Un estudi sobre l’estructuració genètica del cargol terrestre Xerocrassa montserratensis publicat a la revista Scientific Reports aporta noves eines científiques per millorar la conservació d’aquesta espècie endèmica i amenaçada de Catalunya. Aquest mol·lusc terrestre, identificat a finals del segle XIX a la muntanya de Montserrat i de reduïda distribució geogràfica restringida a la província de Barcelona, és una espècie protegida a tot l’àmbit dels parcs naturals de la Muntanya de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

El treball, dirigit per la professora Marta Pascual, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio), ha comptat amb la col·laboració de l’equip del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i el suport econòmic de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona. En aquest estudi també hi han participat especialistes de la Diputació de Barcelona, UB-IRBio, Universitat de Lleida i del Centre d’Investigació en Biodiversitat i Recursos Genètics-CIBIO, de Portugal.

L’equip ha identificat grups genètics en zones en què s’havien descrit diferents subespècies, una hipòtesi posada en dubte recentment per diversos estudis de caràcter morfològic. Els resultats mostren que els grups diferenciats genèticament es troben en les poblacions on s’havien descrit les diferents subespècies fa més d’un segle. A més, també s’ha identificat una nova zona als Munts, a la serralada transversal catalana, on els grups estan fortament diferenciats, fet que caldrà estudiar amb més detall en futures recerques.

L’espècie Xerocrassa montserratensis -abans Helix montserratensis- és una singularitat de la fauna malacològica terrestre a Catalunya descrita per Joaquin González Hidalgo el 1870 a la muntanya de Montserrat. Posteriorment, a les acaballes del segle XIX, Artur Bofill va descriure dues subespècies en funció dels caràcters morfològics de la conquilla: X. m. betulonensis i X. m. delicatula.

Aquest endemisme català, considerat un excel·lent model en estudis filogeogràfics, es troba en espais oberts de codines típiques i zones de conglomerats però no en zones forestals. Sorprenentment, l’espècie es va detectar en àrees prèviament cremades, «fet que indicaria una capacitat alta de supervivència o de colonització encara no descrita en la bibliografia científica», comenta l’expert Xavier Santos del CIBIO.

En el marc de la recerca, l’equip ha aplicat la metodologia basada en els anomenats codis de barres genètics (DNA barcoding), que fa ús d’un fragment curt i estandarditzat d’ADN per facilitar la identificació d’espècies i la detecció de grups evolutius diferenciats. Aquesta metodologia permet classificar la majoria d’espècies amb una alta resolució, i en molts casos també aporta una bona variabilitat intraespecífica per detectar barreres al flux gènic entre poblacions.

Segons la professora Marta Pascual, del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística «aquests mol·luscs tenen una baixa mobilitat, fet que des del punt de vista científic resultava molt interessant determinar si aquesta espècie amenaçada tenia o no estructuració poblacional» i subratlla que «el nostre estudi aporta informació a favor de la validesa d’aquestes subespècies però caldrà avançar amb el treball investigador i fer estudis morfomètrics i genòmics per determinar si hi ha aïllament reproductor entre els diferents grups mitocondrials».

Un escenari de diversificació genètica durant el Pleistocè

Segons els autors del treball, el procés de diversificació dels grups genètics -en combinació amb l’especificitat del seu hàbitat natural- estaria relacionat amb els processos geològics i paleoclimàtics durant el Pleistocè que han contribuït finalment a modelar l’estructura genètica actual de l’espècie. Aquests processos podrien explicar també l’origen de la radiació gran d’espècies del gènere Xerocrassa en algunes illes mediterrànies, com ara Creta o les illes Balears.

Segons Xavier Santos, «és sorprenent comprovar que poblacions molt properes estiguin tant diferenciades genèticament, i al mateix temps, que una espècie amb una àrea de distribució tant reduïda pugui presentar grups genèticament molt diferenciats a escala mitocondrial».

El treball publicat a Scientific Reports també aportarà nous coneixements científics per adoptar les mesures de gestió més adequades per conservar la diversitat genètica de l’espècie, amenaçada avui dia per l’impacte de l’excessiva freqüentació humana en les codines, hàbitats únics de molts espais protegits segons indica Vicenç Bros, de l'equip de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.