Tres quarts de set del matí. Poso els peus al carrer just quan se n'apaguen els llums, amb unes vambes de muntanya que, en el meu cas, fa 8 setmanes que no em calço. Però mentiria si digués que fa vuit setmanes que no corro. Al llarg d'aquest confinament he mirat d'agafar la rutina de completar un recorregut de tres quarts d'hora entre el pati i el garatge de casa, tres o quatre cops per setmana.
Tenia clar, des del primer moment que es van insinuar les franges horàries, que optaria per llevar-me «ben d'hora, ben d'hora». Perquè és quan em trobo més còmode i, sobretot, per guanyar la màxima solitud.
Després de la de l'horari, segona decisió. La ruta a escollir per a aquest retorn a córrer en llibertat. Primera intenció, buscar un traçat més aviat pla. Tot i que he corregut a casa, no és el mateix, ni de bon tros. La passa no té res a veure i necessito alliberar les cames. Però tinc un problema. Al meu poble, els recorreguts planers només van cap al nord i cap al sud (pel costat del Llobregat). I, tant en una direcció com en l'altra, el terme municipal se m'acaba en menys d'un quilòmetre. De seguida passaria a Castellgalí o a Castellbell, i no em vull pas saltar les normes.
Per tant, he de triar entre l'est i l'oest, on els recorreguts de seguida s'inclinen cap amunt. Trio cap a llevant, perquè hi ha els meus traçats preferits i perquè, penso, quan vagi de tornada amb el sol ja més alçat, el tindré d'esquena. I també és per on, per coneixement, tinc més variació d'itineraris. M'interessa, perquè la meva intenció és sortir una hora i mitja, però tot dependrà de les sensacions. La diversitat de camins i corriols em permetrà allargar o retallar segons em convingui.
Recuperat el miniritual previ (un tall de pinya i mig got d'aigua), i amb les cames activades, surto de casa i emprenc la ruta triada. Amb un rau-rau a l'estómac semblant a aquell que tenia quan em trobava (fa anys, perquè ja les he descartat) a la sortida d'una cursa popular. Pendent de les sensacions. Com estaré? En definitiva, avui trobaré vells camins i noves sensacions?
Primera variació. Opto per fer una primera part de l'itinerari (uns 10 minuts) caminant per acabar d'activar. Arriba l'hora, començo a córrer amb Montserrat de fons en el meu paisatge. Quina passada! Primera pujadeta. Es fa costeruda (mai millor dit). Però també se me'n feia abans del confinament. He triat un recorregut de natura, però majoritàriament per pistes amples, per allò d'alliberar la passa. Els corriols ja quedaran per a més endavant. Fa anys que vaig descartar els auriculars, i gaudeixo recuperant el so de la natura i dels meus passos. El que no m'és cap problema és haver de sortir sol. Ans al contrari. Ho he fet sempre, és un dels factors essencials que em porten a córrer. La solitud, l'estona per trobar-se amb un mateix. A diferència d'abans del confinament, tardo una mica a desconnectar. La primera mitja hora, el meu cap està més pendent de la respiració, de les cames. Altre cop surt la paraula: les sensacions. Passa mitja hora i tot es compassa. Començo a agafar algun corriol. La vegetació se n'ha apoderat exuberant. Tant m'és quin ritme porto. Han tornat els meus paisatges, les sensacions són bones i vaig seguint variants. Una hora i tres quarts i arribo a casa. El més important: em trobo còmode i ja no sembla que hagin passat vuit setmanes.
I la pregunta que em feia me l'ha capgirada la resposta. He trobat nous camins (perquè ara els ha envaït una primavera esclatant) i he recuperat velles sensacions. Un xic encarcarades, però tot es polirà.
Avui descans, demà hi tornarem.
