Les restriccions per contenir la pandèmia de la covid, amb el confinament municipal durant tota la setmana, suposa dificultats afegides per al comerç i la restauració. Als pobles petits, hi ha establiments que s'han vist abocats a tancar. És el cas de la Botigueta de Talamanca i del Celler de Mura, les botigues de queviures on els veïns d'aquests municipis podien fer la compra sense moure's de casa, i punt de parada dels turistes de cap de setmana i de la gent de segones residències. Sense aquesta clientela, no els surten els números.

Davant d'aquesta situació, la Botigueta de Talamanca ha tancat fins que s'aixequi el confinament municipal i «millorin les condicions perquè obrir sigui rendible», comenta el propietari de l'única botiga de Talamanca, Joan Ramallat, que espera poder tornar a obrir aviat.

El Celler de Mura, en canvi, no té perspectives d'apujar de nou la persiana. La propietària, Roser Font, reconeix dolguda que la pandèmia ha fet insostenible econòmicament una botiga que vivia principalment del turisme. Durant la primera i segona onada, Roser Font va acceptar amb resignació les mesures però la situació s'ha agreujat i ha decidit tancar el negoci que regentava des de feia quinze anys.

Ubicats al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Mura i Talamanca viuen del turisme i les segones residències, procedents principalment de l'àrea del Vallès i també del Bages. Sense poder rebre visitants, els carrers de Mura i de Talamanca són pràcticament buits i als establiments no els és rendible obrir només per als poc més de 200 habitants. «Les mesures anticovid suposen matar els negocis», coincideixen a destacar alguns dels afectats.

Als veïns de Mura els queda ara el forn de pa Cal Muntada, que obre tres dies a la setmana, i la carnisseria Embotits de Mura, que obre cada matí amb un objectiu clar: «voluntat de servei al poble, sobretot per a la gent gran que no té possibilitats per desplaçar-se». Antonio Castaño i Montserrat Clusella regenten l'establiment des de fa deu anys i el març passat, amb l'inici de la pandèmia, es van veure obligats a reinventar-se i portar la compra a domicili. Reben comandes per telèfon i whatsapp i serveixen a clients de poblacions i comarques veïnes. Venen tot tipus de carn, embotits artesans i productes bàsics com per exemple aigua, llet, oli i sal. També tenen un espai de cafeteria, on serveixen esmorzars. «Actualment els ingressos són mínims, per a negocis de pobles com Mura les restriccions anticovid són la ruïna», remarca Castaño.

El sector de l'hostaleria, tocat

Un punt de vista que comparteix el sector de l'hostaleria, que després de mesos amb tancaments intermitents, afronten el confinament municipal amb moltes dificultats. Alguns restaurants tenen tancat fins que s'aixequin les restriccions, com ara Cal Carter, i altres obren sota mínims, com l'Hostal de Mura. La propietària, Marina Màrmol, i el seu marit, Josep Maria Quirante, expliquen que s'adapten als horaris marcats i obren «malgrat la feina sigui mínima».

Segons Quirante, «mantenim obert el restaurant perquè hi hagi una oferta al poble, encara que només sigui per als propis veïns i per a treballadors que hi pugui haver a la zona, per exemple operaris de carreteres». Però són molt pocs. Serveixen pocs menús i els costa cobrir les despeses, «no ens surt a compte però pensem que hem de seguir oferint el nostre servei i esperar que aquesta situació s'acabi aviat», assegura Josep Maria Quirante.

Mura es troba a poc més de vint minuts en cotxe de Navarcles i a mitja hora de la seva capital de comarca, Manresa; i aproximadament es triga el mateix fins a Matadepera, baixant per la zona del Vallès Occidental. Més a prop, a deu minuts escassos en cotxe, hi ha Talamanca, on els establiments també depenen d'un àmbit de clientela superior al que li poden donar els habitants del municipi.

En aquests moments hi ha oberts els dos restaurants del poble, Cal Ros i Les Voltes de Talamanca, complint els límits de capacitat i d' horaris que els marquen. Per a Josep Pascuet i Yolanda Piñeiro, propietaris de Les Voltes, «la situació és desesperant, i el pitjor de tot és que no li veiem un final». Tenen personal en ERTO perquè sinó no poden subsistir:«Les ajudes que ens donen són mínimes en comparació amb les pèrdues, ja que sense turisme estem perduts», assenyalen.