El cant dels ocells en suport als presos independentistes i exiliats que veïns d'Artés interpreten cada vespre pels carrers del poble es va impregnar aquest dimarts al vespre d'un sentiment especial: es complien cinc-cents dies consecutius de cantades. Una vuitantena de veus en rotllana es van fer sentir a la plaça de Sant Pelegrí, amb l'acompanyament instrumental d'una trompeta, un baix elèctric, una harmònica i un monocordi.

Tenint en compte la situació dels presos i exiliats, «això d'avui no és cap celebració», apuntava Ramon Creus, un dels artífexs de la iniciativa a Artés, però es feia ressò de la continuïtat de les trobades que s'han fet al poble per cantar en el marc dels Músics per la Llibertat. La iniciativa va néixer el novembre del 2017 d'una veïna de Sant Fruitós que va començar a tocar El cant dels ocells amb la seva flauta travessera davant l'ajuntament en solidaritat amb els independentistes empresonats. En pocs dies el clam es va escampar arreu i va sumar adeptes i poblacions, fins a arribar a una setantena a tot Catalunya. Artés va ser de les primeres que s'hi van afegir, i ja acumula cinc-centes edicions de cantades. «Molts de nosaltres hem anat a Montserrat, a Brussel·les, a Madrid..., però mai no hem deixat de cantar a Artés», un dia rere l'altre ininterrompudament.

Fidels a la cita

Ahir, a la plaça hi havia Maria Dolors Masferrer, una de les quatre veïnes que ja hi va ser des de bon començament. «Des del segon dia», puntualitza, en què ella i tres persones més van acompanyar el trompetista Marc Solanellas, que el 4 de novembre del 2017 al vespre ja ja havia actuat tot sol seguint l'exemple dels veïns de Sant Fruitós. «Potser no aconseguirem gran cosa, però volem que sàpiguen que pensem en ells», apuntava Masferrer en referència als independentistes presos. Amb aquestes cantades «em sento bé, amb la sensació que estic fent alguna cosa, i em consta que a ells això també els arriba», reiterava Maribel Bertran, que diu que pot comptar amb els dits de les mans les vegades que ha fallat a la cita durant aquests cinc-cents dies.

Són actuacions curtes, d'uns deu minuts, en què normalment es fa una interpretació només instrumental i després una amb instruments i veu. Però no tot es limita a la música. És un acte reivindicatiu en què no falten insígnies diverses reclamant llibertat, des de petites pancartes fins a llaços grocs o xapes amb el lema «Artés, jo també canto» a la solapa.

Ahir a la plaça es van aplegar una vuitantena de persones. «Ens movem entre la setantena i el centenar», explicava Creus, que s'encarrega de gravar les cantades juntament amb Vicenç Rovira. Un les comparteix pel grup de Whats-App, i l'altre les penja a Twitter.

La cita és a 2/4 de 8 (tret dels caps de setmana, que actuen a la 1 del migdia), i en un lloc diferent, per bé que ja s'estan repetint. I és que, amb cinc-centes edicions, «hem anat per tots els racons del poble», diu Creus, des de places i carrers fins a la residència, terrats particulars, cellers, o a dins del cementiri. I tenen clar que «mentre els nostres polítics continuïn presos mantindrem la flama encesa i no l'apagarem».