Si a Catalunya hi ha un municipi que mereix el títol de capital del reciclatge aquest és, sens dubte, el Pont del Vilomara. No pas pels índexs de separació de residus domèstics dels seus ciutadans, que estan en la línia mitjana-baixa de la comarca i del país, sinó perquè en el seu terme municipal concentra tres de les factories, en el seu moment pioneres, que es dediquen al desballestament i processament de quatre productes que, en la finalització de la seva vida útil, requereixen un tractament especialitzat: les neveres, les piles i làmpades fluorescents i els aparells elèctrics i electrònics.

Una capitalitatdel que va ser el seu primer fonament. I una aventura que naixia d'una aposta municipal que a la llarga va permetre situar el Pont de Vilomara al mapa i va suposar una transformació radical de la seva activitat econòmica.

El juny del 1995, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, acompanyava l'històric alcalde Evarist de la Torre en la inauguració del que en aquell moment era una planta pionera a Catalunya i a Espanya, i de les primeres a Europa: una factoria dedicada al tractament i reciclatge de frigorífics que havien arribat al final de la seva vida útil. Va ser aquella una planta que va promoure el Govern de la Generalitat, i que per tant va néixer de titularitat pública, ubicada al nucli urbà, aprofitant les naus que havien quedat inactives i buides de l'antiga empresa tèxtil Tusa, ja que en aquell moment el municipi no disposava de sòl industrial.

A aquella factoria hi van començar a arribar els aparells frigorífics en desús de tot el país, i per primer cop es feia una extracció i tractament dels clorofluorocarbonats (CFC), element clau d'aquest tractament, per evitar que aquests gasos se seguissin alliberant a l'atmosfera, que és el que passava fins llavors quan no se'n feia una gestió especial, sinó que es tractava com un residu general. A més, permetia recuperar el 95% dels components dels aparells.

El pas següent es va fer just tres anys després. També el mes de juliol, però en aquest cas del 1998, Jordi Pujol tornava al Pont de Vilomara per inaugurar-hi una planta d'11.400 metres quadrats, 3.000 dels quals edificats, dedicada al reciclatge de piles de bastó i de botó, i a les làmpades fluorescents. També en aquest cas, la impulsora del projecte i de la inversió va ser la mateixa Generalitat, que considerava aquestes factories clau per al futur desenvolupament del correcte tractament de les deixalles al conjunt de Catalunya i per evitar l'impacte ambiental d'una gestió sense reciclatge.

En el cas de les piles botó, per exemple, s'arriba a reciclar el 100% dels materials, entre els quals el mercuri. La inauguració d'aquella planta, a més, suposava una doble estrena i un doble efecte, ja que era la primera que s'instal·lava al nou polígon industrial, que el municipi havia pogut tirar endavant amb l'aposta del reciclatge com a motor.

En aquella inauguració, l'alcalde Evarist de la Torre ja va traslladar a Pujol que en volia més, i li va plantejar el desig d'acollir una factoria de recuperació de ferralla electrònica. El seu desig va ser escoltat i correspost, i es va fer realitat l'octubre del 2003, quan es va inagugurar aquesta factoria, que permet el correcte tractament i recuperació d'elements de grans i petits electrodomèstics; equips d'informàtica i telecomunicacions; aparells electrònics de consum (per exemple, televisors); eines i joguines electròniques; aparells mèdics i màquines expenedores.

En menys d'una dècada, doncs, el Pont de Vilomara va fer efectiva la seva capitalitat del reciclatge, ja que es va convertir en l'epicentre del tractament d'alguns dels elements de més consum de tot el país. Alhora, aquell octubre del 2003 es va tancar el cercle, ja que a més de la posada en marxa de la factoria de ferralla electrònica es van inaugurar les noves instal·lacions de la pionera, la de tractament de frigorífics, que també va estrenar nau al polígon industrial, ja que les antigues li havien quedat petites.

L'aposta pel reciclatge no va estar exempta de reticències per una part de la població, que no veia clars els efectes del tractament dels diversos materials, sobretot després que, a final dels 90, es produís un episodi d'aparició de taques grogues en façanes. Per intentar contrarestar aquelles suspicàcies, que van derivar en algunes protestes, l'any 1999 la Generalitat va crear una comissió de seguiment, a partir de la qual s'analitzen més de 3.000 dades de mitjanes diàries de partícules en suspensió.

25 anys després de l'inici oficial d'aquella aposta, el Pont es manté com l'epicentre del mapa del reciclatge a Catalunya.