Científics de la regió central que viuen a l'estranger veuen difícil el retorn a Catalunya

Regió7 mostra quatre casos de físics i químics del Bages que van marxar fa anys i que els agradaria tornar a Catalunya per establir-s´hi. Tots, però, ho veuen complicat perquè en aquests moments hi ha moltes persones amb un perfil similar, molt ben formades i que han participat en diferents projectes de recerca a l´estranger, que també tenen la intenció de tornar. Les oportunitats de fer recerca a Catalunya són baixes i es resignen a continuar la feina que actualment desenvolupen en universitats i centres de recerca, que per altra banda són de referència a Europa.

Suïssa és un dels països europeus -tot i no formar part de la UE- que lideren el rànquing d´estats que aposten fermament per l´àmbit científic, i és la destinació de físics i químics de la Catalunya Central que es volen dedicar a la ciència. En aquest reportatge, tres de les quatre persones entrevistades estan desenvolupant tasques de recerca científica a Suïssa. Alemanya i Regne Unit són altres països on acaben bona part de les persones que fan un postdoctorat i participen en iniciatives científiques. No hi ha dades de la quantitat d´investigadors de la Catalunya Central que estan desenvolupant la seva carrera professional a l´estranger, però totes les persones consultades coneixen altres científics en una situació similar.

Alguns d´aquests investigadors bagencs són aquests dies aquí, durant les vacances nadalenques, per visitar els seus familiars. El director de l´Institut de Ciència de Materials de Barcelona, CSIC, el manresà Xavier Obradors, alerta de la pèrdua de competitivitat de Catalunya, i l´estat espanyol, si no es fa una aposta clara per la recerca. «Tots els indicadors sobre la R+D a Espanya, incloent-hi Catalunya, diuen que s´ha anat reduint distàncies respecte als països capdavanters, tant en la despesa efectuada com en el nombre d´investigadors. Aquesta tendència es va mantenir fins al 2008, quan es va declarar la crisi. Els països capdavanters en R+D no van reduir el seu esforç en R+D durant aquesta crisi, fins i tot alguns l´han augmentat. A Espanya tots els indicadors ens diuen que es va fer el contrari, tant al sector públic com a l´empresarial, amb reduccions al voltant del 15-20%. S´ha reduït l´esforç en R+D i s´ha retrocedit una desena d´anys, el nostre nivell d´inversió en R+D ha tornat a estar a una distància més gran, la que teníem fa uns 10 anys, cap al 2006», destaca.

En nombre d´investigadors del sector públic, a les universitats i centres de recerca, la reducció ha estat entre el 15 % i el 18 % durant la crisi. És a dir, que hi ha al voltant d´uns 3.000 investigadors menys en el sector públic. El descens en el nombre d´investigadors està conduint també a un fort envelliment del personal actiu. «En definitiva, a Espanya encara es veu la inversió en R+D com una despesa en comptes de veure-la com una inversió de futur, un mecanisme per augmentar la nostra competitivitat», explica Obradors.

El percentatge d´investigadors en el sector privat a l´estat espanyol és molt baix comparat amb els principals països de la UE, i se situa al voltant del 36 %. «Aquest és un dels reptes més grans per augmentar la competitivitat de l´empresa catalana i espanyola i, per tant, per millorar el seu pes en el nombre de llocs de treball d´alt nivell, així com augmentar el pes de la indústria innovadora en el PIB del nostre país», opina Obradors. El nombre d´investigadors a l´empresa per mil empleats a l´estat és la meitat comparat amb Alemanya o França. La reducció del nombre d´investigadors al sector privat durant la crisi ha estat menor (al voltant 4 %) perquè el seu percentatge ja era molt baix.

Josep Puigmartí: «Si treballés al nostre país, la meva parella em faria un monument»

Josep Puigmartí, d´Artés, és un dels millors exemples de científics de la Catalunya Central que han patit la falta d´inversió en recerca. És químic, actualment té 38 anys i va estar a l´estranger fent investigació en centres de Bèlgica, Alemanya i Suïssa durant el postdoctorat, i va tornar a Catalunya amb una beca Ramón y Cajal. La seva parella és de Terrassa i volien establir-se de nou al país. Els científics que aconseguien tornar amb aquesta subvenció, ja no patien pel seu futur perquè, habitualment, ja tenien un lloc fix en alguna universitat o centre d´investigació científica de l´estat espanyol. Però arran de la crisi, la inversió en recerca va minvar, i dos anys després de mostrar el seu talent i els seus coneixements en projectes d´investigació a Catalunya, va decidir tornar a marxar perquè perillava la seva continuïtat. «No veia un horitzó clar després dels cinc anys de sou que em donava la beca i per aquest motiu me´n vaig anar cap a Zuric», explica.

«Amb la meva parella vam acordar anar a un país d´Europa per estar relativament a prop de la família i per aquest motiu Suïssa, on hi ha inversions importants en projectes de recerca, es va convertir en una de les millors opcions», afirma, i així, el febrer del 2014, tots dos van emprendre el vol per establir-se a Zuric. «Si hi hagués alguna oportunitat a l´estat espanyol tornaria perquè a la meva parella li encantaria viure a aquí, i si trobés algun projecte sòlid aquí i tornéssim, ella em faria un monument», ironitza. Però el temps passa i aquesta opció encara no es preveu per la falta d´estabilitat en els centres de recerca catalans i espanyols. Ara han tingut bessons, i cada cop estan més arrelats a Zuric, tot i que aprofiten totes les festes, com les de Nadal, per visitar els familiars i els amics.

Puigmartí és un exemple de científic que ha passat anys formant-se i treballant en diferents iniciatives de recerca, sobretot a l´estranger, que és on li han brindat l´oportunitat de participar en diferents projectes. «Actualment estic treballant amb un professor reconegut i ell em deixa que faci el meu grup en el marc de la investigació que dirigeix. Properament tindrem el primer estudiant vinculat en aquest grup i la idea és que en tinguem tres», explica amb la il·lusió de saber que està participant en projecte interessant. Si torna és per estar més a prop dels familiars i els amics, perquè té clar que les condicions són molt millors a l´estranger, sobretot el salari. Actualment, però, s´està estenen el perfil de científics que han de fer les maletes per desplaçar-se a un altre país. «Aquest projecte té uns anys de durada, i llavors n´hauré de buscar un altre», afirma.

A Puigmartí li sap greu que l´estat espa-nyol faci esforços per formar els seus joves i que, per falta d´una aposta ferma en recerca, altres països s´aprofitin dels seus coneixements. «Tot i això, a Catalunya hi ha centre de referència a nivell mundial, que amb pocs recursos són capaços de tirar endavant projectes amb bons resultats. Per a mi això és l´excel·lència en ciència».

Marta Gibert i Aleix Comas: «Volíem tornar, però va esclatar la crisi i va baixar el finançament»

Fa set anys que són fora, tot i que en principi només volien estar-n´hi un parell. Van anar junts a la guarderia, a l´Espurna, i van començar a sortir quan estudiaven a l´institut; anaven al Pius Font i Quer; i ara aquesta parella de científics de Manresa ja tenen un fill. «En principi teníem previst tornar després de dos anys fora, fent el postdoctorat, però va esclatar la crisi i va baixar el finançament en recerca i vam preferir continuar desenvolupant projectes científics a l´estranger», explica Marta Gibert. Han aprofitat les vacances nadalenques per visitar la família, tot i que continuen enganxats al portàtil per qüestions de feina.

Ella treballa al departament de Física de la Matèria Quàntica de la Universitat de Ginebra i ell al departament de Química i Biociències Aplicades de l'ETH Zuric. És a dir, que els separen més de dues hores i mitja de tren. «Amb anterioritat, la distància era més llarga, de gairebé set hores, perquè jo vivia a Alemanya pel post-doctorat», diu Aleix Comas, que estudia la conversió del diòxid de carboni i el monòxid de carboni en combustible. Amb les beques que li han concedit fins i tot ha pogut contractar un estudiant de doctorat.

Ara que han tingut un fill, estan pensant en tornar a Catalunya, però no és tan fàcil. «En el nostre cas, hem de trobar dos llocs on fer recerca. Tots dos volem sol·licitar una beca Ramón y Cajal, però hi ha molta gent de l´estat espanyol a l´estranger desenvolupant projectes científics que vol tornar i ara no pot, i és gent que està molt formada», remarca Gibert. Per aquest motiu estan estudiant plans alternatius.

Tots dos expliquen que en països com Suïssa la recerca és important i rep molta més inversió que a l´estat espanyol. «A Suïssa el finançament no només inclou el sou, sinó també el material per al projecte, viatges a congressos i la contractació d´estudiants que estiguin fent el doctorat. A l´estat espanyol, amb les beques Ramón y Cajal, pràcticament només et donen el sou i t´has d´integrar en algun grup que tingui el finançament per desenvolupar un projecte», destaca Gibert. A part, la diferència de salaris és important.

Carla Obradors: «M´agradaria molt tornar a casa, però no a qualsevol preu »

La manresana Carla Obradors, que es dedica a la recerca i és especialista en química orgànica, aquest any no ha tornat a casa per les festes nadalenques. Viu a la ciutat californiana de San Diego, on està fent el post-doctorat, juntament amb la seva parella, que també es dedica a la investigació científica. Obradors -que és filla del director de l´Institut de Ciència de Materials de Barcelona, el manresà Xavier Obradors- ja tenia voluntat de marxar una temporada a Califòrnia, estat nord-americà capdavanter a desenvolupar projectes de recerca en el camp de la química, però ella i la seva parella, Josep Cornellà, volen trepitjar terreres catalanes una altra vegada, o com a mínim europees. «El balanç és molt positiu, però tinc moltes ganes de tornar a Catalunya, però no ho faré a qualsevol preu, i ell tampoc», deixa clar Obradors. I aquest és un dels factors clau, ja que, segons explica, les persones que es dediquen a la recerca científica als Estats Units gua-nyen, en general, més del doble que a l´estat espanyol. A part, als científics catalans que estan desenvolupant projectes a l´estranger els resulta molt complicat tornar perquè molts no troben finançament per desenvolupar projectes, i la competència per aconseguir una plaça en una universitat o algun centre de recerca és enorme per l´alt nombre de científics del país que tenen pensat tornar algun dia a casa.

Aviat podran estar una mica més a prop de Catalunya, i de la família i els amics, perquè la parella d´Obradors ha ac0nseguit fer recerca al Max Planck Institute a la ciutat alemanya de Mülheim an der Ruhr, on tindrà el seu grup de recerca i on, a partir de l´abril, tindrà plaça per un període de cinc anys.

«En el nostre cas, si volem estar junts, jo també he de marxar, i encara no sé què faré, però tinc pensat temptejar la recerca en l´àmbit empresarial. Per a nosaltres, tornar a Europa ja és tenir un peu a casa, perquè podrem anar a Catalunya més sovint». Tot i que a Catalu-nya hi ha centres de referència, Obradors lamenta la falta de finançament en el camp de la ciència, que propicia la fuga de cervells a altres països.