«Hi ha un aspecte psicològic que fa que tinguis por a excedir els límits»

Com es troba?

Estic molt recuperat. No sé en quin percentatge exacte, perquè estic pendent de resultats objectius, com ressonàncies i radiografies, però diria que en un 95 %.

Em va dir que torna a córrer.

Sí. Aquí he baixat més. Pel que fa a la velocitat i la resistència d'ara amb les d'abans, la pèrdua és gran. Potser d'un 10 o d'un 12%. Això sí que són dades objectives. Estic fent vuit o deu quilòmetres. Abans, no en feia gaires més, però els feia entre un 10 i un 15 % més ràpid que ara. Segurament també hi ha un aspecte psicològic en tot això.

Què vol dir?

Hi ha un aspecte psicològic que fa que tinguis por a excedir els límits. Abans, corries, treies la llengua i pensaves: bé, llevat que tingui un atac de cor, no ha de passar res, i com que el cor el tinc bé... El que feies era forçar els teus límits. El que ha passat amb tot això és que hi ha una manca d'oxigen, que és una de les causes de les crisis que et miraven constantment a l'hospital; la saturació d'oxigen. Pots estar corrent i tenir una baixada important de la saturació, i això et pot provocar un desmai, i com que saps que existeix i allà a l'hospital els canviava la cara quan l'oxigen baixava de noranta i pocs. No facis esforços! Quiet! Respira profundament!

Amb quin percentatge?

Crec que començaven a canviar de color a partir de 93. Quan corres, tens aquesta por i, és clar, si forces no saps si tindràs un problema de manca d'oxigen, i no forces igual. Hi ha els dos fets: la pèrdua de velocitat i aquesta por que no tenies abans.

És objectiva o és irracional?

Una de les coses que van fer l'hospital amb mi i amb altres pacients va ser fer recuperació fent exercici. Jo vaig estar dos mesos anant allà i em fotia a córrer en una cinta. N'hi havia altres que potser no tenien el mateix nivell previ de preparació i feien bicicleta, però jo em posava a córrer 45 minuts com si fos un hàmster i constantment t'estaven mesurant l'oxigen i, per tant, em vaig treure una mica aquesta por perquè vaig veure que de 96 no baixava i, com que estava a l'hospital, forçava una mica. Per tant, és una cosa més psicològica que no pas una altra. Això no vol dir que, quan vaig a la muntanya i corro sol, no sé si estic a 96 o a 93...

És una seqüela que li ha quedat, aquesta por...

Sí, i crec que no me la trauré. Pujava molt a Collbaix. No passaven quinze dies que no hi pugés i ja ho tenia molt pautat. Sabia quant trigava per pujar i per baixar. I forçava. Un cop hi estàs acostumat, forces. Ara, i una merda, forço! Perquè allà esbufegues a base de bé. No és velocitat, és pulmó. Ara hi vaig molt poc perquè no em fa la gràcia d'abans.

Què és el que ha estat més dur de la recuperació?

Llevat d'aquesta por, d'aquesta mena de seqüela psicològica que et queda a forçar... D'entrada, soc d'un tarannà molt optimista. A la feina tinc maldecaps i dono gràcies a tenir-ne perquè, si no n'hi hagués, em farien fora. El març faré 62 anys i soc dels privilegiats, dels que tenim unes condicions que la gent de 30 anys no té. En l'any laboral, econòmic... El lògic per a l'empresa seria fer-me fora i posar-hi algú de 30 anys perquè té una vida per endavant i cobraria la meitat. Per què no ho fan? Per diverses coses, però una de les importants és pels pollastres, els maldecaps. La meva manera d'afrontar un problema és molt diferent de la d'algú de 30 anys. Una de les coses que he après al llarg de la vida, no només amb aquest episodi, és a viure els problemes com a situacions, com una circumstància.

També ho ha aplicat al que li va passar?

Ho aplico a la salut, a la vida... Vol dir que puc tenir menys seqüeles que altra gent perquè la meva filosofia va per aquí. Després, faig una mica de meditació i tot el que m'ajudi a veure les coses d'una altra manera.

Li fan seguiment?

Sí. La recuperació física de dos mesos va anar molt bé per avaluar quin era el teu estat i fer esforços en un ambient controlat. I, a més a més, el que van fent és un seguiment de la capacitat pulmonar, i aquest seguiment sí que apunta que pugui haver tingut una baixada que volta el 10 %, tot i que encara no hi ha res objectiu. Et fan una prova que es diu espirometria que consisteix a mesurar la capacitat que tens d'exhalar i d'inhalar aire, i crec que els resultats estan per aquí. Una mica per sota del normal.

Hi pensa sovint, en aquella etapa, o procura no fer-ho? Va estar trenta dies a la UCI i el van sedar tres cops. Vaja, que va estar entre la vida i la mort.

La meva dona, que és molt endreçada, perquè és professora, portava una mena de diari del que passava cada dia, de totes les converses. Tenia quinze pàgines amb anotacions diàries. Quan vaig tornar a casa, em feia tanta por mirar-ho que vaig necessitar gairebé un mes, però ho vaig mirar i era com una pel·lícula dramàtica. Hi havia comentaris d'aquells dels metges. Que ja no hi poden fer més, que la sort ja està tirada i altres com que ha fet un pas endavant... Ho vaig llegir i al final vaig veure que no podia fer altra cosa que donar gràcies i treure'n un aprenentatge. Em va servir per una cosa molt important: per aprendre a no tenir tanta por a la mort com li tenia, a desdramatitzar-la. Al final, és deixar-se anar, adormir-se... No parlo del patiment físic, que és una altra història.

Què diria a la gent que actua com si això de la covid

Jo diria que el desconeixement és molt atrevit. Molts cops anem amb cotxe i entrem als rvots a una determinada velocitat i, com que desconeixem les lleis de la gravetat, no sabem que si perdem el control del cotxe a partir de certa velocitat, no podrem recuperar la trajectòria. Doncs, amb la vida també passen aquestes coses. Aquestes persones no són conscients del que passa.

Fins que tenen l'accident...

Sí. I després ve allò de: ostres, no em pensava que fos tan fàcil perdre el control del cotxe, o el que encara és més fanfarró: ostres, em pensava que tot i perdre'l el podria recuperar. Doncs, no. És que quan perds el control ja no el pots recuperar. Ens passa una mica això, que podem perdre el control. I les dades de gent ingressada, amb seqüeles i que ha mort són les que són.