Les restes mortals de Pere Casaldàliga reposen des d'ahir a pocs metres del riu Araguia, referència geogràfica que ja ha quedat associada a la figura del bisbe balsarenyenc i a les causes per les quals va lluitar durant més de mitja vida en aquest territori del Brasil.

Cinc dies després de la seva mort, als 92 anys d'edat a l'hospital de Batatais -on havia estat traslladat a mitjan setmana passada pels problemes respiratoris que tenia des de feia dies i que no va poder superar-, Casaldàliga va rebre sepultura al cementiri del s indis karajà, sota un arbre de péqui, símbol de la cultura regional, i on camperols, senseterra, pescadors i indígenes van complir el desig que ell mateix els havia expressat.

Ha estat, el de Pere Casaldàliga, un comiat llarg, fruit de l'estima i l'admiració que diferents col·lectius li han volgut expressar, i del fet que les seves restes mortals hagin hagut de fer un retorn de prop de dos mil quilòmetres per reposar per sempre allà on ell va demanar.

Un comiat que ha evolucionat des de l'oficialitat de la primera cerimònia, que va tenir lloc diumenge en una capella de la seu del Centre Universitari de Batatais, de l'orde dels claretians (al qual ell perta-nyia), fins a les de caràcter més popular, que s'han portat a terme des de dilluns fins ahir, un cop les despulles de Casaldàliga van arribar a la seva terra adoptiva, però que han acabat sent les de la seva vida. Primer, al santuari dels Màrtirs da Caminhada, a Riberao Cascalheira, a l'estat de Mato Grosso, on ell havia presenciat fa més de quaranta anys la mort d'un amic proper, el pare João Bosco Penido Burnier, assassinat durant la dictadura brasilera.

Seguint els preceptes de Casaldàliga, la vetlla va ser austera. El taüt va ser col·locat al centre de la capella sobre troncs de fusta. El lloc també va ser ornamentat amb alguns dels símbols que van caracteritzar la lluita del religiós en aquestes terres i el seu amor pel medi ambient. Artesanies elaborades pels indígenes, un barret de palla i plantes pròpies de la regió envoltaven el fèretre, així com una creu caiguda.

La vetlla va continuar dimarts a São Félix do Araguaia, l'humil i remot poblat de la selva brasilera, d'on era bisbe emèrit. I allà es va tornar a posar de manifest, amb tota la simbologia, per què s'havia popularitzat com el bisbe dels pobres. El Centre Comunitari Tia Irene, una de les obres que ell va contribuir decisivament a fer realitat, va acollir la vetlla i la darrera cerimònia.

El fèretre es va col·locar damunt d'una canoa indígena, amb un rem del poble indi a la dreta, símbol que ell va adoptar en lloc del bàcul, i un barret de palla, que per a Casaldàliga era el substitut de la mitra de bisbe. L'acompanyaren les imatges de la germana Irene Fransceschini, responsable de l'Arxiu de Prelatura durant més de 40 anys, formadora i companya de centenars de camperoles; i una altra de la germana Veva, que va viure 50 anys amb el poble apyãwa, a l'Araguaia, i en va evitar la seva desaparició. Una missa, ahir a primera hora del matí, va precedir el seu trasllat i sepultura al cementiri dels karajà, que ara ja no s'utilitzava i on anteriorment enterraven les persones més pobres.