El 18 de maig, entre llàgrimes i tremolant de la ràbia, Gemma Poca va enviar un missatge de veu al grup de Whatsapp de la seva família des del camp de refugiats d´Idomeni, Grècia. Començava així: «Hola família. No sé si algú té el contacte amb el Lluís Llach. Crec que hauria de tornar a cantar la cançó d´assassins. Són uns assassins!». En aquest moment se li trencava la veu i es fèia el silenci. Més endevant, seguia: «Els gasos són terribles. No és fum només, no; és que et crema la cara, et cremen els ulls, et cremen els bronquis. Són uns assasins. Ens disparen, no tenen cor». Poca es referia als gasos lacrímogens que la policia grega va llançar a Idomeni, on hi vivien prop de 8.000 persones a mig camí entre els seus països d´origen, consumits per la guerra, i una Europa que els hi tancava la porta als morros. Hi havia des de nadons fins a gent anciana. Poca recorda veure mares desesperades perquè havien perdut els seus fills. Poca, resident a Castellterçol, és enfermera i va anar a Grècia per ajudar als milers de persones que arribaven a les costes hel·lenes buscant refugi. Allà va col·laborar amb diverses organitzacions no governamentsls (ONG) fent tota mena de tasques: traginant caixes, servint begudes calentes, realitzant primers auxilis... En definitiva, el que fes falta en cada moment.

El seu testimoni en forma de nota de veu, que la seva família va decidir compartir amb els mitjans, va tenir un enorme impacte i va servir per posar un rostre humà a l´enèssim episodi dramàtic de la crisi de refugiats a Europa. Pocs dies després va començar el desallotjament del camp d´Idomeni, que havia nascut com un assentament improvitzat però va acabar convertint-se en una ciutat de tendes, carpes i camins de terra. «Idomeni era el caos. Fèia fred, fangada i les tendes de campanya se les endúia el vent», recorda Poca. Tanmateix, funcionava. Hi havia escoles, botigues, barbers i restaurants on menjar un kebap. Les xarxes de solidaritat teixides entre les ONG, voluntaris i refugiats feien que la vida al camp d´Idomeni fos, malgrat tot, dinàmica. Ara, però, les coses han canviat. Després del tancament d´Idomeni, en aquell moment el camp informal més gran d´Europa, les persones que hi vivien van ser traslladades a camps oficials controlats per l´estat. La majoria d´organitzacions hi tenien vetada l´entrada. També els voluntaris. La situació dels refugiats, diu Pota, és encara pitjor perquè estan molt més limitats. L´única cosa que poden fer, diu, és esperar. L´inici del viatge Poca torna a ser a Castellterçol, a casa. Aquests dies està enfeinada reunint-se amb institucions que volen donar un cop de mà reubicant persones refugiades i ja planeja tornar a marxar a finals de mes. És menuda i afable; tant, que costa reconèixer la mateixa Gemma Poca que clamava indignada des d´Idomeni. Al principi es va veure superada per l´allau de missatges i trucades que va rebre arran de l´amplíssima difussió que van tenir les seves paraules. Finalment, va entendre que l´atenció mediàtica era una oportunitat per fer visible a Catalunya el que estava passant.

Poca ja ha estat a Grècia treballant com a voluntària en dues ocasions. La primera, al mes de març, va ser pràcticament improvisada. Va veure un programa de televisió sobre els socorristes catalans que assisteixen les embarcacions que arriben a les illes gregues i va decidir anar-hi. Va carregar el cotxe amb mantes electríques (li preocupava que, un cop rescatats, els refugiats no tinguessin com abrigar-se i patissin una hipotèrmia) i en dos dies i mig va plantar-se a l´altra punta d´Europa. Només arribar va començar a col·laborar amb les organitzacions locals. Va estar-s´hi prop d´un mes. El seu marit, Txema Pluvins, professor, va unir-se a ella cap al final de l´estada. Quan va tornar a Catalunya, Poca no es podia treure del cap les experiències viscudes; tant pel bo com pel dolent. Al cap de tres setmanes ja tornava a trepitjar terres gregues. Pedres a les sabates Durant tot aquest temps, hi ha dues coses que no han deixat de sorprendre la castellterçolenca. La primera és la poca ajuda que els refugiats reben de les autoritats gregues i, per extensió, d´Europa. «Si no fos per nosaltres, les persones que ajudem de manera voluntària i les ONG, no hi hauria ningú que fes res», diu. La segona cosa és la llarga llista de greuges comesos contra els milers de persones que han arribat a Grècia buscant refugi. «Vulneren els drets humans cada dos per tres», diu. No es tracta només de què no se´ls hi doni un cop de mà. El problema, segons ella, és també que els hi posen pedres a les sabates. D´entre les desenes d´anècdotes que Poca s´ha endut de Grècia, en destaca una que creu que evidencia la segregació que pateixen els refugiats. Després de l´acord entre Turquia i la Unió Europea, Grècia va tancar la porta als refugiats que arribaven al país.

Els que arribaven després eren traslladats a centres de detenció on haurien d´esperar per ser retornats a Turquia. Molts dels refugiats que estaven a les illes van ser traslladats a la penínsul·la. Les condicions del viatge, diu Poca, eren lamentables. Recorda que ella i un company van pagar 48,50€ per fer el trajecte en vaixell. Les famílies de refugiats també viatjaven en la mateixa embarcació. El preu del seu bitllet eren 45,50€; tres menys dels que havia pagat ella. La diferència: ella tenia una butaca a l´interior, on hi havia calefacció, i els refugiats havien d´anar a la coberta. Poca va demanar explicacions al personal del vaixell. Van respondre que ells viatjaven en «classe econòmica» i que per això el seu lloc era la coberta. Li van recomenar que no s´amoinés: «Vostè és una passatgera i gaudeixi del viatge».