Dissabte, quarts de 12 de la nit. Travesso a peu la carretera de Vic de Manresa en la intersecció amb el carrer Gaudí (motius laborals justificats m'ho permeten, a aquelles hores de toc de queda). Malgrat que és una de les principals artèries viàries de la ciutat, gairebé podria asseure'm al mig, treure la carmanyola i sopar-hi.

Aturat dempeus al centre de la calçada, en tot el que m'abasta la vista, pont de ferro enllà fins al capdamunt de la Pujada Roja (cap al nord-est) i força més enllà de la rotonda de la Bonavista (cap al sud-oest) no veig les llums de cap cotxe. Gairebé un quilòmetre i mig de perspectiva sense ni un sol moviment. M'hi estic un minut de rellotge, i res no canvia. Fent bona aquella frase, el silenci és eixordador. Recorro una cinquantena de metres del carrer Sant Cristòfol fins arriba al meu cotxe i em creuo amb un vehicle que baixa. El primer. Pujo al meu, arrenco, enfilo Pujada Roja amunt, els meus són els únics fars que la il·luminen.

M'incorporo a la variant de Manresa en sentit sud (un tram que en un dia normal té una mitjana diària, segons dades d'octubre, de 42.000 vehicles). És cert que és mitjanit, però circulo completament sol.

A l'alçada del barri dels Comtals em sorprenen unes llums que em venen de cara. Un camió. Cap problema, però per uns minuts ja n'havia perdut el costum. Segueixo fins a Sant Vicenç i només a la darrera recta endevino, pel retrovisor, els fars d'un cotxe que acaba de passar per Castellgalí. Surto de la C-55, entro a Sant Vicenç, circulo pels carrers fins que arribo a casa. Balanç final del trajecte: Dos cotxes i mig i ni una ànima. És el que té el toc de queda nocturn.

Diumenge, quarts de 12 del migdia. Panoràmica de la C-55 a Castellgalí des del pont d'accés al municipi (33.000 vehicles de mitjanada diària, segons dades de l'octubre). Fantasmagòrica. Retrospectiva mental cap als mesos de confinament estricte. En deu minuts, no calen gairebé ni els dits de les dues mans per comptar els cotxes que hi passen. Circulant des d'aquesta població fins a Monistrol de Montserrat, atenent al trànsit, qualsevol que no la conegués donaria per fet que és una carretera secundària. Castellbell, Bogunyà, Monistrol, Can Gomis... Gairebé hi ha més ciclistes (s'entén que del mateix municipi, o del municipi del costat) que cotxes. Pujant fins a Montserrat, la sensació s'accentua. Desert. També territori (paradís) ciclista. Més tranquils que mai. És el que té el confinament municipal.

Diumenge, 5 de la tarda. Carretera C-55, recta dels Comtals de Manresa. En un diumenge normal de novembre (temporada de bolets) començaria la que seria la franja punta de l'operació tornada de cap de setmana, amb cons suprimint per unes hores el carril d'avançament que hi ha en aquest tram. Però dels cons, ni rastre. De l'operació tornada de cap de setmana, cap ni un. I de cotxes, gairebé tampoc. Posada en context de data i hora és gairebé una imatge històrica.

Diumenge, quarts de 12 de la nit. Torno a creuar a peu la carretera de Vic de Manresa. Una rèplica de la imatge de 24 hores abans. No cal que em repeteixi. Altre cop, podria sopar al mig de la calçada, gairebé sense perill. I d'aquí fins a casa, cotxes comptats amb els dits d'una mà. Per comptar vianants no em calen ni dits. És el que té el toc de queda nocturn després de tres dies de confinament municipal. En dono fe. I encara queda.