Miguel Hurtado va patir en la seva adolescència els abusos sexuals d'un monjo de l'abadia de Montserrat, els actes del qual van ser encoberts durant dècades i va morir sense pagar pels seus delictes perquè, tal com denuncia, «a Espanya als pederastes només se'ls imposa penes d'oració i penitència». Ara, desenterra aquests records i els recull en el llibre El manual del silencio (Planeta) perquè té clar que no es vol emportar el secret a la tomba. «És un pes que he carregat durant massa temps i no és meu, sinó que cor-respon a les institucions que han cobert l'abús».

Hurtado va arribar a Montser-rat als 16 anys per participar en les activitats del grup d'escoltes fundat pel pare Andreu Soler, en un moment de gran vulnerabilitat a nivell personal, i això el va convertir en presa fàcil del monjo. Aquest activista i psiquiatre infantil assegura que el més nociu moltes vegades no és l'abús sinó l'encobriment, i recorda que ell va denunciar el seu agressor fins a quatre vegades davant l'abat de Montserrat però no va ser escoltat fins que el cas va saltar als mitjans de comunicació. «Fins aquí. M'han robat 20 anys, però ja no me'n robaran més», sentencia.

Arran del cas d'Hurtado, Montserrat va crear una comissió per estudiar els possibles casos d'abusos sexuals a menors que va concloure que el monjo Andreu Soler, denunciat per 12 persones, va ser un «depredador sexual i un pederasta», i va treure a la llum un segon abusador, ja fora del monestir, que hauria abusat com a mínim de dos menors.

El llibre surt a la llum quan es compleix un any de la cimera sobre la protecció de menors convocada pel papa Francesc al Vaticà i que ha suposat l'eliminació del secret pontifici, una mesura que considera positiva perquè, com afirma, «la pederàstia clerical és un delicte, no un pecat». No obstant això, lamenta l'actitud de l'Església espanyola, a la qual acusa «d'esperar que li esclati l'escàndol a la cara per moure fitxa».

«No pot ser que a Espanya als acusats de pederàstia se'ls imposin penes d'oració i penitència; se'ls hauria d'expulsar del sacerdoci com es fa en altres països», denuncia Hurtado, que qualifica de vergonyós que l'abat de Montserrat segueixi sent abat després d'haver protegit un depredador sexual durant 20 anys. Creu, però, que a l'Església no li quedarà més remei que actuar. «Han destrossat la vida a tanta gent que no podran marxar sense pagar el que els deu», i posa l'exemple de la comissió de reparació posada en marxa pels maristes de Catalunya que preveu indemnitzacions per a les víctimes als seus col·legis.

No obstant això, altres congregacions, com els jesuïtes o els benedictins de Montserrat, han posat en marxa comissions de transparència «i la decisió més important ha estat demanar perdó públicament i pregar per les víctimes». L'encobriment forma part d'aquest «manual de silenci» que dona nom al llibre i en el qual Hurtado es planteja la pregunta: com és possible que en una dotzena de països, durant dècades, s'hagi produït el mateix patró d'encobriment de pederastes? Tots aquests bisbes, abats i cardenals han actuat de forma autònoma i han anat per lliure o hi havia unes ordes que arribaven des de Roma?

«Quan vaig fer una investigació per aclarir aquests dubtes vaig descobrir que quan parlem de pederàstia clerical tots els camins porten a Roma», conclou Hurtado, que recorda que a principi de segle XX el Vaticà va decidir canviar la forma d'investigar aquests casos, implementar el secret pontifici i prohibir a la jerarquia catòlica cooperar amb la justícia civil sota pena d'excomunió.

«El més trist és que han encobert els abusos per preservar la seva reputació i, a la fi, ni han protegit la seva reputació ni han protegit els nens», lamenta. Tampoc confia en el papa Francesc, de qui diu que «està venent fum» amb campanyes de màrqueting, però sense predicar amb l'exemple. «Com a bisbe de Buenos Aires i com a Papa hi ha casos molt sagnants en els quals s'ha demostrat que ell també segueix el mateix manual d'encobriment».

Hurtado critica així mateix el Govern i la seva anunciada Llei de Protecció a la Infància perquè creu que els terminis de prescripció que preveu no resolen el problema. «El Govern de PSOE i Unides-Podem està posant un pegat en establir que el termini de prescripció comenci a comptar quan la víctima compleixi els 30 anys», quan els estudis científics situen l'edat mitjana de denúncia en els 44 anys. «És una llei obsoleta que haurà de canviar quan segueixin esclatant els casos i es vegi que no serveix per a res».