14 de agost de 2020
14.08.2020
Regió7

Un gra de mostassa

14.08.2020 | 11:08
Un gra de mostassa

Ara fa un mes vaig conèixer un brasiler que ha vingut a viure a Catalunya. Al seu país va ser durant molts anys un destacat líder antiracista. Conversàvem sobre com el moviment afrodescendent català s'està organitzant cada cop millor. Vam parlar de Brasil i vam anar a parar al bisbe Casaldàliga, a les seves lluites, i de com la malaltia l'anava fonent. Era de nit, en una terrassa, i ben seriós em va dir que no patís, que Pere Casaldàliga «não há morte nesta vida».

N'estava tan convençut, que aquella persona fins llavors desconeguda em va emocionar. Aquests dies m'ha tornat a passar el mateix, llegint tantes paraules boniques de condol vingudes llocs de tan diferents. Una amiga de São Paulo que em manté informat de com es viu en l'era Bolsonaro li ha escrit un text preciós. Explica que l'esperança de Casaldàliga ha estat sempre tan gegantina que ha alimentat la seva. Que ara que Brasil acaba de superar les 100.000 morts pel coronavirus el trobarà a faltar encara més. Que és un símbol d'esperança, però també d'amor i de resistència. Desitja que descansi en pau i demana que existeixi aquest altre món en el qual ell creia per poder-li fer una abraçada. El sentiments que han emergit a Brasil aquests dies em recorden els de fa dos anys, quan van assassinar l'activista Marielle Franco.

A la família Casaldàliga, el Pere ha estat sempre present a les converses. També en les que hem tingut amb desconeguts. Cada vegada que hem dit el nostre cognom ens hem trobat amb qui no l'ha entès a la primera€ i als qui els ha il·luminat la cara. Des que era petit que una fotografia seva amb un barret de palla ha estat penjada a casa, com si fos un sant. Quan finalment el vam anar a visitar pels seus 80 anys a São Félix do Araguaia va ser un xoc. Ens va fer la sensació de trobar-nos amb un sant que caminava, que era viu i s'envoltava de gent que l'estimava dient-li Dom Pedro.

Era l'any 2007 i en aquell moment ja no el deixaven sortir a passejar d'hora al matí. Hi havia la por que aparegués del no-res un motorista que el pogués matar amb un simple tret. Va ser llavors que vam conèixer el bisbe que el va substituir, Leonardo Ulirch, que ens advertia que el Pere anava perdent la veu però seguia conservant el bon humor i una ironia fina.
Dinaven d'hora, sense sal ni sucre i als àpats els agradava que es pogués parlar de coses frívoles. Al Pere també el fascinaven les frases curtes que feien pensar. «Un gra de mostassa pot moure munta-nyes», «Tot és relatiu menys Déu, la humanitat i la fam». Algunes les havia deixat escrites en la seva obra poètica, multilingüe i frondosa.

Ja llavors el Parkinson li removia el cos. Bromejava dient que es movia molt per no anar enlloc, però ho acceptava conscient, més preocupat per seguir sacsejant consciències.

Quan explicava les coses que havia fet, hi posava una dosi d'humilitat. «Hi deu haver altres prelatures que també han fet molta feina, però nosaltres l'hem explicada». I anava sovint a descansar a la seva habitació sense porta, però amb llibres i tauleta per escriure. Combinava l'acció i oració, el Pere militant i l'espiritual, assumint compromisos i fent-se preguntes importants. «El meu Déu em deixa veure els altres déus?».
Ara que hem d'anar amb mascareta i amb compte, encara sorprèn més recordar el Pere agafant fort les persones amb qui parlava. Tancant els ulls, el record més intens que m'apareix és l'abraçada que ens vam fer de comiat. Impressionava com un home tan escanyolit i de veu tremolosa pogués, de sobte, treure tanta força. «Descobreix el veritable cristianisme», em va xiuxiuejar a cau d'orella. La meva mare se'n va adonar i al cap d'una estona em va demanar si m'havia dit alguna cosa. Li vaig dir que res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit

Calendari laboral i escolar

Calendari laboral 2019 a Catalunya

Calendari Laboral 2020 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2019/20