L'historiador Llorenç Ferrer, que ha analitzat amb profunditat l'evolució de la societat bagenca en diferents èpoques, detecta que a Navarcles hi va haver, com a molts llocs, un procés de concentració de masos. Alguns d'aquests masos practicaven l'establiment a altres pagesos a canvi d'una quantitat fixa de diners que es pagava als possessors dels masos. La Pesta Negra, les successives crisis i la guerra civil catalana van permetre que els pagesos benestants concentressin terres i que s'eliminés la petita pagesia. Molts d'aquests masos van quedar deshabitats, són els anomenats masos rònecs. El veguer de Manresa i el batlle de Monistrol es queixaven el 1403 del gran nombre de focs rònecs o deshabitats que hi havia a Monistrol de Montserrat. Salvador Redó esmenta que entre aquesta data i el 1470 aquest poble va perdre el 65 % dels focs. Sant Fruitós de Bages va perdre una quarta part dels focs entre 1365 i 1378, i a Manresa el 16 de desembre del 1351 hi va haver un saqueig de cases buides per la pesta.

A Manresa, segons Sarret i Arbós, el 19 d'abril del 1348 els consellers de la ciutat, tement que la pesta que s'havia declarat en alguns llocs afectés Manresa, van acordar que es fessin pregàries durant tres dies amb processó. El primer dia, a l'església dels Predicadors; el segon, al Carme, i el tercer, a Santa Clara, i el diumenge, pregàries a la Seu.

Es veia l'epidèmia com un càstig diví provocat pels pecats dels humans, i l'Església ho aprofitava per atreure els fidels que anaven pel mal camí mitjançant actes litúrgics, processons, etc.

Però no devien funcionar gaire bé les pregàries, ja que «de setze jurats tenen pesta y s'ordena que dos consellers y deu Jurats poguessin tenir Consell especial mentres durarà dita pesta. Podem dir que essent de 5.000 el nombre d'habitants de que constava llavors, ne moriren víctimes de la pesta coneguda amb el nom de pesta negra, uns 2.600 quedant reduït el número de aquells a uns 2.400».

L'estudiós Francesc Rafat Selga, que va analitzar aquesta epidèmia, descriu un document que es conserva a l'Arxiu Comarcal del Bages durant la Pesta Negra. És un llibre de comptes que presenta el tutor d'una nena, la Saurineta, que el mes de juliol del 1348 se li va morir el pare, la mare, un germà i una germana i només va quedar ella.

Segons el document, el pare i la mare van poder fer testament, amb el notari i els escrivans que van anar a mitjanit a la casa, tenien dues persones de dia i una de nit que els cuidaven i vetllaven, els visitava un metge i quan es van morir van rebre sepultura en un dels cementiris de la ciutat emmurallada. Més endavant, dues dones rentaren els llençols per poder-los utilitzar una altra vegada.

En aquest document apareix el nom «mala busanya» per referir-se a la malura, nom amb què es designava a la nostra comarca i que feia referència a una bua o nafra produïda per infecció de la sang.

La Pesta Negra era la pesta bubònica, que també en deien glànola, que és un arcaisme de glàndula i feia referència als bubons que sortien.

Segons aquest document, la Pesta Negra a Manresa va anar des del 1348 fins al 1352, i com tota epidèmia va provocar greus desequilibris econòmics i socials a la societat manresana.

Una conseqüència d'aquest fet va ser l'aturada de les obres de construcció de la Seu i de la Sèquia, probablement per la mort o malaltia d'una bona part dels obrers que hi treballaven. Segons els Manuals del Consell de la Ciutat, el juny del 1348 per a l'obra de la Sèquia es va fer entrega de 60 lliures als mestres de pedra, i el proper pagament no es va fer fins l'any següent, així mateix falten els manaments i ordres de pagament per materials i jornals per a l'obra de la Sèquia, prova que l'obra estaria aturada.

Una altra prova de l'afectació de la pesta sobre la ciutat va quedar escrita en el privilegi de reducció dels 12.000 sous de sequiatge a 7.000 que va fer el rei Pere III per: «Tal com havent romàs devastada d'aquesta manera la ciutat anomenada (Manresa) a causa de la mortalitat anterior que es va estendre per la totalitat de la terra per decisió divina, així mateix ha abatut els seus habitants en nombre i recursos».

La Pesta Negra va ser una pandèmia general a tot Europa i va provocar una greu crisi econòmica i social. Qui eren considerats els culpables de la pandèmia?

Al començament es va acusar els pelegrins i els estrangers de portadors de l'epidèmia, després van buscar altres culpables, com els gascons, però ben aviat es va acusar, principalment, els jueus

Se'ls va acusar d'enverinar els pous d'aigua de les ciutats i els camps per escampar la malaltia. La desconfiança mútua es va agreujar quan els rabins van prohibir als jueus comprar carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

Aquesta situació va desencadenar assalts a calls i matances de jueus, per exemple el 1348 a Barcelona, Girona i Cervera (1351) amb destrucció dels calls, i a Montblanc (1349), entre d'altres.

Aquesta pandèmia, que va causar la mort d'un terç de la població europea, va provocar un fort impacte psicològic en una població que es començava a sentir segura i pròspera -recordem que la primera meitat del XIV va ser una etapa de gran creixement- a una nova mentalitat on la incertesa davant de la malaltia va provocar una sèrie de reaccions socials i simbòliques. Per això la trobem reflectida en pintures, gravats o altres manifestacions artístiques.

De la Pesta Negra, n'ha quedat la Dansa de la Mort que se celebra a Verges el Dijous Sant i que és l'únic exemple d'un text que es va representar i ballar al segle XIV relacionat amb aquella epidèmia.

Són quatre personatges que al so d'un timbal salten i evolucionen pels carrers del poble. Un porta una dalla i un penó amb la inscripció «Lo temps es breu», un altre una esfera de rellotge, i dos més, un platet de cendra.

Aquest espectacle es va desenvolupar en tota la literatura europea i presenta, d'una banda, una intenció religiosa recordant que els plaers són caducs i que cal estar preparat per morir cristianament i, d'altra banda, una intenció satírica en què tots som iguals davant la mort. És l'únic poble on encara es conserva aquesta dansa, tot i que hi ha constància d'altres danses de la mort, avui desaparegudes, a la Bisbal d'Empordà, Ripoll, Beget, Sant Feliu de Pallerols, les Planes d'Hostoles, Cadaqués, Perpinyà i Rupià.