La C-55 serà desdoblada o no serà

La C-55 és el malson de centenars de veïns usuaris d'aquesta via, i el seu desdoblament és una de les grans obres que el nou govern de Carles Puigdemont hauria d'afrontar. El darrer conseller de Territori i sostenibilitat, Santi Vila, va dir des del primer dia que no hi havia possibilitat d'invertir en aquesta carretera perquè no hi havia disponibilitat de diners. Les solucions que s'han anat adoptant, de manera molt majoritària, són remeis per reduir els índexs de sinistralitat.

Actualment, el tram sud de la C-55, de Manresa a Castellbell, és un circuit en obres, una carretera on hi ha més cues encara i més problemes de circulació. Tant és així, que l'autopista ja ha detectat un increment de trànsit en el darrer exercici 2015, de conductors que no volen passar el calvari de la C-55 i dels que la troben insegura. Les intervencions estan relacionades amb aquesta lluita per a la seguretat del trànsit del conseller Vila, i consisteixen, bàsicament, a instal·lar tanques entre els carrils per evitar els dramàtics xocs frontals, que han ocasionat desenes de morts en aquesta carretera.

Sense capacitat d'invertir s'han buscat altres alternatives, com és intentar que el tràsit més de llarg recorregut es traslladi cap a la C-16, l'autopista de Terrassa-Manresa. Per facilitar-ho, des del 4 de gener passat hauria de ser de franc passar per aquesta via ràpida en determinades franges horàries (les de més trànsit tant al matí com a la tarda), i per als vehicles que utilitzin l'autopista com a variant de la capital del Bages hi ha trànsit gratuït.

La solució, però, és desdoblar la C-55, una decisió que cap govern de la Generalitat no ha volgut prendre fins ara, tot i que hi ha un projecte fet. És al calaix del departament, que ara capitaneja Josep Rull.

Els darrers dies de mandat, del conseller Vila va presentar la iniciativa de fer créixer 6 quilòmetres l'autovia C-16 cap al nord de Berga. El desdoblament es limita, però, a aquests quilòmetres.

El tren té el repte de batre l'hora

Una hora. 60 minuts. 3.600 segons. Posin-ho com vulguin, però aquesta és la xifra que el nou Govern hereta de l'anterior -i dels que van precedir de l'anterior- com a fita inexcusable per a la connexió ferroviària des del Bages cap a Barcelona. Situar-se per sota d'aquest límit temporal, tant com sigui possible, serà el senyal d'haver fet un pas endavant més que notable, i d'haver donat resposta a una reivindicació històrica. Tot el que no sigui guanyar velocitat de connexió en tren suposarà l'enèssima decepció.

Si bé és cert que en la línia per on aquesta possibilitat seria més factible, la de Renfe, l'executiu català no té totes les armes a les seves mans -té traspassades Rodalies, però la infraestructura és del govern central i l'operador és Renfe-; sí que disposa d'algunes cartes a les seves mans. Per exemple, seguir pressionant el futur govern espanyol perquè compleixi els seus compromisos d'inversió en aquesta xarxa, promeses que incloïen infraestructures (com ara el túnel de Montcada o la millora del traçat, amb revolts massa tancats) que han de permetre esgarrapar temps de trajecte.

I també, poder ordenar a l'operador que faci els ajustos necessaris (per exemple, treure algun tren a la megaservida zona del Vallès-Barcelonès) per desembussar l'accés ferroviari a la capital catalana i guanyar espais per a l'entrada de trens provinents de Manresa.

També està en les mans del Govern seguir exigint que el mateix operador compleixi els estàndards mínims de qualitat, que passen per la puntualitat i la comoditat dels trens, factors que encara és lluny d'assolir.

Per la banda de Ferrocarrils, dels quals el Govern català sí que és titular, tot i que la fita de l'hora és ara mateix una quimera, sí que s'ha de plantejar, almenys, reduir tant temps com sigui possible a un viatge gens competitiu. I per aquesta línia passa el repte de tenir una connexió de mercaderies d'ample europeu. Treballar en l'adaptació de la via dels Catalans amb un tercer rail per als grans transports de matèries és un deure obligat, sobretot si es té en compte que aquesta línia ha de donar sortida a l'expansió d'una activitat, la de la mineria de la sal i la potassa, que la mateixa Generalitat ha declarat d'interès públic i estratègic.