«Montserrat ha tingut anys per trobar altres víctimes d'abusos, i no ha fet res»

Què li va passar exactament a Montserrat l'any 1998, que ara ha motivat la seva denúncia pública?

Jo vaig començar a anar al grup dels Nois de Servei d'Ordre de Montserrat a final de la dècada dels 90, quan era un adolescent, perquè m'ho va recomanar un amic meu que anava amb mi a una parròquia que hi havia al costat de casa, a Mataró. Jo tenia uns 14 o 15 anys. Aquest grup el dirigia el germà Andreu. N'havia estat el fundador el 1959 i l'havia dirigit quaranta anys. El germà Andreu no va abusar de mi directament des del primer moment, al contrari d'alguns dels casos que s'han fet públics ara, sinó que va ser un procés més progressiu.

Què vol dir?

Primer em va observar durant un temps; després se'm va començar a aproximar i a guanyar-se la meva confiança i em va abordar en zones comunes com el menjador i em preguntava si estava bé, em deia que em veia prim, que si tenia cap problema en podia parlar amb ell... Vam començar a tenir xerrades després de dinar a les zones comunes. Quan es va haver guanyat la meva confiança vam començar a tenir les reunions al dormitori. Ell es va començar a ficar a la meva habitació i els temes de conversa van començar a canviar.

De quina manera?

En lloc de parlar de temes més neutres, va començar a parlar de temes sexuals: de masturbació, em deia que era una cosa que no estava bé, que no havia de fer... I en aquestes xerrades, que pretenia fer veure que enfocava des d'un punt de vista pedagògic, començava a ficar la mà sota els pantalons del pijama i a tocar-me els genitals, alhora que em deia que allò jo no ho havia de fer perquè era dolent i no era bo per a mi. Jo pujava un cap de setmana al mes i això va durar aproximadament un any.

Per què no va reaccionar abans?

Perquè jo en un primer moment m'ho vaig negar a mi mateix, que això fossin abusos. Estava molt confós. Era catòlic, era creient, Montserrat és imponent. Per a un adolescent creient allò impressiona. La idea Montserrat i abusos sexuals em xocava.

I quan va reaccionar?

A partir d'un dia que aquests abusos van pujar d'intensitat. En un primer moment em va besar a la galta, però després va aproximar la seva boca a la meva. I el que recordo és que m'estava intentant besar amb llengua i jo tenia les dents molt closes, perquè això no m'agradava, no ho volia, però estava paralitzat. No m'acabava de creure que allò m'estigués passant. Després d'aquest episodi vaig fer un clic en què em vaig adonar que això eren abusos i ja vaig veure que ho havia de parar.

De quina manera?

Senzillament vaig deixar d'anar als Nois de Servei i vaig posar l'excusa que havia d'estudiar, que tenia la selectivitat i que havia de treure bona nota per poder fer medicina.

I va girar full?

No. Jo estava molt preocupat perquè aquest senyor continuava sent el responsable dels Nois de Servei, hi havia molts nois adolescents i jo temia que el que m'havia passat a mi li passés a qualsevol altre.

Què va fer?

Vaig tenir una xerrada amb el pare Josep Maria Sanromà, amb qui tenia confiança, per donar-li l'alerta. Ell, anys després, em va confirmar que havia parlat dels abusos amb l'abat Bardolet i que no es va fer res: no ho va denunciar a la policia, no el va suspendre de les seves funcions, no va obrir un judici canònic, no va intentar trobar altres víctimes... A mi, el que se'm va dir, literalment, és que li donarien un toc, i se'm va convidar que continués pujant als Nois de Servei amb el germà Andreu de responsable. Vaig veure que això no s'ho estaven prenent seriosament i que no volien prendre mesures. Primer em vaig centrar a aprovar la selectivitat, i poc després d'entrar a la universitat ho vaig explicar als meus pares.

Com s'ho van prendre?

La meva mare es va queixar formalment a l'abadia, mitjançant una carta que va fer arribar a la tardor del 2000 a l'abat Josep Maria Soler. Llavors l'abat em va escriure una carta a mi, lamentant «els problemes que havia tingut amb el germà Andreu». Per tant, utilitzant eufemismes, i dient-me que l'havien desterrat al monestir del Miracle.

I a partir d'aquí quina és la relació sobre els fets amb el monestir?

El que va passar és que al mateix temps que l'abat m'escrivia a mi una carta, trucava a casa a la meva mare per persuadir-la que no presentés denúncia. Que pel bé de tots era millor gestionar-ho internament; que si els deixàvem resoldre-ho internament aquesta persona no tornaria a estar en contacte amb adolescents; i que si es presentava denúncia no tindrien cap altra alternativa que posar-li un advocat defensor.

Què va decidir fer?

Quan vaig veure que això no hi havia intenció de gestionar-ho de forma transparent vaig decidir seguir la meva vida i bolcar-me en els estudis de medicina. Tenia guardats els abusos en un racó de la memòria. Però quan tenia 22 anys vaig veure una sèrie a la televisió, Doctoras de Filadelfia, en què en un dels capítols una de les protagonistes era violada, i em vaig identificar molt amb les seves reaccions. Perquè el que feia era negar-se la gravetat dels fets, negar-se que l'hagués afectat, posar bona cara, intentar fer-se la forta. Jo m'hi veia reflectit, sobretot en la part de la negació. Em vaig adonar que m'estava enganyant a mi mateix, que els abusos m'havien afectat més del que em pensava, i recordo que em vaig passar la nit plorant.

En què va derivar?

Vaig començar a anar a la Fundació Vicki Bernadet a fer teràpia de grup. Dins d'aquest procés va ser quan em vaig adonar que necessitaria una ajuda psicològica important, i que l'abadia de Montserrat era qui en tenia la responsabilitat. El problema és que quan jo vaig decidir denunciar-ho, tenia 22 anys, el delicte en el meu cas acabava de prescriure. Perquè en aquella època els abusos lleus prescrivien tres anys després de la majoria d'edat. No podia recórrer als tribunals i l'única opció que tenia era negociar amb la institució on havia patit l'abús. Vaig escriure una carta a l'abat demanant aquesta compensació econòmica, i el que vaig rebre va ser una resposta de l'advocat de l'abadia.

I va cobrar la compensació...

Sí, i ho van fer d'una manera molt poc transparent. Amb sobres, bitllets de 500 euros, van fer tres pagaments: dos de 3.000 i un de 1.200. També van pagar els costos de la meva advocada.

Però el contacte amb l'abadia no va acabar aquí...

No, perquè jo estava molt molest amb l'abat perquè no havia estat capaç ni de respondre'm directament. Llavors des de l'abadia ens van dir que estarien disposats a reunir-se amb nosaltres, però en aquell moment ja no volíem. El comunicat que va fer Montserrat el 19 de gener deia que m'havia reunit amb l'abat el 2004, i el primer cop que hi va haver una trobada directa va ser el 2011. Jo vaig seguir la meva vida fins que vaig tenir una nova crisi, derivada de la mort del meu pare. La meva relació amb el meu pare no va ser mai bona, i quan es va morir em vaig adonar que això m'havia fet vulnerable als abusos. Perquè el germà Andreu, en un primer moment, es va convertir una mica en aquell pare que no havia tingut: que t'escolta i a qui pots explicar els teus problemes. Aquest vincle emocional és per a mi el que em va impedir reconèixer els abusos i reaccionar abans. Aquest aspecte és important perquè amb les altres víctimes que ara han anat sortint ell va ser més descarat, més directe. No tenien una relació prèvia i això va fer que de seguida reaccionessin. Però no era el meu cas.

I què va passar en aquell moment?

Vaig fer una recerca a Google i la meva sorpresa va ser que vaig descobrir que, abans de morir el pare Andreu Soler el 2008, Publicacions Abadia de Montserrat li havia publicat les memòries, prologades per Jordi Pujol. Vaig comprar el llibre, feia totes les lloances a la tasca del germà Andreu durant 40 anys, tots els nois a qui havia ajudat, estava ple de fotos... Tot plegat era fastigós, perquè el 2007 ja sabien que aquest senyor era un abusador. Si no, no m'haurien pagat aquesta indemnització. Això se'm va posar molt malament i vaig escriure una altra carta per demanar una reunió amb l'abat. Estratègicament, vaig anar amb bones paraules i vaig tenir reunions cordials per tenir la màxima informació possible. Així vaig saber que el 1999 el germà Sanromà s'havia reunit amb l'abat Bardolet i que no havia fet res; que el germà Andreu havia reconegut que havia estat excessivament afectuós amb mi... I vaig tenir encara una altra reunió amb l'abat, en què ja vaig adoptar una posició més dura. Li vaig ensenyar el llibre, li vaig demanar explicacions i em va dir que no sabia que sortiria aquest llibre perquè la publicació era autònoma. També vaig demanar explicacions de per què no havia traslladat el meu cas al Vaticà, perquè el 2001 s'havien fet unes noves directrius, amb el papa Benet XVI, que deien que de totes les acusacions d'abusos sexuals contra sacerdots se n'havia d'informar el Vaticà a través de la Congregació de la Doctrina de la Fe, que decidiria com s'investigarien.

Quina va ser la resposta?

Em va reconèixer que no ho havia fet. I el 2004, quan el meu abusador encara era viu, perfectament ho podien haver denunciat. No va ser fins al 2016, després que jo pressionés molt, que ho va comunicar verbalment al Vaticà. Però el meu abusador ja era mort i el Vaticà mai no es va posar en contacte amb mi ni per preguntar-me com estava. I vaig retornar la compensació.

Per què?

No la volia perquè per a mi quedava clar que ells veien els diners com una manera de pagar el meu silenci i jo no els necessitava. I vaig dir a l'abat que quan em van pagar em van demanar silenci, però després del que havia passat jo tornava els diners i retirava la meva paraula. Fa 3 anys que sabien que jo en qualsevol moment podia fer una denúncia pública, i en aquests tres anys no han fet res per intentar trobar altres víctimes. Van anunciar la comissió de transparència hores després que jo denunciés els fets.

Per què ha revelat ara el nom del seu abusador?

Perquè al Congrés dels Diputats es començarà a tramitar aquest febrer la Llei contra la violència infantil. I una de les mesures proposades és allargar els terminis de prescripció en els delictes de pederàstria. La proposta del govern és que comenci a comptar el termini de prescripció a partir que la víctima compleixi 30 anys. Nosaltres pensem que és insuficient i plantegem a partir dels 50. Vaig decidir fer pública la meva història per exemplificar perquè és necessària aquesta legislació. Perquè ara estan sortint víctimes dels anys 70. Si les primeres víctimes no poden denunciar pel termini de prescripció, no poden protegir les noves generacions.

Com valora la creació de la comissió de la transparència?

M'inspira molt poca confiança perquè ha estat escollida a dit per l'abat Soler. És la comissió Soler. És una comissió on hi ha un monjo de Montserrat. Tu creus que les víctimes explicaran la seva història davant d'un monjo de Montserrat, quan han estat abusades per un monjo de Montserrat? També hi ha un antic conseller de la Generalitat [Xavier Pomés]. Un exconseller de Jordi Pujol, que prologava el llibre sobre Andreu Soler. No hi hauria de ser, no hi ha una independència política. I no hi ha ningú de la Fundació Vicki Bernadet, que és l'organització referència sobre casos d'abusos sexuals a Catalunya.

No la considera vàlida?

Per a mi, no té credibilitat. Una comissió que servís hauria de començar perquè l'abat l'encarregués a una persona totalment independent, que no tingués cap relació amb l'Església i amb Montserrat, i que tingués molta credibilitat. Per a mi un exemple seria el síndic de greuges, Rafael Ribó. I aquesta persona hauria de ser qui escollís el seu equip. I els membres del seu equip, no tenir cap relació amb l'abadia. El que han creat és una manera més de controlar la informació. Com que han fet un correu electrònic de transparència, ells s'assabenten de quines són les denúncies que es fan. L'abat i l'abadia no s'hauria d'assabentar de res dels casos fins que no en rebessin l'informe final.