Immigrant, filla d'immigrants. Els pares de María José Santiago Manzano (Cádiar, Granada, 1954) van deixar les terres andaluses quan ella només tenia tres anys. El setembre del 1957, el pares i els dos fills, la María José i el seu germà petit, el Paco, es van traslladar a Solsona. Aquí, el pare va trobar feina per tallar fusta al bosc, i sis mesos després va intentar millorar la situació treballant als boscos d'Alinyà, fent carbó.

El viatge de la María José Santiago va continuar per la Catalu-nya Central fins a arribar a Sallent, on va viure etapes importants com a parella, mare i àvia. Havia tingut problemes de salut considerables, però la mort li va arribar sense pensar-s'ho. Encara el 13 de març havia explicat a la perruqueria, que per a ella el confinament no li suposava cap problema, ja que va estar 3 mesos aïllada en una habitació a Sant Joan de Deú de Manresa. Deu dies després, la covid se l'havia endut. La seva filla, la Vivian, es lamenta de la duresa de l'adeu «sense la possibilitat d'acomiadar-la ni de compartir el moment amb la família».

El recorregut familiar la va portar a Solsona, a Alinyà i de nou a Solsona 9 anys més, va continuar als Prats de Rei i finalment a Sallent. En aquesta segona etapa a Solsona van néixer dos germans més, el Julio (?) la Montse. Des del 1965 van viure als Prats de Rei, on va néixer la germana petita, la Joana.

María José Santiago va ser una d'aquelles nenes que van començar a treballar a la fàbrica quan encara eren molt petites, a només 11 anys. Es va iniciar a la confecció que treballava per a les botigues JIP. Als Prats compaginava feina i estudi fins que va tenir el graduat escolar, als 14 anys. La formació, però, es va aturar en aquest punt, amb el graduat. Als 14 anys es va incorporar de ple a la plantilla de la fàbrica anoienca.

Els Prats de Rei era gairebé el punt final del viatge familiar. Quedava Sallent. El 1970, als 16 anys, la família de María José Santiago es va instal·lar a la vora del Llobregat, la que seria la seva població de residència definitiva, això sí, amb alguns canvis d'habitatge. Es van instal·lar al barri de l'Estació just abans de fer els 16 anys, i ella va començar a treballar a l'empresa de confecció de roba interior Cervià. Allà va conèixer el cosí del que seria el seu futur marit. I la nit de Sant Joan del 1972 va iniciar la seva relació amb Juan Maestre, que feia poc que havia arribat de Bèlgica.

Era una relació de dues persones molt joves. Ell encara no havia fet el servei militar. El va fer a Jaca (Osca) i quan el va acabar, el 1975, es van casar, a Sallent. Ella en aquells moments tenia 20 anys, menor d'edat segons la legislació de l'època, per la qual cosa, per casar-se, va necessitar encara l'autorització paterna.

La vida en parella la va portar a un nou domicili, al nucli central del poble, però uns anys després va tornar al barri de l'Estació, on va néixer la seva filla, la Vivian, el 12 de setembre del 1985. És conegut, però, que els edificis d'aquest barri es van construir sobre una gran bòfia que es va formar en una de les primeres galeries de la mina de potassa de Sallent, les de la mina Enrique. Aquesta gran cavitat al subsòl va provocar inestabilitat del terreny i les famílies d'aquest barri el van haver d'abandonar. Des de l'any 2006, la seva residència va ser altre cop al nucli central del poble. Un any abans havia quedat vídua, el que va fer que filla i gendre anessin a viure amb ella.

La duresa dels anys d'infantesa i de joventut podria tenir a veure amb la fermesa i empenta de Santiago. Als 45 anys es va treure el carnet de conduir, ignorant el murmuri dels que no hi confiaven. Un any després va fer una viatge fins a Bèlgica. Explica la seva filla Vivian que era «una dona amb molt caràcter i alhora tenia un cor gegant. Era molt bondadosa i generosa, ho donava tot als altres abans que a ella. Mai li va agradar demanar ajuda ni favors a ningú. A més de lluitadora, era echa' pa'lante i molt patidora».

María José Santiago vivia pendent del seu nucli familiar, i els darrers anys molt especialment del seu net, el Yannick (2015). Hi tenia un vincle «molt estret, un gran amor», això sí, amb un motiu de disputa permanent: el control del comandament del televisor. També tenia una estreta relació amb dues amigues, la Paquita i la María Dolores.

La filla, la Vivian, explica que «arrossegava problemes de salut i això li limitava la mobilitat». I recorda que tota la vida havia cosit i era una entusiasta de la lectura, «devorava els llibres». «Els dar-rers anys va tenir un parell d'entrebancs de salut, que va superar contra tot pronostic», però quan no esperava la dama de negre va arribar la covid-19.