Establert a Rosario (Argentina), Àngel Perella Puig (Sant Fruitós de Bages, 1943) és un català de cap a peus tot i que ha passat gairebé tota la seva vida a l'altre costat de l'Atlàntic. Fill d'un obrer i una teixidora, Rosario sempre ha estat casa seva. Al balcó, hi té tres banderes: la catalana, l'argentina i l'estelada. Hi conviu amb la seva dona, una aragonesa amb qui té dos fills i quatre nets. Des fa uns dies ha deixat la presidència del Casal Català de Rosario després de 26 anys en diverses etapes. Tot i la distància i el pas del temps, Perella no oblida el seu Sant Fruitós natal.

L'any 1950 el seu pare va decidir deixar Sant Fruitós per establir-vos a Rosario. Què el va empènyer a fer aquest pas?

Aleshores, amb la postguerra i el franquisme, era un temps que no convidava a l'optimisme. El pare, que havia lluitat a favor dels republicans i hi estava molt compromès, va veure que els fills d'un obrer ho tindrien més difícil per estudiar una carrera. El germà del meu pare feia un any que havia marxat a Rosario i els pares van creure que el millor per a tots era emigrar a l'Argentina per garantir-nos un futur millor. Jo tenia 7 anys.

Com van ser els primers anys a l'Argentina?

Ens hi vam adaptar molt bé i molt ràpid! El pare va seguir treballant sempre en la construcció i la mare com a teixidora. Jo vaig estudiar Econòmiques a la Universitat tot i que no vaig acabar la car-rera. Aleshores havia començat a treballar i m'anava bé el meu negoci com a comerciant.

Argentina va ser un país d'acollida per a molts catalans. I el Casal Català de Rosario és un dels centres més antics de la xarxa d'entitats catalanes del món...

El primer que va fer el pare en arribar a Argentina va ser trucar a la porta del Casal Català de Rosario. És una de les comunitats catalanes més antigues del món, després de l'Havana, Mèxic i Buenos Aires. És, actualment, un dels centres més actius. El pare hi passava moltes hores, a la seu del Casal. Era un bon lloc per seguir fent la mateixa vida que a Sant Fruitós. Jugava la partida i parlava català amb altres homes que, com ell, havien decidit marxar del país. A poc a poc va implicar-s'hi més, fins a acabar fent d'apuntador en les obres de teatre del grup del casal. La mare també hi anava, sobretot, a cuinar paelles amb altres dones del centre.

Vostè i la seva germana també van participar en la vida associativa del Casal Català de Rosario?

Des de ben petit vaig fer vida al Casal i als 76 anys encara hi soc! Als 13 anys ballava a l'Esbart i quan en tenia 18 vaig accedir a la junta directiva del Casal Català de Rosario com a vocal. Després de molts anys a la junta va arribar el moment de ser-ne president. Estava a punt de fer 40 anys? Ha estat tota una vida dedicada a la promoció de la cultura, la llengua i les tradicions catalanes a l'Argentina.

Als 18 anys coneix la seva dona a Rosario, tot i que ella és nascuda a Saragossa...

Sí. Vam tenir dos fills, un d'ells viu des de fa anys a Atlanta (Estats Units) i l'altra, la noia, no s'ha mogut de Rosario i participa activament en la tasca del casal.

Amb els seus fills parla català?

Sí, a casa hem parlat català i castellà. Amb els nets ja és més complicat, però al més petit de tots, que viu a Rosario, li dedico més temps ara perquè n'aprengui. L'estima pel país no és la mateixa que tenien els meus pares, la meva germana o jo, que la dels meus nets, a qui no toca tan de prop, tot i que els hem explicat d'on venim.

Quan va tornar a Sant Fruitós per primera vegada després d'haver-ne marxat als 7 anys?

Quan en tenia 23! Hi vam anar amb la dona, un cop casats. Fa uns anys van ensorrar la casa terra on vaig néixer, però allà sempre serà casa meva. En les nostres estades a Catalunya recorríem poblets que ara ja ens són més familiars. Sempre n'hem estat enamorats! Hi hem tornat gairebé cada any, tot i que ja en fa tres que no hi viatjo perquè ja començo a ser una mica gran.

Tornem al Casal de Rosario. Què en destacaria, dels seus anys al capdavant de l'entitat?

S'ha fet una gran tasca per donar a conèixer Catalunya i tot allò que se'n deriva: des de la llengua, la cultura i les festes tradicionals. Hem impulsat cursos de català per a les noves generacions de famílies de catalans i, fins i tot, per a molts joves argentins que han decidit aprendre el català abans de marxar a viure a Barcelona amb la seguretat que els seria útil a l'hora de trobar una feina.

Una de les prioritats dels casals catalans a l'exterior és obrir-se a la ciutat d'acollida. Quin tracte els ha donat Rosario als catalans?

Des del 1970 vam obrir-nos a la ciutat i treballem conjuntament amb altres associacions de comunitats arrelades d'altres parts del món i ens hem posicionat davant la forta presència espanyola a l'Argentina. El Casal Català de Rosario edita la revista Sempre amunt des de fa 37 anys de forma ininter-rompuda. Els nostres associats són molt fidels a la seva lectura i l'oferim en català i en castellà.

Com han viscut els catalans de Rosario els darrers anys des que la situació política i social a Catalunya és més agitada?

Hem posat èmfasi a explicar la història i els fets que ens han dut als catalans a voler exercir el dret a decidir democràticament el futur com a país. Al Casal hi ha pensaments molt diversos, com a totes les cases. Als argentins fa uns anys els costava més entendre que Catalunya volgués la independència. La repressió policial de l'1-O o que a Espanya, en ple segle XXI, hi hagi presos polítics, ha provocat que s'ho mirin amb uns altres ulls.

Com veu la posició del govern espanyol de dinamitar les delegacions catalanes a l'exterior i tallar la funció dels casals catalans, com va passar durant l'aplicació de l'article 155?

Ho veig normal venint dels espanyols. Tota la vida s'han encar-regat de posar pals a les rodes! A més, el ministre Borrell ja ha demostrat que no és gaire català. De fet, aquí a l'Argentina tothom diu que va néixer a Mendoza i no pas a Lleida. Faci el que faci el govern d'Espanya, no podran tallar l'activisme català perquè som molts els catalans que vivim arreu del món i que seguim promovent la llengua, la cultura i la història.

Deixa la presidència del Casal, però no acaba de marxar-ne del tot...

Ni ho faré! El meu lloc l'ocupa des de fa pocs dies Hugo Carreras, una persona de família catalana que també va emigrar a Rosario. Ell ja havia estat president en altres etapes i ens hem anat fent el traspàs mútuament. Jo ja soc gran i ara és el moment que les noves fornades empenyin fort per garantir la viabilitat i la continuïtat del casal. Però em tenen a prop per al que necessitin. Jo continuaré sent un activista de la causa catalana fins que el cor em digui prou.