«Ser el col·lectiu més vulnerable no vol dir ser el grup social amb menys recursos per fer front a una situació crítica». És una de les reflexions de la professora Roser Beneito, especialista en estudis d'informàtica i gent gran, a la Universitat Oberta de Catalunya. Beneito posa l'accent en la necessitat de replantejar el model residencial en la vellesa després de la covid-19. Una de les seves crítiques és la mirada «extremament assistencialista» que s'ha aplicat sobre les persones grans i el «sentiment d'exclusió» que han viscut durant la pandèmia i, en aquest sentit, aposta per un model en què es posi en valor l'experiència dels ancians i es potenciï la seva sociabilitat amb l'entorn.

«La mirada assistencialista que han aplicat molts centres no s'ajusta a l'evidència que tenim amb relació a quina és la seva resposta en altres emergències», destaca la també professora de la Cardiff University de Gal·les. Per aquest motiu, planteja que l'atenció sanitària «s'ha de vincular a través dels centres d'atenció primària, però no dins de la residència». La crisi sanitària ha provocat situacions dramàtiques, «ha forçat aïllaments i ha limitat la mobilitat de les persones». Davant d'aquest escenari, Beneito considera que «les residències no poden oblidar el seu paper integrador».

Una de les grans conseqüències de la pandèmia és la sensació d'aïllament dels residents, afirma Beneito. Per aquest motiu, defensa que la sociabilitat i la integració de la residència al barri on està ubicada és un dels factors clau per garantir el benestar de les persones. Davant la impossibilitat del contacte directe durant la pandèmia, sosté que la tecnologia és una bona fórmula perquè «ells se sentin acompanyats».