L'alta freqüentació de zones com el camí dels Monjos, entre el Pi del Vent i la Mola, i el camí del Montcau, juntament amb les pluges torrencials són les principals causes de l'erosió del sòl al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, segons un estudi de l'erosió actual als camins dins aquest espai natural. L'estudi alerta del fort desgast que pateix aquest espai natural, superior a la que experimenten altres parcs també molt concorreguts.
Gràcies al treball, elaborat per Guim Ursul, ambientòleg i investigador del CSIC, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac disposa de dades actualitzades de l'estat actual de degradació dels camins més freqüentats dins el parc i preveu iniciar un pla de seguiment de l'afectació en el sòl i poder-hi actuar davant l'erosió produïda tant per l'activitat humana com pels efectes de la meteorologia.
En aquest estudi s'han analitzat 16 itineraris, amb una longitud total de 21,53 km, que són els recorreguts on s'hi organitzen més activitats i són també rutes més freqüentades. D'acord amb el treball, el sector central del parc i el sector de la Mola són els que han obtingut una pèrdua de sòl major coincidint amb les àrees de més alta afluència de visitants.
En canvi, els sectors del coll de Boix i de Mura són els que presenten uns valors més baixos de degradació i vulnerabilitat. La mitjana de pèrdua de sòl en aquest conjunt d'itineraris és de 659,18 cm², superior a altres espais naturals, com el Parc Natural de la Serra de Collserola, amb una pèrdua mitjana de 416,19 cm².
Alta afluència de visitants
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac té una gran afluència de visitants a causa de la seva cèntrica situació geogràfica, a cavall entre el Bages, el Moianès i el Vallès Occidental, i al gran ventall d'excursions que s'hi poden realitzar.
En els últims anys s'ha incrementat el nombre d'activitats organitzades, com les caminades o les curses de muntanya, així com l'ús per part del públic en general. Aquestes activitats deriven en una pressió humana important que té conseqüències en el paisatge, sent més importants en sòls fràgils com els conglomerats, el substrat dominant en el Parc. Una d'aquestes conseqüències és la pèrdua de sòl, un recurs no renovable i molt necessari que pot comportar efectes negatius en la vegetació o en la microfauna, així com en l'estat dels camins.
Precisament la degradació d'alguns punts de la xarxa de camins, sobretot els més freqüentats, com el camí dels Monjos a la Mola o la zona del Montcau, ha comportat actuacions per la seva restauració. La sobrefreqüentació de la xarxa de camins no és l'únic agent erosiu que causa aquesta pèrdua de sòl, ja que les precipitacions torrencials, especialment freqüents en el clima mediterrani, també hi tenen un paper molt important.
