Arribo al pàrquing de l´estació del tren cremallera a les 11 del matí. El meu objectiu: assistir a una visita Deluxe pel monestir de Montserrat. Fer el turista, vaja. Mentre surto de l´aparcament sento una melodia que em resulta familiar. És Stairway to Heaven, de Led Zeppelin, que sona a tot drap dins d´un cotxe. La cançó té la seva gràcia tenint en compte que Montserrat -la muntanya sagrada- és el més a prop que he estat del cel en una temporada. En sentit literal i figurat.

Pujo al tren cremallera amb el coordinador de les visites guiades del monestir, Esteve Serra, i un guia de l´empresa Catalunya Bus Turístic, Héctor Martínez. Aquest últim m´explica que després de 12 anys avui és el seu últim dia de feina. Em disposo a esprémer el saber acumulat. Pregunto pel tipus de turista que va a la muntanya. Famílies? Gent religiosa? Turistes russos? Sí a tot. Serra i Martínez coincideixen: puja tanta gent, i tan diferent, que és impossible generalitzar. Martínez ho compara amb altres indrets on ell també fa de guia: a Girona i a Figueres hi van molts jueus pel call gironí, la vall de Núria atrau el turista àrab, els cellers del Penedès, els canadencs i escandinaus... Amb Montserrat, en canvi, es fa impossible pintar un turista tipus, perquè això implica obviar la resta. Montserrat ha esdevingut un producte turístic de masses; és a dir, per a tothom.

Ja a dalt, em reuneixo amb el grup que acompanyaré. Són deu persones: tres anglesos, un rus, tres noies canadenques, una dona australiana i dos nois d´Alacant que, com que són minoria, fan un favor a Hernández i li diuen que faci la visita només en anglès. Comencem. En primer lloc, Martínez situa els turistes dins el recinte, els recomana alguna excursió i els explica el mite fundacional del monestir (el dels pastors i la Moreneta). Aprofito una pausa per fer una minienquesta. Pregunto als visitants quants coneixien la muntanya abans d´arribar a Barcelona. Dels deu, tres aixequen la mà. L´australiana diu que ha canviat un vol per poder ser avui aquí. «A Austràlia no tenim res semblant. Montserrat és un must see», diu. És a dir, Montserrat «s´ha de veure»; una expressió que vindria a ser en el món del turisme l´equivalent a quan els teus amics et proposen un pla que potser no et convenç, però acabes dient que sí perquè «hi van tots».

En direcció a la basílica, ens aturem davant d´una escultura que crida l´atenció: està esculpida cap endins, com si estigués invertida. És el Sant Jordi de Josep Maria Subirachs, tot i que algú comenta que la figura li recorda Batman. Hernández procedeix: «si heu estat a la Sagrada Família (paraules que fan que tothom pari atenció) podria ser que aquesta estàtua us sonés. És del mateix artista que va fer una de les façanes, la més nova». I, a continuació, el detall: «es diu que aquesta estàtua és la guardiana de Montserrat. Si us hi fixeu, a mesura que us moveu sembla que us segueixi amb la mirada». Hernández fa com que marxa a poc a poc, teatralitzant-ho. El grup el segueix. Algú exclama: «és veritat!». Pregunto a Hernández quantes vegades ha fet la broma dels ulls. Esbufega: «milers!». Més tard, em confessa el seu secret: «quan fas una visita guiada, has de farcir la informació d´anècdotes. La gent no recorda les dates. Però les coses que fan gràcia, sí». Apuntat queda.

Arribem a l´escolania i Serra pren el relleu de la visita. Els alumnes han marxat de vacances, o sigui que les instal·lacions estan desertes. Passem per pistes de bàsquet, dormitoris, sales de música i classes. Veiem les fotos dels escolanets penjades a la paret amb la llista dels llibres que han llegit el darrer curs (n´hi ha un que ha devorat tots els de Harry Potter) i visitem l´auditori, on Hernández comenta que els escolanets es reuneixen per mirar els partits del Barça en una pantalla gegant. Se-guim avançant i arribem a l´església, on se celebra un casament entre un català i una japonesa. Aquest és, de llarg, el moment que genera més interès entre els visitants, que desenfunden els mòbils i comencen a gravar. Arribem al final i només queda veure la Moreneta. Espero una estona prudencial al costat de la Verge per capturar el moment que algú s´hi faci una selfie, però res. Sembla que no és digna d´Instagram.

S´acaba la visita. En arribar a la plaça de davant la basílica, les noies canadenques comenten la jugada. Pregunto què faran amb l´estona que els queda i diuen que una caminada per la muntanya. Totes tres van amb sandàlies de platja i les ungles pintades de rosa. Les aviso: les autoritats de Montserrat desaconsellen fer excursions amb calçat inadequat. Elles riuen. «No t´amoïnis. Aquestes sandàlies les han vist de tots colors», diu una. I se´n van. Em quedo palplantat al mig de la plaça del monestir, veient la gent passar. Al cap d´una estona, em descobreixo jugant a endevinar nacionalitats per les cares i accents dels turistes. Com si esti-

gués al bell mig de Rambla.