De cop i volta 400 persones vestides amb camises de diferents colors es comencen a amuntegar en una plaça. Al seu voltant es genera expectació. També de cop i volta formen una pinya, se senten crits d'algú que sembla que estigui donant instruccions, sonen unes gralles i s'alça un castell humà enmig d´aplaudiments.
Ara per ara poques entitats poden presumir de generar aquest moviment de gent al llarg de tota una temporada, cap de setmana sí i cap de setmana també, com les colles castelleres. Al Bages, una comarca sense la tradició que hi pot haver a Tarragona o al Penedès, n'hi ha quatre, i gaudeixen de molt bona salut, segons afirmen els seus responsables.
Una bona mostra d'això és que les dues últimes, la Picapolls de la Gavarresa d'Artés i els Castellers de Santpedor, han nascut tan sols fa dos anys. La més veterana és la Tirallongues de Manresa, que es va crear el 1993, mentre que els Salats de Súria es va batejar el 2008.
Cadascuna pot arribar a moure un centenar de persones. L'impuls que viuen els castells ve donat per diversos motius, segons els quatre caps de les colles de la comarca.
Per una banda, el ressò mediàtic que genera els darrers anys i el fet que s'hagi declarat Patrimoni de la Humanitat, i per l'altra, arguments més emotius com la camaraderia que genera o la seva arrel tradicional. El cap de la colla d'Artés, Albert Agüera, pensa que abans la gent es mirava els castells i no en feia especialment cabal. «Ara se'ls mira, es demana per què no pot participar-hi i s'hi apunta». Continua dient que «no sé per què però enganxa: l'esforç, la camaraderia, fer les coses plegats, perquè una sola persona no fa res, els necessites tots».
Gisela Racero, cap de colla dels Tirallongues, pensa que atrauen perquè és un fet cultural propi. «S'ha de viure des de dins. Enganxa i et fa pujar l'adrenalina. Tothom s'ajuda, tothom hi participa, tothom és imprescindible i tothom té el seu lloc, siguis gran, petit, prim o gras. I això és el que ho fa màgic». També parla de màgia el cap de la Colla Castellera de Santpedor, Joan Prat. «A part que és una activitat cultural molt nostra és una barreja de sensacions: nervis, a vegades por, descàrrega d'adrenalina... trobes famílies senceres a les colles».
Marc Castells, cap de colla dels Salats de Súria, destaca els valors que significa. «Mous des dels més petits de casa fins als més grans. És una tradició nostra, i crec que això és el principal». En una trobada de castellers, els colors de les camises formen un tapís que es mou amunt i avall.
En el cas de les colles del Bages, els de Santpedor van grocs, els Picapolls de la Gavarresa, d'un color lilós, els Tirallongues, de blau i els Salats de Súria, ataronjats. Abans de començar els castellers, s'enfaixen i els caps de colla es reuneixen per decidir l'ordre de plaça. És a dir, qui començarà primer, normalment són els amfitrions, i qui continuarà. Si fa falta gent per fer pinya també es posen d'acord.
Alguns castellers fan exercicis d'escalfament, i tothom para molta atenció i mimen els més petits de la colla: els acotxadors i els enxanetes. Els qui formen part de la pinya també s'animen entre ells. «Se'n refien de nosaltres. En tenim sis a sobre. Hem de ser com el ferro i estar clavats».
Els qui formen el tronc se'ls veu neguitosos però concentrats. Un castell és la culminació de tot un treball que hi ha al darrere i dels assajos que les colles del Bages acostumen a fer dos cops per setmana.
Els Picapolls de la Gaverresa d'Artés són una colla de castells de 6, que és el mínim que es demana quan es comença. Els de Santpedor ja ha descarregat un castell de 7, pisos que els Salats de Súria ja tenen apamats. Els Tirallongues de Manresa volen repetir aquesta temporada el 4 de 8 que van carregar el 1998.
Entrevistes caps de colla
Gisela Racero, Tirallongues de Manresa
«M´hi vaig enganxar des del primer cop que m´hi van portar»
Gisela Racero fa 14 anys que està amb els Tirallongues de Manresa i des de fa dos anys que n´és la cap de colla. Pensa que ha de ser una persona que transmeti lideratge i destaca la importància de tot l´equip. «Jo sempre havia seguit algú, mai ningú no m´havia seguit a mi». Ara ho fan els més de cent castellers de la colla de Manresa.
Marc Castells, Salats de Súria
«Em recolzo molt en l´equip, confio del tot en ells»
Marc Castells assegura que la millor manera de tirar endavant és formar un bon equip. «Jo em recolzo molt en l´equip de canalla, el de troncs i el de pinyes. Confio del tot en ells. Potser sí que tinc l´última paraula, però no tan sols jo prenc les decisions». Afirma, també, que una de les feines principals d´un cap de colla és motivar la gent.
Joan Prat, Castellers de Santpedor
«Jo sóc la cara visible, però sense l´equip no es tiraria endavant»
Joan Prat va començar fent castells amb els Sagals d´Osona. L´experiència va fer que el triessin cap de colla. «Potser sóc la cara visible, però sense l´equip tècnic això no tiraria endavant». Explica que quan una colla gran fa un 3 de 10 «se´t posa la pell de gallina, però tu pots tenir la mateixa sensació quan fas un 4 de 7, com nosaltres».
Albert Agüera, Picapolls de la Gavarresa
«El cap de colla ha de donar confiança a la gent i animarlos»
Albert Agüera és dels que criden fort perquè els castellers el sentin enmig del so de les gralles. Va partir de zero i per aprendre´n va visitar assajos d´altres formacions castelleres, i a partir d´aquí «mires de fer el teu mètode». Opina que «el cap, a part de ser el qui hi ha al davant, ha de donar confiança a la colla, cridar, animarlos i ajudarlos».
