Les olors són una drecera cap als records, però els sons també. El dringar de les campanes ens trasllada al seu costat», expressen les tres campaneres de Santpedor fent referència a Jordi Espinalt, la persona que va donar vida al campanar de l'església Sant Pere d'Or de Santpedor fins a la seva mort, el desembre del 2018. En aquell moment, la seva filla, Anna Espinalt, i dues de les seves nebodes, Laia i Gemma Mascaró, van decidir assumir el càrrec en honor de la figura del Jordi. Després d'un any i mig d'experiència, afirmen que a dalt del campanar s'han emocionat, han rigut, han tingut fred i, fins i tot, s'han pelat els genolls repicant, però, per sobre de tot, han après que l'ofici de campaner és un art que s'aprèn amb el temps.
Les tres cosines s'abracen i miren les muntanyes de Montserrat des del racó més elevat del poble, un indret que cada vegada se senten més seu. Si tanquen els ulls poden sentir el repic llunyà del seu besavi, Josep Espinalt, qui l'any 1949 va iniciar una tradició familiar que continua dempeus gràcies a la seva determinació d'agafar el relleu. Temps enrere poc s'haurien imaginat que esdevindrien la quarta generació de l'ofici, però ara, mentre observen les teulades del poble i les planures de la comarca, tenen clar que volen guanyar-se la confiança dels veïns i trobar la seva música a l'hora de repicar les campanes.
«De seguida vam intuir que això de tocar les campanes és un art amb totes les lletres», destaca Anna Espinalt. Des de la seva estrena, el febrer de l'any 2019, treballen de valent per trobar el seu propi toc personal. «Volem que sigui un repic alegre i festiu, que allunyi les penes als veïns del poble», manifesta Laia Mascaró. El seu aprenentatge s'ha produït sobre el terreny d'una forma molt autodidacta i intuïtiva. «Una bona part del llenguatge de les campanes l'hem mamat des de sempre a casa, i a l'hora de posar-nos a repicar teníem ganes d'experimentar i de deixar-nos portar per la imaginació», explica Gemma Mascaró.
El campanar consta de dues campanes i han trobat la fórmula idònia per tocar-les entre les tres. «Els papers van rotant de forma que mentre dues repiquen, l'altra porta la batuta de la melodia», detalla Anna Espinalt. De fet, confessen que aquesta és una «solució ideal per no cansar-se tant, ja que repicar les campanes és realment esgotador», comenta Laia Mascaró. Per sort, el repertori de melodies que interpreten les engresca de seguida. «Tenim cançons amb un ritme molt ràpid, en les quals intervenen les dues campanes, i d'altres amb un compàs més lent, en les quals ventem l'instrument més gran», indiquen les tres cosines.
Diari de campaneres
Una de les dates que recorden amb més estima és la seva estrena com a campaneres durant la festa dels Tres Tombs a Santpedor per la celebració de Sant Antoni l'any 2019. «Quan vam acabar de repicar, ens vam abraçar totes tres i ens van saltar les llàgrimes quan vam sentir els aplaudiments dels veïns que ens escoltaven des de la plaça de l'Església», recorda Anna Espinalt. Aquell només va ser un primer contacte amb el campanar i, a partir d'aleshores, van començar a freqüentar-lo més sovint del que es podien imaginar.
Durant l'any passat, les campaneres van repicar per la festa major, per Santa Anna, per la Diada de l'Onze de Setembre i per Nadal. A banda, també vam pujar al campanar per celebrar els trenta-cinc anys de la colla gegantera del poble, per fer un taller per als alumnes de l'escola i, fins i tot, per manifestar el rebuig contra la sentència dels presos. «Amb el pas del temps, ens vam començar a sentir còmodes al campanar, fins al punt de pujar-hi de forma improvisada», destaca Laia Mascaró.
El seu entusiasme es va estroncar el març a causa de la crisi sanitària. «De cop i volta, ens vam trobar que només podíem mirar el campanar des de la finestra», lamenta Gemma Mascaró. Tot i així, van impulsar iniciatives per amenitzar el confinament dels veïns amb vídeos i activitats per les xarxes. Amb l'arribada de la festa major del poble, van tornar a pujar al campanar amb la intenció d'oferir un repic especial després dels mesos d'aïllament. «Durant més de trenta minuts vam repicar tot allò que no havíem repicat durant el confinament. Va ser increïble però alhora esgotador», remarca Laia Mascaró, «però per encomanar l'alegria al poble farem el que sigui».
L'escalf dels veïns
Des dels seus inicis com a campaneres, sempre han tingut la complicitat dels veïns de Santpedor. «Un any i mig després, encara ens donen ànims perquè seguim endavant», remarca Anna Espinalt, qui confessa que sovint s'envermelleix quan els veïns la criden des de lluny tot dient: «Mira la campanera!». Les seves dues cosines subscriuen les seves paraules i afirmen que per a elles és tot un orgull ser anomenades així. «Nosaltres defensem el càrrec amb passió i convenciment, perquè és una tradició que encara està ben viva en molts municipis», destaquen.
De cara al futur, un dels seus objectius és assistir a la trobada anual de la confraria de campaners per fer xarxa i aprendre dels veterans alguns trucs a l'hora de fer repicar les campanes. «També volem voltar per pobles de la comarca per donar-nos a conèixer i intentar que el toc manual es mantingui viu, tal com desitjava el meu pare», apunta Anna Espinalt.
Des del campanar, observen com el sol s'amaga entre els turons de l'horitzó i senten un xiulet que les crida. «Deu ser l'avi que ens ha sentit a repicar», auguren. Un cop d'aire mou la campana i els sembla sentir l'alè de Jordi Espinalt.
