«Em considero neurodivers, que vindria a ser que en el moment de néixer una sèrie de neurones se'n van anar a prendre una cervesa i ja no van tornar. El que va passar llavors és com quan un equip es queda amb deu jugadors: que el migcentre ha de fer de central, però no en sap prou. Llavors tot l'equip queda com reajustat. I les neurones fan igual: se solidaritzen, però hi ha coses a les quals no arriben. Per sort, no m'ha afectat la parla i puc parlar fins a l'esgotament». Així definia Marc Buxaderas en un dels seus monòlegs al cafè-teatre Voilà de Manresa la paràlisi cerebral tetraplègica espàstica que té de naixement. Paràlisi que li afecta la mobilitat i l'obliga a anar en cadira de rodes, però que no li resta sentit de l'humor i, sobretot, agudesa, «tot i que, com tothom, tinc dies de tot, no t'enganyaré».

I l'humor i els monòlegs en concret són una de les tres potes sobre les quals es fonamenta el projecte empresarial que aquest jove de 18 anys d'Aguilar de Segarra i estudiant de batxillerat a l'IES d'Auro de Santpedor ha començat a desenvolupar i que ha estat seleccionat i becat amb 3.000 euros pel programa Atípics, que el Servei d'Ocupació de Catalunya promou (amb l'ajut de fons europeus) com a incubadora d'iniciatives empresarials de caràcter social i mediambiental.

Posa un discapacitat a la teva vida és el nom d'aquest projecte de Marc Buxaderas, que pretén tenir viabilitat econòmica a partir d'oferir la seva pròpia experiència com a valor afegit. En concret, són tres els serveis que oferirà -alguns dels quals ja ha testat- als qui el vulguin contractar: monòlegs humorístics basats sempre en la seva trajectòria vital com a discapacitat (terme que deixa clar que no li agrada, malgrat aparegui en el títol del projecte); xerrades de sensibilització adreçades eminentment a escoles o centres amb infants i joves; i xerrades per a empreses de caràcter motivacional. Les primeres són enfocades sobretot a trencar tabús i a deixar clar que «les persones amb discapacitat podem fer moltes coses». Les segones són per utilitzar la seva afectació com a palanca per posar de manifest davant de col·lectius empresarials «que no hi ha barreres que t'impedeixin tirar projectes endavant».Beca i Verkami per al projecte

El fet que hagi estat seleccionat i becat pel programa Atípics de la Generalitat suposa que durant 6 mesos el seu projecte tindrà un acompanyament de professionals com a tutors o mentors. A més, li ha donat l'oportunitat d'engegar un Verkami (una plataforma de finançament social) on s'ofereix la possibilitat d'assistir a un acte relacionat amb el seu projecte adquirint a la plataforma les entrades. Amb la beca i el fons recollit per Verkami es podrà fer un estudi de mercat del potencial usuari del seu projecte i està desenvolupant una web on s'explica en què consisteix i què ofereix.

Les xerrades de sensibilització les ha titulat Tots som persones, i explica que sorgeixen d'una reflexió «en la qual em preguntava per què la gent fa barbaritats» com les que relato en els monòlegs, com per exemple ocupar impunement les places d'aparcament reservades a persones amb discapacitat.

«L'única resposta que vaig saber trobar va ser que qui ho feia era per desconeixement de la discapacitat», diu, i «aleshores vaig pensar que transmetent un relat integrador a les escoles i instituts podria fer arribar el meu missatge als futurs conductors de la societat».

El nen de la catana

Tots som persones és una xerrada on explica quina és la seva discapacitat, què comporta, quins són els tractaments als quals s'ha sotmès, els professionals que la discapacitat requereix, els esports que practica, la importància que té la família, el seu dia a dia i els seus objectius. Com que d'aquestes xerrades ja n'ha fet unes quantes, pot valorar que, «com a mínim, el primer impacte després de les meves xerrades és molt positiu» i que veu «una evolució» en el seu públic. Recorda, per exemple, la que va fer davant d'un grup d'escoltes: «per a la meva sorpresa, la primera reacció que vaig sentir d'un dels nens quan jo vaig arribar va ser dir: 'jo tinc una catana per tranquil·litzar-lo si es posa agressiu'. Després de la xerrada em va dir: 'al principi et veia estrany, però al final veig que ets un dels nostres'».

Diu que del que pateixen més les persones amb discapacitat són de dos extrems socials, el de la desconsideració i el del sobreproteccionisme, «o la llàstima». I que la terminologia per definir-los és un obstacle afegit, «perquè si començo a fer un decàleg, ens han dit invàlids, minusvàlids, discapacitats, i també pdf (persones amb discapacitat física) i PC (paralítics cerebrals), que sembla el llenguatge d'un informàtic, però no ho és [recorrent de nou a la ironia]. I és un problema perquè la terminologia ja et situa en un nivell inferior». Preparant els monòlegs, ell s'ha fet la seva pròpia terminologia: «al final la meva proposta per diferenciar va ser 'els sobre rodes' i 'els sobre sabates'».

Els monòlegs se'ls escriu ell perquè sorgeixen de la seva experiència, però assegura que els assaja poc «perquè sóc bastant improvisador, sempre sobre una base. En les xerrades utilitzo un patró, però no memoritzo, i m'agrada obrir un torn de preguntes, d'algun dels quals també ha sorgit algun detall, algun comentari, per introduir als monòlegs».

I, per acabar, una altra mostra del seu esperit humorístic extret d'un dels seus monòlegs. Parlant de les activitats fisioterapèuti-ques que realitza, afirma que una de les preferides és l'equinoteràpia (muntar a cavall), sobretot perquè li ofereix una perspectiva molt diferent de l'habitual. I és que, des de la seva cadira de rodes, «jo normalment estic a l'alçada dels culs de la gent o dels tubs d'escapament, tot depèn de qui se'm posi al davant. Això m'ha permès fer un estudi dels culs del món. Hi ha moltes tipologies de culs, però puc dir que a Catalunya tenim els millors culs, i és un estudi exhaustiu».