Un dimarts, 2/4 de 5 de la tarda, el sol crema com els darrers dies d'onada de calor. Entrem a Lledoners, i ens fan passar a una sala d'espera. En silenci, recorrem passadissos, baixem escales, creuem un pati, esperem que es tanquin portes abans que se n'obrin d'altres, avancem. Arribem al mòdul de visites. Després de mesos de no veure'ls, són allà , el Raül Romeva i l'Oriol Junqueras, referents polítics, companys, amics. Emoció continguda i llàgrimes que aturem, preguntem sense poder evitar amb deix de preocupació «esteu bé?», «què necessiteu?». Com que no podem perdre el temps, comencem a parlar. Sortirem d'allà amb molts deures per fer. Serens, forts, més convençuts que mai que és la ciutadania qui ha de decidir democràticament el seu futur col·lectiu a través del vot. Amb les conviccions reforçades. Ara, més que mai, perquè la presó no les fa trontollar, sinó que les enforteix. Una de les seves peticions és que no els plorem, que els reivindiquem, que sumem gent i engrandim la causa del republicanisme, les llibertats i els drets individuals i col·lectius. Que no deixem d'escriure'ls, que encara que no puguin respondre totes les cartes, ens llegeixen sempre. I que cridem ben fort quan ens trobem a fora de Lledoners, que ens senten i veuen l'estelada penjada a l'arbre. Si ells no defalleixen, no podem fer-ho nosaltres. Reivindiquem-los, doncs. I mantinguem-nos forts i units, i persistim, des del civisme i el pacifisme, perquè estem carregats de raons i il·lusions: expliquem-les i lluitem per elles. El temps passa volant i ens hem d'acomiadar. De nou, emoció continguda, llàgrimes que aturem, paraules d'ànim. Després d'escoltar aquests dos homes forts, valents i amb les idees tan clares, sortim d'allà més animades que quan hi hem entrat, més convençudes, més determinades i, segur, més sàvies. I amb el convenciment absolut que les parets de Lledoners no poden tancar tanta dignitat.
