Els autos de xoc van haver de parar els seu caòtic recorregut per la pista de l’atracció, ubicada a la fira de Sant Vicenç de Castellet, diumenge a la mitjanit. El municipi celebrava la festa major i era hora de plegar veles. Els joves gaudien tot fent xocar els vehicles i ni pensaven amb la pandèmia que ho trastoca tot, però els firaires no se’n podien oblidar i cada dos per tres treien el vaporitzadors per desinfectar els cavallets i els toros mecànics. Han tingut sort de poder treballar el cap de setmana passat a la població bagenca, malgrat que els hagués agradat tancar més tard. En altres poblacions no tenen tanta sort i critiquen que hi ha ajuntaments poc sensibles a la situació del sector i que aquest estiu els traslladen a llocs allunyats del poble, o que directament no han autoritzat la presència d’atraccions, condemnant els firaires a una complicada recuperació.
No tot són inconvenients. Els firaries consultats també reconeixen que hi ha consistoris, encara que pocs, de la Catalunya Central conscients de la precària situació i ofereixen rebaixes en les taxes per instal·lar l’atracció a la festa major. A Sant Vicenç, divendres a la tarda, la tècnica municipal va anar a parlar amb cadascun dels firaires i els va deixar ben clares les pautes que havien de seguir. I és que a la parcel·la on han estat instal·lats s’hi havia establert un perímetre amb dos accessos, des d’on havien de controlar l’aforament, ja que limitació a l’interior del tancat era de 500 persones, la meitat de les que hi podrien cabre en condicions normals. Hi havia menys espai destinat a les atraccions i, per aquest motiu, no n’hi havia tantes com en anys anteriors, prioritzant les adreçades als més petits.
Els firaires s’avenen a les noves normes i és que asseguren que volen fer tot el necessari perquè la pandèmia no s’expandeixi i així tornar a la normalitat el més aviat possible. La situació, però, és precària. «A aquestes alçades hauria anat a set fires i de moment en porto tres», explica Mari Carmen Rodríguez, de Saragossa, que ve amb els seus cavallets a les fires de Catalunya per fer calaix, però aquest estiu assegura que només aspira a «cobrir els costos de mantenir l’activitat». Tampoc ha pogut cobrar l’ajut dels autònoms perquè no està tot l’any donada d’alta, sinó durant la temporada que recórrer les fires, i per unes setmanes no va poder aspirar a rebre els ajuts.
Altres firaires que tenen toros mecànics i atraccions més grans (com el que popularment es coneix com a saltamontes) hi han estat presents per aconseguir ingressos tot i haver de deixar passar menys persones per garantir la distància de seguretat, cosa que, lògicament, es tradueix en una venda de tiquets molt inferior a l’habitual. De moment també porten fetes tres fires, quan en un any sense pandèmia ja haurien passat per prop d’una desena, expliquen.
«És tot massa incert perquè hi ha poblacions que no celebren la seva festa. I amb l’increment de casos no sabem si els municipis on tenim pensat anar la faran», diu preocupat Driss El Hajja, que té una tómbola i reconeix que responsables de negocis similars han hagut de tancar o exercir una altra professió durant un temps. Com que la tómbola és més fàcil de traslladar que atraccions de grans dimensions, té la possibilitat de desplaçar-se a més poblacions, però afirma que aquest any està sent nefast: «Hauria anat a 44 poblacions aquest any i només en porto quatre, ja que m’he perdut totes les festes de primavera».
Discussions pels espais idonis
El gironellenc Jordi Canal, propietari de cavallets, llits elàstics i inflables, assegura en els pobles és més complicat treballar que en les ciutats grans i que, per començar, aquest any tenen dificultats per localitzar els regidors responsables. A part, critica que molts ajuntaments traslladen la fira als afores del poble amb l’argument que «l’espai on fins ara hi havia atraccions s’ha de reservar per als actes de la festa major», i posa exemples com el de Torelló, a Osona, on el van ubicar en un nou emplaçament i no va poder parlar amb el regidor per discutir-ho.
«Ens porten en ubicacions on a vegades la gent s’ha de desplaçar en cotxe», es queixa, i afegeix que «són llocs en què no hi ha lavabos ni bars al voltant on prendre un refresc o aixoplugar-se si cau un xàfec». Canals diu que discutir rebaixes amb els responsables municipals és difícil perquè no consideren que són negocis del poble, malgrat faci temps que cada any acudeixen a la festa major. «N’hi ha que ens tracten bé, com és el cas de Berga, on aquest estiu hi som permanentment amb llits elàstics al passeig de la Indústria. A part, també tinc una plaça llarga a Vilanova i la Geltrú», explica. Però només ha fet dues fires, la de principis de maig a Berga i les festes de Puig-reig.
Per la seva banda, Ricardo Utrilla, firaire d’Artés, constata la precarietat del sector per la cancel·lació de festes majors, però malgrat això no li consta que cap negoci de la Catalunya Central que s’hi dedica hagi plegat. «No som gaires en aquestes comarques i veig que els de sempre anem fent», reitera. El sector reconeix que estan aguantant perquè hi ha hagut ajuts específics als firaries de fins a sis mil euros que han donat un cop de mà a l’hora de pagar les despeses, sobretot d’assegurances. És un ajut, però la recuperació es preveu llarga i costarà arribar a les xifres d’abans de l’arribada de la pandèmia.
