Les històries sobre la brutalitat de la guerra civil explicades per testimonis que la van viure en primera persona o per generacions posteriors que encara en pateixen les conseqüències van posar dijous al vespre la pell de gallina al centenar d'assistents que van ser a Cal Gallifa de Sant Joan per escoltar-les. Era una audiència memorial que organitzaven la Diputació, l'Ajuntament de Sant Joan i la Fundació Aequitas per exposar públicament casos vinculats amb aquella guerra. Els silencis i les emocions expressades a la sala descriuen el sentiment que encara generen les atrocitats viscudes.

Les morts, empresonaments, batalles, i misèries de la guerra, es van tornar a posar de manifest amb els relats inesborrables que van fer emocionar uns quants testimonis mentre els explicaven.

L'assassinat de familiars propers encara colpeja qui els va viure, 80 anys després. És el cas d'Isidre Aloy, un religiós de La Salle nascut el 1925, i a qui membres del Comitè Revolucionari van matar el pare per haver ajudat «el meu germà Julià, seminarista», a fugir a França, deixant una vídua amb vuit fills. «El pare, per por a represàlies a la família, va acceptar ser ell mateix la víctima, i ja ens va avisar que el matarien». I així va ser, l'agost del 36, un escamot de milicians «ve a casa i s'emporta el pare a declarar, i poc després sentim uns trets. L'endemà vam poder veure el cadàver estès a uns 300 metres de casa».

Carme Masferrer és nascuda el 29 a Sant Salvador de Guardiola i fa 59 anys que viu a Sant Joan. A ella se li van endur el pare a un camp de concentració a França, i recorda com van matar el pare de qui seria el seu futur marit: «El van agafar els rojos i el van matar sota el pont de Joncadella». L'esposa va quedar vídua amb dos fills «i ho van passar molt malament».

Bombardejos i empresonaments

A Maria Planas Massaneda (Sant Hilari Sacalm, 1925) no li van matar el pare, però també el van empresonar a Girona. «Hi va estar nou mesos, i sé que li donaven cops de puny a l'estómac». Durant el seu relat també recordava «els bombardejos, que escassejava el pa, esglésies cremades...», i que «van matar el capellà, que ens havia ensenyat a llegir i a escriure». I es va fer ressò «de com em va esgarrifar veure com cremaven el dit amb una espelma a una senyora perquè havia de portar una carta al capellà. A les nits em despertava i encara sentia els seus xiscles!».

Una altra Maria Planas (en aquest cas nascuda a Sant Joan) també recordava els bombardejos, les sirenes, i els cossos de soldats morts que veia pels camps propers a casa mentre passejava amb la seva germana. Marcel·lí Altarriba (1936) de petit també passejava amb el seu pare. Ho feia pel camí de les Torres «i m'explicava que hi havia soldats republicans enterrats». Arran d'això, de més gran, i juntament amb les seves germanes, va propulsar la dignificació de la fossa dels republicans de Sant Joan per part de l'Ajuntament.

Altres testimonis més joves recordaven «la gana» que es va passar durant la postguerra. «Anàvem a buscar magranes a Cal Llobet», explicava Josep Bastardas (1940), «i qui podia, anava a treballar de seguida per ajudar els de casa».