El toc manual de la campana és capaç de transmetre tristesa, alegria o inclús temor, tot depèn de la intensitat i el ritme amb què repiquis la corda», sosté el santpedorenc Jordi Espinalt, un dels pocs campaners reconeguts que queden al Bages. Dalt del campanar de l'església de Sant Pere d'Or de Santpedor, enmig d'un silenci trencat pel vent, el campaner escampa pel poble els ressò dels cops secs a l'instrument. Un repic de campanes manual inexistent en la majoria dels pobles. Espinalt lamenta que la mecanització del toc de campanes, en la major part dels municipis de la comarca, provoca la pèrdua de la música que són capaços de generar els campaners.

«Una música que em va ensenyar a valorar el meu avi, Josep Espinalt Genescà», recorda el campaner. L'avi també va encomanar la passió per l'ofici al seu fill Màrius i, posteriorment, al nét. Des de l'any 1949, quan l'avi va començar a tocar, el campanar de l'església de Sant Pere d'Or del poble ha mantingut viu el toc manual de les campanes, un fet que distingeix el poble de la majoria de municipis de la comarca, ja que «gairebé cap té una persona que faci sonar les campanes», assenyala Espinalt.

L'actual campaner repica les campanes per festivitats asse-nyalades, deu o dotze dies l'any. Espinalt destaca que l'últim repic de campanes va ser per la festa de Santa Anna del poble, que es va celebrar a final de juliol. La singularitat que el campaner aporta a la vila es va reconèixer l'any 2014, quan l'Ajuntament de Santpedor va nomenar Espinalt campaner honorífic del poble. Ell assegura que pretén continuar fins que el seu cos ho impedeixi.

Segons Espinalt, el que diferencia el toc manual del so mecanitzat és que «a aquest últim li manca personalitat». Sosté que el campaner, amb el domini de la corda, pot crear una infinitud de tocs, «a través de la combinació de la força i el compàs amb què es repica». En canvi, el toc mecanitzat, a través d'un martell, és uniforme.

Explica que va aprendre a tocar la campana d'oïda, per mitjà dels tocs que feia el seu avi. «Un so únic i irrepetible, ja que mai ningú el podrà igualar», sosté. Remarca que el repic de campanes del seu avi dibuixa el paisatge sonor de la seva infància i «de la de molts veïns del poble». De fet, considera que el so de les campanes de Santpedor dona entitat al poble, «el repic de campanes és la veu dels veïns».

El buit de campaners al Bages

Jordi Espinalt sosté que al Bages és un dels punts de Catalunya on la presència de campaners pràcticament és nul·la. Explica que els principals motius són l'envelliment de les persones que s'hi dedicaven i la deixadesa d'alguns campanars de la comarca. «Sense la figura del campaner, la resta de veïns s'obliden del campanar i quan un indret deixa d'existir per al poble es va deteriorant amb el pas del temps», lamenta.

Explica que, durant l'última trobada de campaners, que es va fer a Bagà, ell era l'únic del Bages. Comenta, però, que no pot assegurar que sigui l'únic campaner de la comarca, ja que sovint «són personatges força anònims». Tot i així, afirma que la majoria de campanes de les esglésies del Bages funcionen de forma mecànica. «Una situació que solament podria canviar si els veïns pressionessin els consistoris per arreglar els campanars i buscar la persona que s'encarregui de fer vibrar l'espai amb les campanes.

Malgrat la poca presència d'aquesta figura al Bages, Espinalt afirma que a les comarques del Tarragonès o a les de Lleida «hi ha un col·lectiu important de gent jove que aposta per aquest món». Assenyala que, a escala de Catalunya, hi ha centenars de campaners. «Per tant, crec que el món de les campanes no s'apagarà, perquè encara som un nombre important de persones que tenim interès per aquest món», considera. També remarca que els campaners d'avui en dia s'inventen els seus propis tocs. Per tant, això provoca que, durant els últims anys, s'hagin creat un nombre incomptable de tocs nous. Però lamenta que aquests sons innovadors no ressonin als campanars de la comarca.

El càrrec més alt del poble

«N'hi ha moltes, de persones que ostenten un càrrec de poder, però això no impedeix que el campaner sigui la persona que posseeix el càrrec més alt del poble», expressa Espinalt evocant la frase que sempre li deia el seu avi. «L'avi sostenia que el campaner, la persona que observa el poble a vista d'ocell, ha de ser independent», remarca. Recorda que al seu avi únicament el lligava «el compromís de ser un bon campaner».

Assenyala que abans la campana era el diari d'avui en dia, «o millor dit, el WhatsApp». El so alarmant de les campanes sonava quan hi havia foc a la vora, els tocs secs i melancòlics s'escampaven pel poble quan hi havia un mort o el repic alegre i festiu dringava pels casaments. «Això feia que el meu avi sempre hagués d'estar a punt per pujar al campanar quan rebia notícies que afectaven Santpedor», explica Espinalt. Malgrat que la seva ocupació era la pagesia, podia combinar-s'ho amb l'ofici de campaner.

Avui en dia, la figura del campaner no requereix la responsabilitat d'abans, ja que el repic de campanes es limita a les festivitats. Tot i així, Jordi Espinalt puja les 124 escales del campanar sempre que pot i fa repicar les campanes per plaer. Comenta que amb el pas dels anys, «hi ha tocs que s'han perdut, com el d'alerta del foc, el d'alerta de guerra o el dels rituals religiosos», sosté. Explica que això ha comportat que es desestimi la figura del campaner, fins al punt que s'ha extingit i mecanitzat el so de les campanes.