No ha perdut l'humor ni en les circumstàncies més difícils. Joan Coll, veí de Sant Vicenç de Castellet de 75 anys, ha superat la covid-19, després de passar 120 dies ingressat a l'hospital, 35 dels quals a l'UCI. Encara s'emociona en recordar la dura experiència que el va portar a debatre's entre la vida i la mort. No es cansa de repetir el tracte excel·lent que va rebre dels metges i les infermeres. Pràcticament recuperat del tot, fa un toc d'alerta a la gent «inconscient» que no fa cas de les mesures i els recorda, amb coneixement de causa, que la covid «és una cosa molt seriosa».

La covid el va afectar greument. Sap com va contraure la malaltia?

No sé com la vaig poder agafar. Em vaig començar a trobar malament, tenia febre i em prenia paracetamols fins que ja no m'aguantava dret i em van ingressar a l'Hospital de Sant Joan de Déu el 22 de març, un diumenge a la nit. Em van posar en una habitació on vaig estar tres o quatre dies, però la cosa va anar empitjorant i em van haver de portar a l'UCI. Allà hi vaig estar, segons em va explicar el meu fill, perquè jo estava inconscient, 35 dies.

I com en va sortir?

Vaig sortir de l'UCI i no caminava, no podia menjar i m'havien de péixer, anava amb bolquers... un caos. Llavors em van pujar a una habitació. Estava ben intubat, era un cromo veure'm, però vaig anar passant els dies. Va costar molt, però vaig anar millorant. Sort que vaig tenir unes infermeres que, del 0 al 10, els puc posar un 15 tranquil·lament!

Després de sortir de l'UCI encara va continuar un temps llarg ingressat.

Sí, vaig estar fins al dia 13 de juny a Sant Joan de Déu i després em van portar al Centre Hospitalari per fer la recuperació fins al 14 de juliol. En total, vaig estar ingressat a l'hospital 120 dies. Vaig marxar amb una mica de por perquè em va sortir una llaga sacra i m'havien de venir a curar a casa cada dia...però l'endemà ja van venir del CAP i també els poso un 15! No van fallar ni un dia. Estic contentíssim tant de les infermeres de l'hospital com del CAP. No tenen una feina fàcil, s'estan jugant la vida cada 5 minuts. He rebut un tracte exquisit. A l'hospital m'ho havien de fer tot, tot!

I com va anar tornant a la normalitat?

Un cop a casa vaig haver de fer rehabilitació. Primer me'n van fer a casa uns quants dies, però després em van dir que havia d'anar a fer-la a l'hospital, 9 o 10 sessions. Ara ja s'ha acabat però pel meu compte faig gimnàstica cada dia. Em poso un canal de YouTube i faig una horeta d'exercici, això no m'ho treu ningú. També vaig molt a caminar. I fins aquí la meva aventura.

Una aventura molt dura...

Sí. I no puc entendre que hi hagi tanta gent inconscient sense mascareta pel món, fent festes. No ho entenc perquè es passa molt malament, però molt.

Què els diria a aquesta gent?

Feu cas, que això és molt complicat i molt dolent i un tant per cent molt elevat no torna, eh? Se'n va i no torna. I gent molt jove. Llavors dius: per l'amor de Déu, tingueu consciència que això és molt greu, però molt.

Està recuperat del tot?

Ara em trobo bé. A veure, el coronavirus deixa unes seqüeles molt serioses... A mi em fa molt mal l'esquena i les cames les tinc enrampades, però jo vaig cada dia a caminar, em bellugo i no he perdut la gana mai. A l'hospital vaig perdre 10 quilos i ja m'he tornat a recuperar i torno a estar al pes normal i dormo bé.

Com ho ha viscut la família?

Han sigut 120 dies fora de casa, i tu ho passes malament, però la família déu-n'hi-do! A l'hospital només em podia venir a veure un dels meus dos fills, que és metge, però ningú més, eh? Parlava amb la meva dona amb videotrucades i quan em van traslladar al Centre Hospitalari allà ja podia venir una cop al dia a veure'm i estàvem una estona plegats. Abans, res de res, sol. Però almenys podia venir el meu fill. Quan m'explica tot el periple de quan vaig estar inconscient, buf! Vaig estar així, així... va arribar un moment que no en donaven pas gaire, de mi.

Vaja, que es va debatre entre la vida i la mort...

Però els metges m'han dit sempre que em va agafar molt fort, estava valent. Sempre anava a l'hort, caminava molt, feia moltes excursions i em movia molt. Si no hagués sigut així ja hauríem vist com hauria anat...

Recorda alguna cosa del seu pas per l'UCI?

Quan vaig perdre la noció se'm va apagar el llum i si aleshores hagués marxat no m'hauria assabentat de res... Els primers dies a l'hospital no sabia gaire on era i a l'últim una bombeta que tenia a sobre se'm va apagar i vaig quedar a les fosques i dic: «Adeu-siau, Joan!». Aquí va començar tota la resta, intubat per tot arreu. Jo pensava «ja està, s'ha acabat».

Però un dia la bombeta es va tornar a encendre...

Sort n'hi va haver! ( riu). Ara en parlem i ens posem a riure, però no és per riure. N'hem sortit, de moment, i podem explicar-ho. Vaig passar el meu aniversari allà quan ja estava conscient però sol amb el meu fill i prou. Trucades de tots, però sol. És molt dur.

Quatre mesos ingressat deuen ser una eternitat.

Anaven passant dies, al matí venien els fisioterapeutes i t'aixecaven una estona i tornaves al llit...i ja està... El primer cop que vaig sortir de Sant Joan de Déu va ser per anar al Centre Hospitalari i van fer un periple per fora de Manresa, i quines ganes tenia de veure-ho! En 120 dies vaig veure dos cops l'entorn de Manresa, i aviat està dit això.

Ara veu la vida diferent?

Sí. Perquè ja tenim una edat i un tropell així et deixa molt marcat. Per sort puc portar cotxe,ara ja no em marejo, em puc vestir tot sol, dormo bé, menjo bé, o sigui que no tinc cap problema. La meva dona m'ha cuidat molt bé. Ella ho ha passat molt malament perquè havíem anat sempre plegats. He tingut molta sort de tenir la meva dona que m'ha cuidat molt, i els fills igual.

Insisteix que també l'han cuidat molt bé els metges i les infermeres.

Jo n'estic contentíssim. A Sant Joan de Déu a les nit hi havia una infermera que sempre em portava alguna cosa i em venia a veure i ens posàvem a xerrar. Jo tinc un caràcter molt obert i sempre tinc una broma per dir.

O sigui que tot i les circumstàncies no va perdre l'humor.

Mai. Em deien: «Com pots estar d'humor amb el que tens a sobre?». Soc així. Ja patim prou, no cal pas patir sempre. I això potser també em va ajudar molt. Fins i tot et diré una anècdota.

I tant! Digui...

A l'hospital m'havien de péixer perquè no podia fer-ho jo, però va arribar un moment que ja menjava sol. Doncs un dia em porten el dinar i una de les infermeres va dir que encara que pogués menjar sol em volia péixer, i ho va fer fins que em vaig acabar el dinar. El sentit de l'humor em va ajudar i estic molt content de les infermeres i els metges.