Va començar com un projecte artístic i s'ha convertit en una experiència vital i en un compromís per sempre. En l'era digital, fa vint anys que l'escriptora barcelonina Laia Fàbregas, resident a Sant Fruitós de Bages, s'envia cada dia una carta escrita a mà amb la seva amiga holandesa Margot Annuschek. A diari l'escriu, la fica a dins d'un sobre, hi posa un segell i l'envia a la mateixa adreça de Rotterdam. Una acció que ja ha fet més de 7.000 vegades i que ha estat corresposta 7.000 vegades més. «És com un diari personal que et contesta», diu.
Tot comença a Holanda fa dues dècades quan Laia Fàbregas, que estudiava Belles Arts, va anar-hi a fer un Erasmus. Li va agradar el país i un cop acabada la carrera hi va tornar i va començar a estudiar gestió cultural a Rotterdam. La història de les cartes va començar a partir d'un projecte de l'escriptora a partir del qual demanava a tothom qui trobava que li enviés una carta «que jo no obriria mai», explica. «Era una manera de posar en qüestió el fet comunicatiu i la confiança». Quan li va proposar a Margot Annuschek, 18 anys més gran que ella i que acabava de conèixer, que li escrigués una carta per aquest projecte ella hi va accedir, però li va fer una contraproposta: que s'escrivissin una carta cada dia «sense data de caducitat». I ja fa 20 anys que ho fan.
En dues dècades s'han escrit missives de tota mena. Totes en holandès. Algunes tenen vàries pàgines i altres són una nota, un dibuix o una entrada. «A les primeres cartes ens expliquem coses per conèixer-nos i tenen 3 o 4 pàgines, però hi ha hagut èpoques amb més dificultat que no hem pogut dedicar-nos tant temps». Però les cartes no han faltat a la cita. A més,també s'han continuat veient. Els primers 10 anys, Fàbregas encara vivia a Holanda però des que va tornar a Catalunya i,en concret, a Sant Fruitós d'on és la seva parella, no ha deixat de visitar la seva amiga. De fet, remarca, «som molt amigues. Pensem l'una en l'altra cada dia!».
«En vint anys han passat moltes coses» i recorda moments significatius o que l'han impactat, que han immortalitzat a les cartes que cada dia escriuen. En destaca els atemptats de l'11 de setembre a Nova York, quan la Margot li va explicar que la seva veïna malalta «faria eutanàsia» o el naixement dels nets de l'amiga holandesa.
En l'època de les noves tecnologies escriure cartes té els seus handicaps com la dificultat per trobar segells, que s'han de comprar a Correus perquè els estancs ja fa uns anys que van deixar de vendre'n. Tampoc li és fàcil trobar sobres de la mida concreta amb la qual van començar a enviar-les i que els facilita poder-les arxivar. «Quan en trobo en compro 1.000 i ja en tinc per 3 anys», assegura. Trobar una bústia també és complicat, però en el seu cas, per sort, en té una a quatre passes de casa.
Durant aquestes dues dècades només hi ha hagut un dia que la Laia no va escriure la carta. «El dia que vam enterrar el meu avi no hi vaig pensar», recorda. Tot i que han viscut èpoques amb més dificultats, com quan ella ha tingut els seus dos fills, té clar que «això no es pot deixar! Me'n penediria tota la vida». És «com un rutina més» i un compromís per sempre.
Explica que «és la relació més llarga que he tingut mai i espero que duri. Però també hem tingut els nostres moments, eh?». Tot i els entrebancs, «al final compensa perquè és una persona que tens allà i pots confiar-hi. És com un diari personal que et contesta, ella té el meu i jo tinc el seu». Per això, «a vegades penso que quan ja no hi siguem potser seria bo que els seus fills tinguessin les seves cartes i els meus les meves, tot i que no les podran llegir perquè estan escrites en holandès. Però això, pot ser que ho decideixin ells mateixos», diu.
Ni la pandèmia no ha trencat el seu ritual. Durant el confinament, les cartes que van continuar escrivint-se les van anar acumulant a casa i,un cop es va poder tornar a sortir, les van enviar totes de cop. Fàbregas, que és autora de quatre novel·les i codirectora del Laboratori de Lletres, té les més de 7.000 cartes guardades en capses de sabates, molt ben classificades, una per cada any. Un tresor tangible en un món digital.
