A quest diumenge de Rams en el calendari litúrgic cristià ens arribava la notícia del traspàs de la Maria Carme Grauvilardell i Soldevila: la bibliotecària. Amb la salut malmesa des de ja feia força anys, va fer el trànsit final de la seva vida en una institució sociosanitària de Santpedor, que va ser el dar-rer lloc on vàrem tenir una conversa prou normal, encara.

Intentar escriure unes ratlles sobre una persona tan coneguda a tot el poble i referència professional a la comarca i més enllà, no és una tasca fàcil, però ho farem tot pensant en allò que ha significat a nivell general i també particularment.

D'ençà que als anys 50 la Ma Carme Grauvilardell prengué possessió del càrrec de bibliotecària titular de Sant Vicenç, aquell petit espai al carrer de Maria Ginferrer, voltat de prestatgeries plenes de llibres i revistes i amarat de silenci, va anar canviant la seva fisonomia, tant en l'aspecte físic com en el cultural. Si fins aleshores la seva funció era exclusivament de lectura i préstec, la biblioteca popular va començar a bullir, a foc lent, de noves iniciatives de caire cultural, intel·lectual i catalanista. Acollidora, fora d'hores, de tota mena de reunions, conferències, classes de català, recitals, teatre llegit, concursos, concerts i més que us en pugueu imaginar.

El temps passava i Sant Vicenç creixia. No era estrany veure caixes de llibres per classificar i dificultats per trobar lloc per llegir o estudiar. La Ma Carme i la Marcel·lina, la seva auxiliar, feien mans i mànigues per poder atendre tota la demanda, ja que ni la Diputació Provincial de Barcelona ni l'Ajuntament hi esmerçaven prou recursos per ampliar personal ni l'espai. Des de bon inici, qui col·laborà amb la institució fou l'Obra Social de la desapareguda Caixa de Manresa. El bon fer, la bonhomia i la persistència de les demandes de la Ma Carme donaven els seus fruits: una persona més al servei dels usuaris, creació d'un espai infantil, prestatgeries suplementàries i mòbils i la creació del fons audiovisual, crec recordar, el segon de la comarca.

Reprenent el fil de les activitats organitzades a la biblioteca, la majoria a iniciativa de la Ma Carme, moltes s'hi feien perquè no es podien fer enlloc més, ja sia pel local en si o per la temàtica de les conferències o col·loquis o per les personalitats que hi prenien part. En molts casos eren les autoritats eclesiàstiques qui es confabulaven amb la bibliotecària. No puc assegurar-ho, però diria que els seus caps li havien tocat el crostó alguna vegada, ja que més d'un cop aquelles Vetllades Culturals que s'hi organitzaven les podien qualificar de clandestines o alegals, i altres vegades activitats que s'avançaven 20 anys en el context polític del moment.

Amb la mort del dictador i l'adveniment de la democràcia, algunes de les activitats que es programaven a la biblioteca popular ja es podien realitzar en algun altre espai, principalment a l'Ateneu o a la sala de plens, però la biblioteca seguí sent el lloc de referència. La veritat, però, era que el poble seguia creixent i la manca d'espai per als usuaris i treballadors de l'equipament continuava sent angoixant.

Amb els anys, es renovà mobiliari, els fons es continuaven ampliant, també es batejà la biblioteca amb el nom de Salvador Vives Casajuana, però la Ma Carme persistia en la necessitat d'un nou espai. Per desgràcia no arribà fins més enllà de passades tres dècades. Però per l'esforç de les bibliotecàries, dels antics socis fundadors de l'Ateneu i principalment de les institucions (Ajuntament i Diputació), per fi teníem el nou espai, l'Espai Ateneu, amb l'Auditori Maria Carme Grauvilardell en el mateix edifici.

Fins aquí podria semblar una somera història de la biblioteca de Sant Vicenç de Castellet, però evidentment i amb tota seguretat, res no hauria estat igual sense la direcció de l'equipament cultural de la Ma Carme, que el va convertir en una institució essencial per als santvicentins i santvicentines.

Casualitat o no, el veïnatge ens va fer conèixer molt aviat. Encara que la Ma Carme era uns quants anys més gran, recordo l'admiració de la canalla vers els joves que estudiaven fora de Sant Vicenç, i més si eren noies. I més encara si vivien a 50 metres de distància.

Recordo el primer contacte com a usuari de la biblioteca. Devia tenir 7 o 8 anys quan hi vaig entrar per primer cop. Després de passar l'examen de la Marcel·lina (mans netes), em vaig acostar a la taula on seia la Ma Carme i li vaig demanar un llibre. Es va aixecar i em va donar un llibre de literatura infantil, és clar, El hombre del pescuezo largo. Aquest va ser el primer contacte professional que vaig tenir amb la bibliotecària, fet del qual m'he recordat tota la vida. I el principi del gust per llegir.

Casualitat o no, als anys 60 i amb la crisi del tèxtil, els pares varen comprar el negoci que tenien la família Grauvilardell Soldevila, pares de la Ma Carme, a qui vaig portar molts dissabtes la compra a casa seva, amb una panistra de vímet que hi havia a la botiga. En arribar a casa seva, la compra era el menys important, jo ja estudiava batxillerat i la biblioteca era com a casa. No pels estudis sinó per totes aquelles activitats de les quals ja hem parlat abans. I les converses eren, naturalment, sobre els meus estudis, els diversos moviments de jovent que hi havia al poble i els actes que s'havien de preparar o coses per l'estil.

L'any 1979, després de les primeres eleccions municipals, vaig ser nomenat regidor de Cultura. L'endemà, la Ma Carme ja em va dir: «Ens hem de veure». I aquesta frase, al llarg dels anys que vaig ser regidor, quasi es va convertir en el «bon dia» de cada dia, ja que l'Ajuntament i la biblioteca eren davant per davant. I tant, que ens vàrem veure! Molts dies, molts, abans d'entrar a l'Ajuntament passava a veure la bibliotecària i si no hi era o estava ocupada, amb les auxiliars ja ens passàvem el parte. D'aquells anys de regidor i la Ma Carme de responsable de la biblioteca, recordo especialment les petites ampliacions que vàrem assolir, els ajuts de les institucions i tot un seguit d'entrevistes amb els seus responsables per anar-los conscienciant d'allò que mereixia la biblioteca.

La veritat és que bona part del bagatge cultural i humà acumulat tots aquests anys de treballar amb la Ma Carme Grauvilardell, m'ha servit per modelar actituds, pensaments i actuacions que encara avui practico. Adéu, bibliotecària; a reveure, Ma Carme, que la terra et sigui lleu i el lloc que has triat per recomençar et sigui complaent!