Anna Teixidó, mestra de l'escola bressol Mainada de Callús, ha hagut de dir adeu en molts pocs dies de diferència al seu pare, Miquel Teixidó, i a la seva mare, Milagros Villanueva, de 84 anys tots dos, que van morir els dies 27 de març i 1 d'abril, respectivament, per coronavirus. «El dia que el meu pare feia unes hores que sabia que havia mort, va ingressar ella». Tots dos vivien a casa i estaven bé de salut, però van agafar el virus i no el van poder superar. Tal com narra la seva filla, va ser un vist i no vist, un exemple més de la crueltat d'aquesta malaltia, amb l'afegit del que suposa per a la família seguir l'evolució de la persona estimada a distància.
Al cap d'uns quants dies de la mort dels seus progenitors a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, la seva germana va rebre una trucada del servei de psicòlegs [de la Fundació Althaia, responsable del centre] perquè «feien un seguiment. Vaig pensar que el fet que hi pensessin era molt bo, dins de tota la moguda i la feinada». A ella també li van trucar. «Van demanar com estàvem, com portàvem el dol i com ens havíem sentit atesos, i si necessitàvem alguna cosa». I és que, confessa Teixidó, una situació com la que els va tocar viure no és gens fàcil. I no només pels motius més evidents.
A distància
«Nosaltres vam haver de dir a la mare que el pare estava malament, que es moria i que l'havien de sedar, a distància». Primer, el van ingressar a ell. «Com que estava sedat, ja no hi vam anar». Sí que li van poder passar uns àudios a través d'una doctora que treballa allà. En el cas de la seva mare, abans de sedar-la, els van demanar si hi volia anar algú de la família a acomiadar-se, i hi va anar la seva germana. «Va poder estar amb ella i donar-li la mà fins que li va venir de gust». Amb anterioritat, «una infermera ens va fer una videotrucada amb ella. Ens va poder tirar un petó i li vam poder dir alguna cosa».
«On nassos ho va agafar?»
La callussenca encara té els records molt vius. Les trucades al 061, en una de les quals els van tenir una hora esperant, fins que la família va prendre la determinació de trucar als metges de capçalera directament; els dubtes de si haurien d'haver ingressat abans els seus pares, atès que les dues primeres vegades que hi van anar els metges no se'ls van emportar; la duresa de «quan se'ls emporten amb l'ambulància i saps que no hi pots anar». El patiment barrejat amb la por de la malaltia, que en el seu cas va poder comentar a la psicòloga gràcies a la trucada de condol. «El seguiment de la malaltia a distància» i la impotència quan «comproves que ja no pots controlar res». I una pregunta: «On nassos ho va agafar?» Es refereix al seu pare, que era dels que, abans d'infectar-se, encara sortia a caminar una hora cada dia. A un restaurant de Navarcles on va anar a dinar, a un cafè de Callús?
Teixidó es mostra molt agraïda «a tot el personal sanitari i a tothom, donades les circumstàncies». Les circumstàncies, admet, són «no haver pogut fer les coses com haurien volgut perquè hi havia una mica de col·lapse». Posa com a exemple el fet que els dos primers cops que van anar els professionals de primària a casa seva «no se'ls van endur perquè havien de seleccionar una mica». L'endemà, però, ja ho van haver de fer en tots dos casos.
