11 de setembre de 2014
11.09.2014

La Guerra de 1714 a les comarques centrals

Mig any abans de la derrota austriacista, comarques com el Bages, el Berguedà i l´Anoia es van revoltar

11.09.2014 | 09:13

Entre els mesos de gener i febrer del 1714 es produí a Cata­lunya un aixecament popular motivat per la imposició, per part de les autoritats borbòniques, d´una contribució arbitrà­ria i totalment excessiva, anomenada quinzenades, per tal de sufragar les despeses de l´exèrcit i de la guerra. Catalunya havia de pagar a l´administració borbònica set-cents cinquanta mil pesos, una quantitat que estava molt per sobre de les possibilitats que aleshores tenia el país. L´aixecament que provocà aquesta fis­calitat va tenir una magnitud considerable, tenint en compte el domini ja irreversible dels exèrcits borbònics pel territori català, ja que tan sols quedaven fora del control borbònic la ciutat de Barcelona i la fortalesa i la vila de Cardona.

La revolta va inquietar els militars borbònics, que veien que les seves perspectives d´una conquesta ràpida de Barcelo­na i Cardona no s´acomplien. Calia destinar un gran nombre de tropes a fer front a l´aixecament. Els petits destacaments no servien per a frenar la gran quantitat de població que s´havia revoltat i que era difícil de combatre per la seva organització en partides guerrilleres. Arreu de Catalunya foren executats sense contemplacions molts dels paisans que oposaven resis­tència a pagar els nous impostos de guerra i que eren detin­guts amb les armes a les mans. El càstig exemplar i l´escarment foren utilitzats sense cap mena de compassió sobre les pobla­cions aixecades per tal de dissuadir els catalans de revoltar-se. Entre aquests càstigs destacaren els incendis de ciutats, viles, pobles i masies.

La revolta popular antiborbònica va esclatar el 4 de gener a Sant Martí Sarroca, al Penedès, però ben aviat es va estendre per moltes comarques de Catalunya, com l´Anoia, el Baix Llo­bregat, el Solsonès, el Lluçanès, el Bages, el Berguedà, la zona del Montseny i les Guilleries. Aquesta insurrecció va ser apro­fitada pel marquès del Poal, comandant de la resistència a la Catalunya interior, per a agrupar forces i combatre les tropes borbòniques amb la intenció de poder arribar a trencar el setge de Barcelona. Amb la revolta antifiscal del principi del 1714 s´iniciaven uns mesos molt intensos de guerra a l´interior de Catalunya.

L´11 de gener arribaren a Balsareny el sotsveguer del Lluçanès amb el seu sometent i el coronel Joan Vilar i Ferrer amb el seu regiment. La vila estava ocupada pel regiment borbònic de Lleó, a les or­dres del coronel Palomino. Iniciat l'atac contra la guarnició borbònica, els combatents catalans capturaren el coronel Palomino i els seus soldats. El brigadier Vallejo, veient la urgència de recuperar Balsa­reny, va enviar dues columnes sobre la població, sota el coman­dament del borbònic català Bernardí Marimon i del brigadier napolità Félix Escalera. El coronel català Joan Vilar i Ferrer els va sortir al pas amb el seu regiment de fusellers, però s´hagué de refugiar a Sallent. Els borbònics saquejaren Balsareny i mar­xaren cap a Sallent. La vila es preparà per a defensar-se de les tropes borbòniques, però els soldats aconseguiren penetrar a Sallent a través de la zona de la Riereta. Molts sallentins es van tancar a l´església. Moriren en aquest combat uns seixanta catalans, entre sallentins i fusellers, i d´altres foren execu­tats a ganivetades, com el batlle, Bernat Coromines, i el con­seller Francesc Alsina. El notari sallentí Rafael Conangla fou penjat el 18 de gener a Manresa.

El dia 6 de febrer els fusellers del coronel Joan Vilar i Ferrer, juntament amb alguns pai­sans del territori, degollaren els més de sis-cents soldats borbònics que havien estat capturats a Balsareny, al bosc de Pregones, dins del terme de Gaià. Es tractava de sol­dats del regiment de Lleó, però també dels regiments de Nieu­port i d´Ostende, així com del regiment de dragons de Grimau. Dues setmanes abans, el brigadier borbònic José Vallejo havia fet matar a ganivetades tots els combatents cata­lans que resistien a Peramola, que s´havia revoltat contra les autoritats borbòniques i, posteriorment, va fer-ne penjar els cossos i va ordenar de calar foc a la vila. Vallejo s´havia despla­çat a Oliana per a alliberar la guarnició borbònica del regiment de Guipúscoa, comandada pel coronel Carlos de Areizaga, que era assetjada pels combatents catalans des de feia molts dies. Restablert el domini borbònic d´Oliana i Peramola, Vallejo es dirigí a Solsona i aprofità el trajecte per a reprimir tota la Ribera Salada.

Durant aquests dies de revolta antifiscal també havien fet diferents sortides els combatents de la fortalesa de Cardona. Havien sorprès uns dos-cents soldats borbònics a Serrateix i també el coronel borbònic Po de Jafre amb cent trenta fuse­llers al castell de Navès. Al principi de febrer hi havia a la for­talesa de Cardona setanta-vuit oficials borbònics empresonats i uns dos-cents soldats.

Després de la massacre de Gaià, un gran destacament borbònic del comte de Montemar va arrasar tot el Lluçanès, incendiant les viles de Prats, Sant Feliu Sasserra i Oristà. Reprimit el Lluçanès, el comte de Montemar es va desplaçar amb el seu destacament a Manresa, que era ales­hores assetjada pels combatents catalans del marquès del Poal. La guarnició borbònica es va refugiar a les esglésies i convents. En arribar els reforços de Montemar, els combatents catalans abandonaren el setge. Montemar va seguir cap al Moianès, sem­pre perseguint les tropes del marquès del Poal. Aquest era el 17 de febrer del 1714 a la casa de Marfà, molt a prop de Moià, amb un total de tres-cents granaders i dos-cents cavalls reglats, disposats a enfrontar-se a les tropes borbòniques. Els borbònics cremaren les viles de Moià i Castellterçol.

A final de febrer del 1714 el marquès de Poal es va dirigir a Calaf amb el seu exèrcit, passant per Castelltallat, a fi de prendre blat per alimentar la tropa i atacar la guarnició borbònica de Solsona. Aleshores formaven la guarnició borbònica els regiments de Sòria i de Guipúscoa. L'atac tingué lloc el dia 2 de març, i l´endemà mateix arribava un destacament borbònic del marquès de Thouy amb 2.000 soldats per socórrer la guarnició assetjada de Solsona. Els homes de Poal, en saber-ho, es retiraren dels afores de Solsona i s´enfilaren muntanya amunt, essent perseguits i atacats per alguns efectius borbònics, que aconseguiren fer retirar després d´algunes envestides.

El dia 6 de març del 1714 el marquès del Poal va atacar amb les seves tropes el marquès de Thouy, que era amb el seu destacament borbònic als passos de Borredà i del Pont de Miralles, i es dirigia a Berga per socórrer la seva guarnició. En l´emboscada, els borbònics perderen uns 200 soldats, dels 3.000 que formaven el destacament. Això no obstant, els borbònics, molt superiors en nombre, van poder continuar fins al castell de Berga i en van socórrer la guarnició, que estava amenaçada pels voluntaris i miquelets catalans. Després del combat del Pont de Miralles, el marquès del Poal es dirigia amb els seus 300 homes, entre cavalleria i infanteria, a la masia del Raurell de Sagàs, on hi havia instal·lat el coronel Ermengol Amill amb el seu regiment de fusellers. L´11 de març, Desvalls i Amill, encara pel Berguedà, atacaren el castell de Gironella, fent rendir la seva guarnició i capturant uns trenta soldats, dos capitans, dos tinents i dos alferes, que foren fets presoners i portats a les presons de la fortalesa de Cardona. El castell de Gironella va ser volat amb unes mines o «fornillos» per tal d'impedir que servís com a defensa de les tropes borbòniques.

A la primeria de maig l'exèrcit català del marquès del Poal era a Mura, seguit de prop pel destacament borbònic de Diego González, amb el qual s´enfrontà en com­bat entre la casa de la Mata i l´hostal de la Barata el dia 7 de maig. Els fusellers del marquès del Poal, coneixedors del terreny i ben emboscats, feren retirar el destacament de González fins a Terrassa, després de fer-li perdre uns cent cinquanta homes i quaranta cavalls.
Aleshores el marquès del Poal tenia unes tropes formades per mil dos-cents vuitanta infants i cent quaranta-sis cavalls. Sota les ordres del marquès del Poal hi havia, a més de Cardona, una guarnició de tres-cents homes a Masquefa i als castells d´Orpí, Castellbell i Sant Martí Sarroca, quatre-cents infants al Camp de Tarragona i dos-cents homes més a les baronies de Bagà i el Lluçanès. Aquestes dades les donà el marquès del Poal en una carta que escriví des d´Ole­sa als consellers de la ciutat de Barcelona el dia 19 de maig, quan va tenir consell de guerra amb els caps militars del seu exèrcit.

A mitjan juny del 1714 el marquès del Poal, des de Cardona, va preparar un destacament de prop de dos milers de miquelets i voluntaris catalans per tal d'assetjar i ocupar la ciutat de Berga. El dia 14 aquest destacament acampava a la rodalia de Casserres, Olvan i Gironella. La vila de Berga es preparava per resistir. Els miquelets i voluntaris ocuparen el raval i les cases de fora muralles i atacaren pel Portal de Barcelona, i foren combatuts per l'artilleria del castell i les defenses borbòniques de la ciutat. El dia 18, en arribar amb força rapidesa el destacament borbònic del marquès de Thouy, procedent de Torà, els combatents de Poal van haver de retirar-se precipitadament després d'haver perdut més d'un centenar d'homes en l'atac a la vila.

Els dies 13 i 14 d´agost del 1714 als termes de Talamanca i Monistrol de Calders va tenir lloc la darrera batalla guanyada per l´exèrcit català contra les tropes borbòniques. Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, era al castell de Talamanca amb el seu exèrcit, integrat per uns 2.500 efectius que ocupaven el castell i poble de Talamanca. El mateix dia es presentà un nombrós exèrcit borbònic, a les ordres del comte de Montemar, amb més de 3.500 efectius, entre els quals uns 1.500 eren dragons de cavalleria. Els borbònics instal·laren el seu quarter a la casa de Mussarra i feren baixar per les abruptes carenes la seva infanteria en direcció a la riera amb l´objectiu d´atacar l´exèrcit català. Als peus de la riera de Talamanca, els regiments de fusellers de muntanya s´enfrontaren a la infanteria i als dragons borbònics, i s´inicià una dura batalla que s´allargà fins l´endemà, quan els catalans aconse-guiren vèncer els borbònics i perseguir-los fins a Sant Llorenç Savall. El resultat de la batalla va ser d´unes 680 baixes, entre ferits i morts. La victòria de Talamanca va ser considerable i només la manca de munició va impedir al marquès del Poal aconseguir un èxit més gran. L´exèrcit ca­talà va retrobar a Talamanca l´esperança de poder atacar el cordó del setge de Barcelona i entrar els socors a la ciutat, objectiu que no va arribar a prosperar.

El dia 21 d´agost, després de la victòria de Talamanca, el marquès del Poal es va presentar a Olesa de Montserrat amb un exèrcit d´uns cinc mil soldats disposats a atacar el cordó del setge de Barcelona. Va començar una maniobra per atreure el gruix de les tropes que protegien el cordó del setge, per tal de poder introduir un miler d´homes a la ciutat. Amb això esperava guanyar temps per a reunir més efectius, necessaris per a llançar una veritable ofensiva. Atesa la situació general de la guerra, va fer aixecar un sometent general i es va preparar per a anar a Barcelona. Ho farien amb una maniobra doble: per una banda, ell mateix, Vilar i Ferrer, Massegur, Mitjans i Bricfeus anirien cap a Barcelona, mentre que Ermengol Amill encara es mantindria a l´exterior, per a continuar fustigant des de darrere, i aniria cap a Barcelona més tard.

En intentar avançar cap a Barcelona, els homes del mar­quès del Poal trobaren el pas barrat pels destacaments del marquès de Thouy, el comte de Montemar, José Vallejo i Diego González. Sembla que la primera topada va ser a prop de Terrassa, a la riera de Rubí. Com que no podien avançar per aquell costat, el marquès del Poal, interessat a no perdre efectius, va esquivar l´atac. Aleshores les tropes del marquès del Poal marxaren cap a la zona de Castellar del Vallès, Sentmenat i Caldes de Mont­bui. El dia 24 eren a Mura i des d´allí els coronels Bricfeus i Mitjans anaren cap a Vacarisses i el Papiol, sempre per la mun­tanya. Van ser sorpresos en aquest últim poble i van haver de fugir, Llobregat enllà, cap a Corbera, des d´on es van proposar anar a Castelldefels i embarcar-se cap a Barcelona. Veient la impossibilitat d´acostar-se a Barcelona, tots els cabdills de la re­sistència es tornaren a reunir a Capellades el dia 29 d´agost. El marquès del Poal va continuar practicant la guerra de guerrilles contra els borbònics, movent-se per l´Anoia i reorganitzant sometents al Bages a principi de setembre. El 4 de setembre, amb quatre-cents combatents, va ocupar la ciutat de Manresa i va atacar la seva guarnició borbònica, formada pel regiment napolità de la Basilicata, comandat pel coronel Félix Escalera. La guarnició borbònica es féu forta als convents del Carme, Sant Domènec i Sant Francesc i a la Seu. El dia 5 els voluntaris del marquès del Poal intensificaren l´atac i aconseguiren el control de la ciutat. Els combatents de Poal aconseguiren entrar a la Seu, on s´havia refugiat una part de la guarnició borbònica, que s´havia fortificat al campanar i les golfes. Per tal de poder vèn­cer els borbònics, calaren foc a l´interior del tem­ple, fet que va produir molts estralls a la basílica. En saber-se que el comte de Montemar i el brigadier Vallejo venien a auxiliar la guarnició assetjada, els voluntaris del marquès del Poal abandonaren la ciutat el dia 5 de setem­bre. Un dels morts d´aquest combat va ser Félix Escalera, co­ronel del regiment de la Basilicata i governador borbònic de Manresa, que caigué mort als peus de la muralla del Carme.

L´11 de setembre del 1714, cap a dos quarts de cinc de la matinada, començà l´assalt final de l´exèrcit borbònic a la ciutat de Barce­lona. Després de 13 mesos de setge i d'haver llançat més de 50.000 bombes contra la ciutat, les tropes franceses i espanyoles penetraren a la ciutat per diferents punts, després d'haver pogut obrir grans bretxes a les muralles. Malgrat la dura resistència barcelonina, la superioritat borbònica s'acabava imposant i les autoritats de la defensa cridaren a capitulació. El generalíssim borbònic duc de Berwick, que s'avingué a capitular, es comprometia a respectar les vides i propietats dels habi­tants de Barcelona, tant dels combatents com de la població civil, i es comprometia a mantenir la disciplina de les seves tropes amb l´objectiu d´evitar el pillatge i la violència indiscri­minada contra els habitants de la ciutat. Aquests compromisos estaven condicionats a l´entrega immediata de les fortaleses de Montjuïc i de Cardona. La primera es va entregar el mateix dia a la tarda, però Cardona no va ser entregada fins al 19 de setembre del 1714, després d'haver obtingut unes avantatjoses capitulacions per a la seva guarnició signades i ratificades el dia 18 de setembre per Manuel Desvalls i de Vergós, governador de la fortalesa, i el borbònic comte de Montemar. Cardona va ser la darrera plaça militar catalana que va caure sota el domini borbònic. La resistència de Cardona va representar la resistència dels catalans que lluitaven per mantenir les constitucions i institucions catalanes, la resistèn­cia dels defensors de l´Estat català, dels que van prendre les armes en defensa de la llibertat i la sobirania que les tropes borbòniques acabaven d´arrabassar a tot el Principat de Catalunya. Com rememoren els historiadors Josep Ballaró i Casas i Joan Serra i Vilaró en la seva Historia de Cardona, la fortalesa va ser «la última plaza que sucumbió á la ruina de la patria; en sus torreones ondeó algunos días más que en Bar­celona la bandera catalana; fué el último baluarte de la liber­tad del Principado».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit

Calendari laboral i escolar

Calendari laboral 2018 a Catalunya

Calendari Laboral 2018 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2017/18