«Vaig tenir una davallada anímica important abans dels empresonaments dels consellers de la Generalitat. Em vaig declarar vençut, però va durar poc. Estem tots en una muntanya russa, ara a dalt, ara a baix, però estic segur que no defalliré més». Josep Maria Bellorbí és un manresà jubilat de 65 anys. Fa poc que té Twitter i li agrada seguir les piulades que fa Pilar Rahola, Xavier Sala i Martín, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Diu que ha assistit a totes les manifestacions multitudinàries que ha convocat l'independentisme en els darrers anys. Amb aquest currículum no podia faltar a la convocatòria d'ahir a favor de la llibertat dels presos polítics i es va enfilar en un de la desena d'autocars que van marxar de Manresa a 2/4 de 3 de la tarda cap a Barcelona.
Qui també estava animat i amb ganes que comencés l'enèsima demostració del poder mobilitzador de l'independentisme era el manresà Martí Torres, que només s'ha perdut la manifestació que es va celebrar a Berga el 2016. «Estem molt engrescats i aquesta alegria no la perdrem mai. Els ànims seran sempre nostres!», exclamava abans de pujar a l'autocar.
Anant cap a Barcelona, membres de l'Assemblea Nacional Catalana de Manresa van aprofitar per passar uns fulls als passatgers de l'autocar perquè firmessin a favor de la llista unitària. Alguns cotxes passaven pel costat mentre tocaven el clàxon en senyal de suport, somreien, ense-nyaven l'estelada i feien amb la mà les quatre barres de la senyera. A dins l'autocar, un home de les primeres files taral·leja en veu baixa el Cant de la senyera, d'altres parlaven de política i de l'estratègia d'ERC d'apostar per la llista unitària. La majoria, però, aprofitava per badar mirant el paisatge o s'endinsava en una lleugera becaina.
Pels volts de 2/4 de 4 de la tarda es va arribar a la Ciutat Comtal. Els de l'ANC repartien, entre la gent que baixava de l'autocar, cartells de SOS Democràcia, i d'altres que reclamaven la posada en llibertat dels presos polítics. La gent començava a desfilar en direcció al carrer de la Marina. Molts d'ells havien dinat a casa i tenien la panxa plena, però n'hi havia que s'aturaven a un supermercat a comprar el dinar, i d'altres desembolicaven l'entrepà i li clavaven queixalada. Ningú portava tàper.
En un dels costats del carrer de la Marina, a prop de Gran Via de les Corts Catalanes, quatre tanques metàl·liques en forma de quadrat representaven la presó de Soto del Real. A dins, deu persones amb les mans lligades amb unes cadenes i amb una careta amb la imatge dels líders d'ANC i Òmnium i els consellers empresonats. Un centenar de persones s'aglutinaven al seu voltant i no paraven de fer fotos. La gent exclamava en un crit unànime «llibertat, llibertat», i un home reclamava efusivament que Mariano Rajoy entri a la presó.
«No es canta com abans»
Aquesta vegada no s'havien col·locat altaveus, i grups de joves amb gralles i timbals s'encarregaven d'animar la festa. Els infants s'asseien a terra, jugaven a cartes i exclamaven «independència» de tant en tant. Els grans parlaven de política i feien broma. «Gran Dictat manipulador», cridava una dona rient. Però l'ambient semblava una mica cansat, com aquell futbolista que porta massa partits a les cames. «Hi ha una sensació de cansament. No és l'estiu i fa fred. No es canta com abans», deia Eduard Pladellorens. I afegia que «falten els joves, molts tenen partits, cau, o mil coses, i això s'ha notat».
Pladellorens i Eduard Mandaña són dos joves bagencs assidus a les concentracions independentistes. Al matí havien anat a la classe d'un màster de comunicació política, i a la tarda, cap a Barcelona. Els dos es van mostrar crítics amb el paper d'ERC en rebutjar la llista unitària. «Junqueras ha jugat de forma egoista. Fer dues llistes és un fracàs», apuntava Mandaña. Pladellorens comentava que es tracta d'una «estratègia política». «Junqueras fa temps que vol ser president de la Generalitat, i tot apunta que és el moment d'ERC», va opinar.
A 2/4 de 7 de la tarda, el pont del carrer de la Marina seguia ple a vessar i l'olor temptadora de xurros acabats de fer despertava la gana entre molts independentistes i turistes curiosos. El sol ja no bategava amb tanta intensitat i els manifestants projectaven cap amunt la llanterna del mòbil. La gent no es cansava de xiular cada cop que l'helicòpter de la Policia Nacional volava pel cel barceloní, i els càntics a favor dels presos polítics i de la independència van seguir ressonant des de la Sagrada Família fins al mar. De Catalunya al món.
