A Paquita González (Jourdà com a cognom de casada) li van fer una foto de petita, el típic posat dels anys 40. Aquell retrat va ser una de les escasses pertinences que van confiscar al seu pare, Francisco, quan va ingressar en un camp de concentració nazi. Gairebé vuitanta anys més tard, l'acaba de recuperar.

Paquita González va néixer i va viure els seus primers anys al nucli sallentí de Cabrianes, però des de fa dècades viu a Font-romeu, als peus de l'estació d'esquí del mateix nom a la Cerdanya francesa, i sempre li havia interessat aquesta història tan pròxima d'algú que havia sortit viu, encara que amb només 40 quilos, de llocs tan terribles com Mauthausen o Dachau.«Cognoms i nom : González Cuadrado, Francisco. Data de naixement: 13-10-1913. Lloc: Miliana (Algèria). Residència: Cabrianes (Barcelona), carretera d'Artés, número14. Professió: conductor. Religió: catòlic romà. Nacionalitat: espanyol». Aquesta és la fitxa del seu pare que se li van fer a l'entrada en el primer d'aquests camps. Dades que s'acumulen als arxius Arolsen, a Alemanya, que reuneixen informació sobre els milions de víctimes del nazisme com a part del projecte Stolenmemories (memòries robades).

La Universitat Rovira i Virgili de Tarragona té un acord de col·laboració per accedir a tot aquest material i l'historiador asturià Antonio Muñoz hi va trobar la fitxa de Francisco González i la foto d'una nena, la seva filla, que li va ser confiscada quan va entrar al camp.

Des del moment que va tenir el retrat a les seves mans, Muñoz es va proposar tornar-la a la seva legítima propietària, si encara vivia. I per fer possible aquest objectiu, l'historiador va començar a estirar un fil que el va dur inicialment fins a Cabrianes.

Segons la fitxa dels nazis, Francisco González tenia en aquest nucli bagenc la seva residència en el moment que va ser deportat, així que el primer que va fer va ser trucar-hi per veure si hi havia encara familiars d'aquell pres. I n'hi havia. I també una història d'amor de dos joves mig adolescents, els pares de la Paquita, als quals la guerra civil va separar.

Paquita González té ara 83 anys i ha passat tota la seva vida a França. O gairebé, perquè fins als 10 va residir a Cabrianes amb els seus avis i un oncle. Francisco González, el seu pare, conductor de camions en el bàndol republicà durant la guerra civil, va haver de fugir a territori francès el 1939 als vint-i-sis anys i va acabar en una companyia de treball a prop de Besançon, segurament per reforçar la línia Maginot. Allà va ser capturat el 1940 i enviat a un camp de presoners de guerra juntament amb milers de francesos i va iniciar un periple que el va portar el gener del 1941 a Mathausen i, posteriorment, a Dachau.

La seva dona, Teresa Serra, també va haver de creuar la frontera com va poder, igualment el 1939. I va aconseguir reunir-se amb el seu marit després que les tropes aliades alliberessin Dachau i els seus subcamps el 1945. A la filla que havien deixat a Cabrianes quan tenia dos anys la van recuperar als deu, després que la família la posés en mans d'un passador, un professional de guiar per camins nevats del Pirineu els qui fugien del franquisme. Però d'aquell retrat ni tan sols en tenia record. Ara, als 83 anys, l'ha recuperat i admet que sempre va retreure als seus pares que la condemnessin a una infància a Espanya entre comentaris «no sempre agradables» sobre la seva família. Però que ara sap quant l'estimava el seu pare, fins al punt que el seu retrat de petita l'acompa-nyava en els moments més desesperats de la seva vida.