Albert Boira és un humorista barceloní que aquests dies ha estat motiu de polèmica arran de la seva actuació dissabte al vespre a Navarcles, on se l’havia contractat perquè hi fes un monòleg durant la Festa Major. A mig acte, Boira va ser interromput per una regidora de la CUP al govern municipal, Ylènia Morros, que va demanar-li que no continués fent bromes sobre orientació sexual que poden ferir la sensibilitat de col·lectius minoritaris. Una acció, la de la regidora, de la qual es van desmarcar la resta de membres del govern presents a l’acte, que li van retreure haver tirat pel dret. L’endemà, Morros dimitia.  

Com va viure la situació?

Va ser molt curiós, perquè són coses que no t’esperes. Estava tranquil perquè soc un còmic veterà, no em poso nerviós, no perdo els papers i menys a l’escenari. Em va sobtar molt la situació, i vaig reaccionar des de la tranquil·litat, tot i que no estava còmode.

Van intervenir el seu monòleg perquè feia broma sobre la pansexualitat.

Tinc molts monòlegs sobre les meves idees i sobre aquest tipus d’orientació, pertanyo a un equip de còmics amb diferents orientacions sexuals i intentem normalitzar això. El monòleg és d’un d’aquests espectacles de conciliació, parlàvem de la meva pansexualitat i feia dissertacions amb humor sobre la meva orientació sexual. Amb aquest monòleg hem estat a la cloenda de l’orgull gai de Bilbao, ha voltat molt. I en pobles petits com Navarcles, hi ha gent que no s’atreveix a sortir de l’armari i aquests textos volen normalitzar la situació, fer acudits sobre aquests temes. 

Ha reflexionat sobre la intervenció de la regidora?

Fa molts anys que reflexiono sobre el que dic. Els meus temes sempre han sigut punyents, penso que l’humor és el lubricant de la vida. Tinc textos que parlen sobre els infarts perquè jo n’he patit, en tinc un sobre l’hepatitis C perquè n’he tingut, escullo riure de les coses dures de la vida. Els fets m’han fet pensar molt perquè he repassat exhaustivament l’escena i reafirmo el que sempre he pensat: que aquest humor no ofèn perquè no ens en fotem, sinó que fa sentir a tothom que no hi ha barreres entre uns i altres. Aquest episodi m’ha fet reafirmar la meva comèdia. 

Vostè fa broma sobre tot? O els seus monòlegs van enfocats a un tipus d’humor?

Sí, sobre tot el que em ve de gust. Per exemple, si faig un monòleg sobre la inconsistència del consum de les drogues, no ho faré en un lloc on sàpiga que hi ha menors. Escric de tot el que m’agrada. Però no crec que es pugui dir tot en qualsevol lloc.

No es pot dir segons què?

No és censura pròpia, parlo de selecció de material. A vegades hi ha material que, depenent del lloc i l’hora, és millor no usar-lo perquè no farà gràcia. Per exemple, a les cinc de la tarda no faré un monòleg sobre drogues, com sí que el podria fer en una discoteca.

No té límits a l’humor?

Ja estan posats. El límit de l’humor és la teva pròpia intel·ligència, tot i que no haurien d’existir aquests límits. El que ha d’existir és la capacitat de despersonalitzar les bromes que estàs sentint sobre les teves creences, l’humor ha de ser il·limitat. És importantíssima la capacitat de la gent de no prendre’s les coses en primera persona. A Catalunya, les bromes de la família reial fan gràcia i a un altre lloc no, i amb la independència passa el mateix. Això és ser poc intel·ligent. O es parla de tot o de res i com que res no pot ser, s’ha de poder dir tot. 

Als col·lectius, com va indicar la regidora, que se senten ofesos per les seves bromes, què els diu?

D’entrada mai ningú m’ha dit que s’ha ofès pels meus textos, normalment ve gent del col·lectiu a felicitar-nos sobre com hem tractat un tema. Llavors hi ha persones que diuen que no es pot fer broma sobre segons què. La sobreprotecció fa a les persones més vulnerables. Hem de lluitar per desenvolupar el criteri de la gent perquè siguin impermeables a aquestes coses, no podem posar les minories en una bombolla i que no se’n pugui parlar. Hem d’incloure a tothom en una bombolla on riguem tots de tot i de tothom, i a qui no li agradi que se’n vagi un altre lloc. No ha de canviar l’emissor, sinó el receptor. No se li pot atorgar a tothom la capacitat d’ofendre’s.

Còmics molt coneguts com Toni Moog, Miguel Lago, Dani Mateo, entre altres, han sortit en la seva defensa. 

M’he sentit molt estimat, soc més conegut dins el sector que no pas fora perquè no he fet massa televisió. Estic sentint el suport de tothom. Més enllà del suport personal que m’han donat, aquest «crit» surt perquè ja n’estem tips i no s’ha de matar el missatger. Hi ha un problema de polarització social, als humoristes se'ls ha de deixar tranquils, a qui s’ha d’analitzar les paraules que diuen és als polítics.

La regidora ha dimitit.

En l’àmbit personal ni em va ni em ve. Em sap greu, per què aquesta regidora segurament té una forma de veure el món ideal molt semblant al meu, però no amb la manera d’expressar-ho ni lluitar-ho. Crec que aquesta regidora no ha de perdre la il·lusió per canviar les coses, potser ha d’agafar més bagatge professional i emocional. Trobo que està bé que es quedi fora de les institucions. Una persona que és capaç d’assumir tota la voluntat d’un poble sense consultar a ningú i interrompre un espectacle per divertir a la seva gent, no pot ser política.

Li havia passat mai?

Mai. Que un polític a títol personal interrompi un espectacle és al·lucinant.

Quina va ser la resposta de l’Ajuntament? 

Va ser exemplar el comportament de l’alcalde. Just quan vaig acabar, ell va sortir a l’escenari i va anunciar que l’ajuntament no estava alineat amb l’actitud de la regidora. I en baixar de l'escenari hi vaig veure regidores plorant, demanant-me perdó pel disgust. Estaven desencaixats, ningú s’ho creia. El públic feia cua per parlar amb mi i expressar-me la seva consternació.