La situació de la línia de Renfe als trams entre Manresa i Terrassa i Manresa i Calaf requeriria unes intervencions als talussos de molt més abast del que s'ha fet fins ara. És el que afirma el doctor en geologia Josep Maria Mata Perelló, que tres dècades enrere ja va intervenir en la resolució de les greus esllavissades que hi havia constantment en aquell moment a l'autopista Terrassa-Manresa, i que ara posa com a exemple del camí que caldria seguir en el cas de la línia ferroviària que connecta el Bages amb Barcelona, i també amb Lleida.

Mata Perelló exposa -després del descarrilament d'un tren a Vacarisses el 20 de novembre passat causat, precisament, per una esllavissada- que l'antiguitat de la línia, que fa més d'un segle i mig que es va construir, i les característiques geològiques del terreny fan necessàries accions de més abast per evitar-hi nous incidents. En concret, exposa que «caldria formigonar tots aquests talussos, fer un control continuat i construir alhora falsos túnels. Això o fer una línia nova, ja que no es poden donar més inclinacions a molts indrets als talussos. Això és molt car, però necessari».

Mata Perelló explica que els accidents que hi ha hagut en aquests anys -quatre en una dècada per esllavissades- tenen el seu origen en «unes obres molt arcaiques, que en el seu moment possiblement eren bones, de cara a evitar les esllavissades i els despreniments». Reconeix que els darrers anys Adif hi ha fet intervencions, però en qüestiona l'eficàcia. I ho raona tècnicament. Mata Perelló posa en relleu que en la geologia del terreny que fa de trinxera d'aquest tram de la línia de Renfe «hi ha en bona part alternances de capes dures (generalment gresos) i capes toves, molt argiloses. Això és el que succeeix entre els voltants de l'antiga estació d'Olesa de Montserrat (enderrocada) i Manresa, i també entre aquesta darrera ciutat i els voltants de Cervera».

En aquestes circumstàncies, detalla el doctor en geologia, «l'aigua circula a través dels gresos, però no a través dels nivells argilosos, com és sabut (uns són permeables i els altres no). Així, aquests darrers nivells queden saturats d'aigua, atesa la seva elevada porositat». I aclareix que «una cosa és la permeabilitat i una altra de ben diferent és la porositat». Per aquest motiu, diu, «cal considerar que les argiles absorbeixen l'aigua i no la deixen circular. Però sí que circula a través de la superfície de contacte de les dues roques, entre els gresos i els nivells argilosos».

I afegeix que, a més a més, «si els talussos no són oberts, les roques tenen una clara tendència a caure, perquè se saturen els nivells argilosos i augmenta la plasticitat d'aquestes roques, la qual cosa facilita la caiguda dels blocs de gres, especialment si estan fracturats. I això és el que passa en moltes de les trinxeres de la línia de Manresa a Barcelona i també a la de Manresa a Calaf».

Mata Perelló posa èmfasi en el fet que l'obra de construcció d'aquesta línia «és molt antiga», ja que va ser construïda el 1856, pel que fa al tram de Manresa. És amb aquests arguments que reclama unes actuacions més consistents, com la fixació amb formigó o la creació de falsos túnels (un tipus d'infraestructura que actua com a paraigua protector de la línia davant de possibles esllavissades), ja que es veu molt més llu-nyana la que seria la solució ideal, que passaria per la construcció d'un nou traçat. Fins al punt que planteja crear «una plataforma ciutadana de Manresa i del seu entorn per reivindicar enèrgicament les millores pertinents».