L'any 1938, en plena Guerra Civil Espanyola, als afores de Santpedor es va construir un camp de vol al servei de les patrulles d'avions republicans, que també hauria estat utilitzat per les forces nacionals després de la seva ocupació fins no se sap exactament quan. Així es desprèn de la recerca documental de l'Associació Memòria i Història de Manresa, completada amb el testimoniatge oral recollit per l'Arxiu Històric de Santpedor, i que ara ha donat a conèixer l'Ajuntament d'aquest municipi del Bages.
El camp de vol s'hauria situat al sud del municipi, entre la Bòbila i Ca l'Hortolà, on actualment hi ha camps de conreu (com també hi havia aleshores). Així es desprèn de la documentació referent a aquest camp d'aviació que encara es conserva a l'Arxiu Històric de l'Exèrcit de l'Aire de la localitat madrilenya de Villaviciosa de Odón. Es tracta d'informes del servei d'espionatge franquista del juliol del 1938, en els quals fins i tot hi ha un croquis de la seva ubicació.
També hi ha actes de plens de Santpedor del 31 de juliol del 1938 -poc després que comencés la batalla de l'Ebre- que parlen de la construcció d'un aeròdrom al municipi, tal com reprodueix la web de l'Ajuntament en un article: «La presència manifesta que trovant-se bastant adelantades les obres de construcció del camp d'aviació en aquest terme Municipal, creu hauria de donar-se compliment al Decret de la Presidència del Govern de la Generalitat en data 9 de juny del 1937, que disposa la construcció de les Juntes de Defensa Pasiva Locals a tot Catalunya».
Amb tot aquest conjunt de documentació i amb la informació recollida a través del testimoni oral de persones que encara recorden la presència d'un camp d'aviació al poble, «hem pogut lligar caps» i intentar deduir com era i on estava ubicat, apunta la responsable de l'arxiu de Santpedor, Mireia Vila.
Una construcció 'senzilla'
Com la majoria d'aeròdroms que es van construir en aquella època al servei de l'aviació de guerra, el de Santpedor era un camp de vol senzill, «i poca cosa més que uns camps de conreus reconvertits, esplanats i compactats de manera rudimentària per la mateixa població local», segons apunten fonts municipals.
De fet, tot i que eren pistes que servien per a l'aterratge i enlairament d'avions, interessava que passessin el màxim de desapercebudes per a l'enemic i que no cridessin gaire l'atenció per no ser descoberts. En aquest sentit, Vila explica que el de Santpedor era un aeròdrom no asfaltat (per no afavorir així la visualització des de l'aire, ja que el que es volia era camuflar-ne l'aparença), i d'una sola pista d'aproximadament un quilòmetre de llargada. Són les característiques de bona part dels aeròdroms que els republicans construïen a mesura que retrocedia el seu front i calia anar condicionant noves bases aèries.
Un refugi, però cap caserna
Aquells camps de vol acostumaven a tenir també un refugi i una caserna, si bé en el cas de Santpedor només hi hauria indicis d'un refugi (ja desaparegut) a través de testimonis orals, tot i que se'n desconeix la ubicació exacta.
Segons han apuntat fonts de l'arxiu de Santpedor, aquests refugis solien estar situats a tocar de la pista de vol, i servien tant per al personal de terra com per als pilots. Normalment tenien forma de passadís amb dues sortides, una a cada extrem, i capacitat per a un centenar de persones. Les casernes, en canvi, eren per a comandaments fixos, i podien estar situades a l'aeròdrom o en parts més allunyades. Entre altres coses, tenien la funció de la teledetecció per mitjà d'una centraleta telefònica que rebia informes constants d'albiraments o sorolls detectats. D'aquesta manera, s'intentava traçar un rumb per interceptar els avions enemics.
No se sap fins quan va donar servei l'aeròdrom de Santpedor, tot i que la base hauria contuinuat sent utilitzada al final de la guerra, en aquest cas per les forces nacionals.
Alguns testimonis recorden l'estada de l'aviació italiana a la vila un cop conquerida (l'any 1939), i que pilots italians es ba-nyaven a la bassa de Can Jorba.
