Des del punt de vista del secretari d'Afers Socials i Famílies, Francesc Iglesias, que forma part del departament que s'encarrega d'atorgar el grau de discapacitat i de dependència, cal actualitzar els criteris per determinar aquests graus i així ajustar-los més a les necessitats actuals. També considera que és important que, en el cas dels infants, es revisin de forma periòdica els graus «perquè sempre es preveu una millora».

Amb quina freqüència es programen les revisions del grau de discapacitat i del grau de dependència?

Si parlem d'infants, les resolucions de la valoració sempre són provisionals perquè s'ha de tenir en compte l'evolució del nen o nena. Aquestes valoracions es poden repetir cada any o bé cada quatre anys, depenent de la situació de cada infant. En el cas de les persones adultes, la valoració es fa sempre a petició de l'usuari, que pot sol·licitar una revisió tant del grau de discapacitat com del grau de dependència.

Considera que són obsolets els criteris per valorar aquests graus?

S'utilitzen els criteris que marca la normativa estatal que, precisament, es troba en un procés d'adaptació a la classificació internacional per avaluar els trastorns mentals. Som conscients que fa molts anys que s'utilitzen els mateixos paràmetres per valorar aquests graus i s'han d'actualitzar. En el cas de la dependència, encara és més evident perquè fa una dècada que els criteris no s'han retocat i, en canvi, la investigació dels trastorns mentals sí que ha evolucionat.

Les associacions de famílies amb fills amb autisme estan rebent desenes de queixes per les rebaixes del grau de discapacitat i dependència. A què es deu aquest fet?

La valoració tant de discapacitat com de dependència té en compte el procés evolutiu i maduratiu del nen. La situació de l'infant va canviant al llarg del temps i, per aquest motiu, les valoracions a aquesta edat són provisionals. En els infants es preveu una milloria. En qualsevol de les dues valoracions, sempre es té en compte la funcionalitat de la persona, i la repercussió que el trastorn té en la seva autonomia personal. No valorem el diagnòstic com a tal, sinó com afecta. És a dir, podem tenir diferents graus en persones amb el mateix diagnòstic, i fins i tot persones que no arribin a tenir el 33% de discapacitat o el grau I de dependència.

Però diverses famílies critiquen la forma de valorar aquests graus. Apunten que s'escolta poc els pares i s'opta per fer preguntes tancades als infants.

Aquesta qüestió ja depèn dels professionals que s'encarreguen de fer la valoració. Els professionals també volen explorar i interactuar amb l'infant sense interferències. Estic segur que els pares i mares desenvolupem un sentit protector. A vegades la sobreprotecció impedeix que els infants s'enfrontin a determinades situacions. Tot i així, segurament les famílies tenen la necessitat d'un major acompanyament i formació per fer-se càrrec de les situacions. Determinades resolucions representen un xoc per a molts pares i mares. Hem de posar esforços a acompanyar les famílies.

Les famílies lamenten la rebaixa d'aquests graus perquè les prestacions econòmiques poden ajudar-les a pagar una part de les teràpies.

Les famílies reclamen una atenció més personalitzada des dels Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP). En aquest sentit, estem intentant que de cara als pròxims dos anys es destini una gran part dels pressupost a aquest àmbit.