Què li va semblar que un papa [Benet XVI, Joseph Ratzinger] renunciés en vida?

Em va sorprendre i em va semblar d’una gran coherència, en el sentit de dir: hi ha uns problemes que no tinc prou energia per afrontar. Havia començat a fer-ho però calia algú més jove, amb més empenta, i va deixar pas. També em va semblar admirable que digués als cardenals: segurament el meu successor serà un de vosaltres; sàpiga des d’ara que li prometo fidelitat i obediència. Gent que no està gaire d’acord amb el papa Francesc han intentat implicar- hi el papa Benet XVI i ell sempre ha dit: el papa és Francesc, no sóc jo, i li sóc fidel.

I què li va semblar l’elecció del papa Francesc?

També va ser una sorpresa. Abans del conclau alguns mitjans m’havien proposat que comentés l’elecció quan es produís, i jo havia demanat una mica de dossier dels papables. I Bergoglio no en formava part. Havia estat papable en el conclau anterior però no en aquest. La seva primera sortida al balcó, el que va dir, demanant a la gent que pregués per ell, el seu vestuari, em va semblar que marcava una línia.

Sintonitza amb el que està fent?

Totalment. El que no sé és si podrà acabar tot el que vol fer. Té empenta, no té por, i si la salut l’ajuda continuarà treballant en la línia que s’ha marcat.

L’Església necessita aquesta sacsejada?

Necessita una sacsejada, i una altra cosa: palpo que des que hi ha Francesc, gent que no se sentia implicada per a res amb l’Església, se’l mira amb simpatia, i alguns han canviat de mentalitat. Francesc interpel·la els que s’havien allunyat de l’Església o que no eren cristians.

Una crítica que se li ha fet és aquesta: Francesc és el papa predilecte dels agnòstics.

Benet XVI havia estat capaç de tenir un diàleg de nivell filosòfic amb Habermas i altres agnòstics, que ja el valoraven. Francesc potser arriba a uns agnòstics no tan intel·lectuals. Una de les primeres grans entrevistes que va concedir va ser a Eugenio Scalfari, fundador del diari La Repubblica i un referent de la Itàlia laica. Hi ha continuat tenint una certa relació i el diari n’ha presentat sempre una imatge molt positiva.

Un monjo de Montserrat, Manel Nin, ha estat nomenat bisbe dels catòlics grecs de ritu bizantí. Això deu ser motiu de satisfacció.

Per a la comunitat ho és. En la història de Montserrat diversos monjos han estat bisbes; el darrer, el pare Albareda, que va ser fins i tot cardenal, i del qual aquest any s’escau el cinquantè aniversari de la mort. Després no n’hi havia hagut cap més. L’elecció del pare Manel Nin és un gest de confiança cap a la seva persona i cap a la comunitat, i demostra als que ens volen veure com a oposats a la Santa Seu que no és així, i que la Santa Seu dóna suport als que fa i el que viu Montserrat. Aquesta seria la part més visible, però per altres nivells de contactes puc dir que la Santa Seu està al corrent del que fa Montserrat i no ho desaprova.