El Bages té a Bufalvent (Manresa) el seu dipòsit de residus, que des de fa anys dona cobertura al tractament de les deixalles que generen els seus municipis i d'altres d'entorns propers. Però és un territori que ha estat molt pretès per fer-hi abocadors de diferents tipologies i per a residus provinents d'altres àrees de Catalunya.

El cas de l'antiga argilera que hi ha a Sant Mateu i a tocar de Callús, on avança la proposta per reomplir-la amb runa de construcció i àrids siderúrgics (vegeu Regió7 del 31 d'agost), és el penúltim capítol d'un seguit de propostes que periòdicament han sobrevolat la comarca durant les dues últimes dècades. Tot i que l'empresa que promou aquest projecte, Efienergia, el presenta com un pla de restauració de l'antiga argilera (durant anys se n'havia extret material per a una bòbila), l'Ajuntament callussenc (que és el que hi té el nucli més proper) el considera, en realitat, un intent d'instal·lar un abocador, en aquest cas de residu de la construcció i de foneria.

De fet, tal com ha explicat àmpliament aquest diari, la proposta que hi ha en aquests moments sobre la taula es presenta com la possible alternativa al projecte de bales d'ecoparc que va impulsar la mateixa empresa en aquest indret i que encara és als tribunals pendent de resoldre's. Aquella proposta plantejava cobrir l'antiga argilera amb cubs de deixalles compactades provinents d'altres demarcacions, però de seguida es va veure envoltada de polèmica per l'oposició frontal per part de veïns, col·lectius ecologistes i dels ajuntaments de Sant Mateu i Callús, que consideraven que allò convertiria la zona en un gran abocador.

Diferents factors han convertit el Bages en una comarca molt llaminera per a empreses privades, però també per a la Generalitat, per intentar convertir-la en receptora de residus forans. El principal, la seva situació geogràfica, en el que podríem denominar una tercera corona, prou propera a una àrea metropolitana que, inclosa la segona corona, té el ter-reny molt limitat i molt car (es tracta d'instal·lacions que abasten nombroses hectàrees).

Alhora, es tracta d'una comarca amb una bona xarxa de carreteres i que, per tant, facilita una comunicació relativament ràpida amb aquesta àrea metropolitana, generadora del gros de residus domèstics i industrials. Un factor essencial, ja que els costos de transport són cabdals per a la viabilitat d'aquests projectes. I un tercer element és que el Bages encara disposa d'àrees extenses de ter-reny agrícola o (essencialment) de massa forestal lliures de nuclis residencials però propers a vies de comunicació, ingredients ideals per a aquests projectes.

De fet, la dinàmica de projecció i llançament que hi ha hagut al Bages d'aquests tipus d'instal·lacions ha seguit uns patrons molt similars: potents empreses del sector que busquen municipis amb termes grans i nuclis petits (sovint més a prop del nucli veí), amb poca economia industrial, i plantejar aquests abocadors com a important font d'ingressos per a les arques municipals. També és cert que en tots els casos han topat amb un fort rebuig ciutadà, essencialment perquè es tractava d'abocadors per absorbir residus que provindrien d'altres comarques o de tot Catalunya.

A les mines de Cardona

Tanmateix, el primer dels casos, cronològicament, que s'han donat en les poc més de dues últimes dècades al Bages no respon tan estrictament al patró abans exposat. D'entrada, perquè qui promovia aquella proposta no era una empresa privada, sinó la Generalitat.

El gener del 1997, el departament de Medi Ambient va plantejar de manera molt seriosa la creació d'un dipòsit a l'interior de les galeries llavors ja inactives de les mines de Cardona.

En concret, pretenia fer-hi el primer abocador de residus especials de l'Estat espanyol. Residus industrials provinents de tot Catalunya com ara filtres de gasos, fangs amb metalls de les depuradores, residus d'adoberies, tints i pintura, derivats de la galvanització i sals d'electròlisi, entre d'altres. No incloïa ni residus nuclears, ni explosius, ni inflamables. El lloc elegit era la mina de Sant Onofre, l'última que es va explotar per a la potassa a Cardona, amb una capacitat interior de 4 milions de metres cúbics. S'hi preveia emmagatzemar 100.000 tones de residus industrials anuals, amb una vida útil del dipòsit de 40 anys. La forta oposició ciutadana, que va tenir el seu punt àlgid el novembre d'aquell any amb una tensa reunió que va motivar la concentració de més de 2.000 persones contràries al projecte, va fer que es descartés.

Aguilar, Sant Mateu i Castellnou

Tres anys més tard, el 2000, era Aguilar de Segarra el municipi que rebia una proposta per fer-hi un abocador. L'empresa Hipodec Riscop, una filial de Fomento de Construcciones y Contratas, plantejava ubicar en una àrea de 37 hectàrees a la finca Comadenroca un dipòsit per a residus orgànics i també per a industrials inerts. Se'n va arribar a fer una presentació pública i en aquell cas es preveia que la instal·lació tingués una vida de 24 anys, abocant-hi anualment 200.000 tones de residus. Era una finca que va cremar amb els incendis del 1986. També en aquell cas, el rebuig veïnal (com en el cas de Cardona, es va constituir una plataforma) va fer que l'Ajuntament desestimés la proposta.

No havia passat ni un any del no d'Aguilar, que ja es va posar damunt la taula una nova proposta d'abocador, en aquest cas promoguda per l'empresa Jorcasan SL, als ajuntaments de Sant Mateu de Bages i Fonollosa, ja que es plantejava en una zona, la de Cal Lluy, a cavall dels dos termes municipals. Per fer-ho possible, era necessari que el consistori de Sant Mateu fes una modificació del planejament urbanístic, canvi que no va realitzar pel rebuig que també va generar el projecte.

Pràcticament en paral·lel, a Castellnou de Bages es promovia un manifest de rebuig a la instal·lació d'un abocador, ja que tot i que no es va arribar a concretar un projecte, va transcendir que l'empresa que gestionava l'abocador de Vacarisses havia fet arribar una proposta a l'Ajuntament.

La darrera proposta (a banda de la de l'argilera de Callús) que va arribar a transcendir públicament, tot i que mai no se'n va fer una presentació formal, afectava un municipi del Vallès Occidental, Rellinars, però directament també del sud del Bages. De fet, l'origen era un estudi del 2004 del Consell Comarcal vallesà, que buscava un emplaçament per poder substituir l'abocador de Vacarisses.

De fet, aquest estudi va coincidir molt en el temps amb el fet que l'empresa que gestionava el dipòsit de Coll Cardús va comprar 600 hectàrees de terreny en una àrea forestal als termes de Sant Vicenç i Castellbell, tocant a l'àrea de Rellinars plantejada en l'estudi que va transcendir del Consell Comarcal del Vallès Occidental (que el situava com a emplaçament preferent entre diferents opcions). Es preveia que s'hi accedís per la car-retera de Castellbell a Rellinars. També en aquell cas hi va haver una mobilització ciutadana de rebuig (dels tres municipis) i el projecte va quedar en punt mort.