants al tron per la guerra de Successió espanyola, que a Barcelona va acabar l'Onze de Setembre del 1714 amb l'entrada de les tropes borbòniques a la ciutat. Precisament aquest episodi, poc conegut de la història de les negociacions per a la pau en la guerra de Successió, es va posar sobre la taula durant el congrés internacional "Els Tractats d'Utrecht. Clarors i foscos de la pau i la resistència dels catalans", que ahir al migdia es va cloure al Castell de Cardona.
El catedràtic d'història moderna de la Universitat Pompeu Fabra i coordinador del congrés, Joaquim Albareda, explica que aquesta és una de les curiositats que s'han explicat durant el congrés, en el qual s'han relatat diferents episodis de les negociacions del tractat d'Utrecht des del rigor històric.
Del capítol concret de la princesa dels Ursins que era la cambrera major del monarca, Albareda, explica que en les negociacions de Rastatt, que van tenir lloc el 6 de març del 1714 i que són posteriors a les d'Utrecht, el tema dels catalans era un dels últims que quedava pendents de tancar, i enmig de les negociacions va aparèixer "l'obsessió", diu Albareda, de Felip V de concedir "a tota costa" un principat als Països Baixos a la seva cambrera major. I finalment, tant l'assumpte de les llibertats per als catalans i el de la cambrera de Felip V es van barrejar de tal manera que, en un moment determinat, un dels negociadors, Eugeni de Savoia, va proposar que el tema de les llibertats i de Catalunya es resolgués tal com exigia Carles d'Àustria, mantenint les llibertats dels ciutadans i evitant la repressió, i alhora es concedís el principat als Països Baixos per a Ursinos. Però Felip V s'hi va negar en rodó i va quedar tot aparcat fins al 1725, quan es va signar una pau general i Catalunya ja estava totalment sota el domini borbònic.
L'assumpte, diu Albareda, fins i tot va semblar "increïble" per als seus contemporanis, i assenyala que tant el secretari d'estat britànic com el francès trobaven exagerat que es bloquegés la pau per un caprici del rei.
Amb tot, per entendre com es va poder barrejar els dos assumptes fins a aquest límit, Albareda explica que cal tenir en compte que en aquella època els monarques dels segles XVII i XVIII no governaven amb un criteri d'estat sinó que ho feien en funció dels interessos de les seves famílies, i no dels habitants dels territoris. De fet, tan sols a la Gran Bretanya en aquells moments hi havia una monarquia parlamentària. És l'única que estava subjecte a la voluntat de les classes privilegiades del país, que és qui finançaven la guerra, i no només dels capricis reials.
D'altra banda, al llarg del congrés, amb una quarantena de participants, també es van abordar altres temes.
El tractat d'Utrecht es va analitzar des d'una perspectiva internacional, des del context hispànic i, finalment, des de la visió de la Corona d'Aragó. En aquest últim àmbit territorial, al llarg de diferents intervencions es va destacar la gran repressió que va dur a terme l'exèrcit borbònic contra les diferents localitats tant aragoneses com valencianes i catalanes i, finalment, les balears, que van ser les últimes places a caure en mans de les tropes de Felip V. En aquest sentit, Albareda va recordar que es van fer cremes de ciutats i també que es va executar un elevat percentatge de la població de forma sistemàtica.
Bel·licisme a tot Europa
D'altra banda, durant el congrés també es va subratllar que la guerra de Successió va ser un conflicte continental. I en aquest punt, al llarg de les diferents ponències del congrés, també es va poder constatar com les diferents potències europees buscaven crear divisions internes als altres països. Un exemple és la forma com anglesos i austricistes van revoltar els catalans contra els borbònics, però també com els francesos van atiar el conflicte als jacobins escocesos i hongaresos, i com els anglesos ho van fer amb els protestants francesos.
I, de fet, en la sessió d'ahir al castell de Cardona, dedicada a les comunicacions durant aquest episodi bèl·lic, també es va posar de manifest que el conflicte era europeu, però fins i tot anava més enllà. En aquest sentit, l'historiador Xavier Gil va explicar com l'Audiència de Manila va condemnar clergues catalans per actes de sedició perquè havien mostrat menyspreu a Felip V.
D'altra banda, l'historiador també va destacar que ja abans que s'hagués començat a redactar el decret de Nova Planta, en l'àmbit internacional ja s'havia començat a negociar què passaria amb els catalans i com es podien restaurar les seves llibertats i els privilegis, encara que en paraules del catedràtic d'història, amb el temps es va demostrar que això "ens ensenya que només eren paraules dels governants, que feien servir per defensar els seus propis interessos i, a més a més, els servien de maniobra per distreure l'atenció sobre les seves veritables intencions".
