L'entrevista

David Clusellas Codina Activista del col·lectiu LGTBI i estudiós de literatura contemporània. Ha convertit la normalització de la seva orientació sexual en una lluita vital perquè l’homosexualitat es visqui en plena llibertat. Un camí que ha estat difícil al Bages, però l’esforç dona el seus fruits

«M’havien inculcat que l’homosexualitat era una patologia»

Activista del col·lectiu LGTBI i estudiós de literatura contemporània. Ha convertit la normalització de la seva orientació sexual en una lluita vital perquè l’homosexualitat es visqui en plena llibertat. Un camí que ha estat difícil al Bages, però l’esforç dona el seus fruits

Abel Gallardo Soto

Sant Fruitós de Bages | 30·05·21 | 00:30 | Actualitzat a les 07:59

0
Notícia guardada al teu perfil
Veure notícies guardades

David Clusellas Codina

David Clusellas –Avinyó, 1979– ha vist en l’activisme i l’associacionisme una peça clau per normalitzar la seva orientació sexual, i actualment és un dels rostres visibles al Bages de l’Associació Famílies LGTBI. A part, és expert en literatura moderna i ha viscut a França, on en diverses etapes ha estudiat una diplomatura i un màster, i ha treballat com a responsable de comunicació de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. També ha publicat en francès el llibre Lire Barcelone, sobre com és representada la capital catalana en la literatura els darrers anys. Actualment és professor d’institut i viu a Sant Fruitós.

Quan comença el seu activisme pels drets del col·lectiu LGTBI?

És progressiu. Primer vaig entrar en contacte amb el món associatiu a través del Casal Lambda de Barcelona, l’any 1999, perquè no em sentia còmode anant a sales musicals d’ambient. El grup jove del casal em va servir per socialitzar-me sense passar per l’oci discotequer. Era una manera, també, de trencar prejudicis i ser jo mateix. S’hi organitzaven debats, per exemple, entre altres activitats. I era una manera de crear col·lectivitat sense passar pel peatge comercial.

També neix per la seva experiència personal, oi?

Sempre he mantingut l’activisme des de la situació que m’ha tocat viure i els darrers anys ha estat des del punt de vista familiar perquè he volgut crear una família i tenir un fill. Per això m’hi he implicat amb una entitat que es dedica a treballar aquest aspecte en concret i que resol dubtes sobre com una parella homosexual pot tenir fills i com accedir a la paternitat, tot garantint els drets com a pare.

I quan era jove?

Vaig consultar un psicòleg. De petit se’m va inculcar la idea que l’homosexualitat era una patologia i una perversió, i quan tenia uns 20 anys vaig consultar un especialista. Vaig descobrir tota una altra visió i que no era cap malaltia. S’ha de tenir en compte que l’Organització Mundial de la Salut exclou l’homosexualitat del repertori de malalties mentals el 1990 i quan jo vagi fer 20 anys, és clar, encara havia passat poc temps i no hi havia sensibilitat. És clar, ho vaig viure malament, com tothom, perquè em van ensenyar que una cosa menyspreable.

Ara s’ha avançat en qüestió de drets i sensibilització de la societat, però com recorda la lluita del col·lectiu fa 20 anys?

Abans s’havia de treballar el tema de l’acceptació de l’orientació sexual perquè veníem amb aquesta motxilla que comentava i s’havia de desmuntat tot això. Era una feina individual, de prendre consciència de la situació i pensar què es podia fer per la normalització. La meva lluita consistia a viure coherentment amb mi mateix.

Va ser quan ho va dir a la seva família o als amics d’Avinyó?

Encara no, tot i ser gran. Recordo que quan tenia uns vint anys algun amic d’Avinyó va dir que al poble no hi havia homosexuals. Per tant, l’entorn era homòfob. Encara passen coses d’aquestes, però no tant. Hi ha entorns que no accepten els homosexuals, i això pot passar en un poble de la Catalunya Central i al barri de Sarrià de Barcelona, i és que l’entorn no el determina la geografia.

Quan surt de l’armari?

El 2004. Després de viure a Barcelona i a París em vaig instal·lar a Sant Fruitós, que és on havia anat la meva família després de viure Avinyó. En la societat del Bages d’aquell moment no s’acceptava l’homosexualitat, però com que havia viscut en un entorn més tolerant, això va provocar un canvi en mi, i en tornar vaig voler ser coherent amb mi mateix.

Com ho va encaixar el seu entorn?

A l’acte no ho va rebre bé i no s’ho esperava. La meva família va necessitar un procés de comprensió i obertura, i és que també s’obliga la família a sortir de l’armari. Ara, als 41 anys, té una nova realitat. Ha volgut formar una família i ha hagut de treballar per als drets i la normalització d’una parella homosexual que té un fill.

Com ha estat aquest procés?

El nostre desig era ser pares. El 2010 va ser quan ens ho vam plantejar i ens vam informar dels drets que teníem i les possibilitats que hi havia, i va ser quan vam entrar en contacte amb l’Associació Famílies LGTBI. I és que, malgrat que ja s’havia legalitzat el matrimoni homosexual i en teoria ja es podia adoptar, l’administració a vegades no garanteix els drets. De fet, per a l’administració, formar la família no és un dret, sinó una circumstància que et pot portar la vida.

Per on passa la lluita de les famílies LGTBI?

Amb la meva parella ens vam plantejar l’adopció. Hi ha dues vies, la nacional i la internacional. S’ha de tenir en compte que van passar gairebé 15 anys des de la legalització del matrimoni homosexual al primer matrimoni que va poder adoptar un fill per la via internacional. I és que a altres països no reconeixen el matrimoni de parelles del mateix sexe, i si hi ha un desajust el procés no pot tirar endavant. Hi ha parelles que van poder fer una adopció abans, però mentint a l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció. Un membre de la parella havia de dir que volia ser pare, o mare, sol, sense cap altra persona.

Déu n’hi do.

Un cop el fill estava aquí, la parella es podia casar. Què ha passat? Països com Rússia demanen informes posteriors i, per tant, en va rebre dient que el pare o mare que va adoptar el nen finalment es va casar amb una persona del mateix gènere. A partir d’aquí, Rússia, que és contrària als drets dels homosexuals, va signar un nou conveni amb Espanya per impedir que persones solteres hi anessin a buscar fills. El més viable per adoptar un nen és el procés a Catalunya, però hi ha pocs nens i moltes parelles disposades a adoptar. Quan vam anar a l’Institut Català d’Acolliment i Adopció ens van fer una projecció de vuit anys. Però finalment van explorar altres maneres.

Com va anar?

Ens vam plantejar el tema de la gestació subrogada. El 2016 vam tenir una oportunitat econòmica i vam tirar-ho endavant. Entre que ens hi vam posar i va néixer el nostre fill van passar uns dos anys i tres mesos. Ho vam fer als Estats Units.

És un tema que és debat actualment i hi ha molts grups contraris, fins i tot de sectors d’esquerres, que veuen en la subrogació de l’embaràs una manera de mercantilització el cos de la dona.

La subrogació ha existit sempre. A més, si te’n vas a un país com els Estats Units, on està legalitzat, realment no veig cap mena de problema. La nostra gestant se’n va fer perquè una tieta seva tenia un problema genètic i els fills que li naixien tenien malformacions, i ella, per fer un món millor i ajudar parelles que no poden tenir fills, va decidir oferir aquesta oportunitat. Coneixem casos de gestants que són executives i no ho fan per diners. Això sí, cal fer-ho ben fet, en un procés en què tothom ho faci perquè vol i de forma altruista. Als Estats Units t’ho garanteixen i les gestants han de tenir una feina i uns ingressos. També han hagut de tenir un fill prèviament per saber el procés emocional que implica.

Canviant de terç, vostè ha participat en iniciatives literàries, i també ha publicat el seu propi llibre, titulat «Lire Barcelona», sobre com es representa la ciutat en la literatura. Em sembla que és bastant crític sobre com s’ha acabat transformant la ciutat.

Tot això ve pel meu interès per la literatura. Ho vaig analitzar a partir de novel·les en català, castellà i francès de sis autors. He analitzat on ha quedat el concepte de la modernitat en les obres escollides. En les novel·les es reflecteix la realitat dels darrers anys, amb la Barcelona del moviment dels indignats i, per altra banda, dels catalanistes. I la crítica és que Barcelona ha estat víctima de la seva modernitat. L’any 1992 hi va haver una eufòria col·lectiva i tot allò havia d’anar acompanyat d’un progrés social, però el 2004, amb el Fòrum de les Cultures, i amb la crisi econòmica del 2008 s’ha vist que hi ha hagut processos com el de gentrificació i l’exclusió social.

No ha arribat el projecte de ciutat esperat.

Ens hem trobat amb una Barcelona on hi ha més especulació i un turisme de masses. Es fa recerca científica a Barcelona, però no la que s’esperava. Després de l’encís dels Jocs Olímpics hi ha un desencant que s’organitza en moviments contestataris.