El teatre és una caixa d’emocions. Un escenari, una pati de butaques, els llums i l’artista. I un cop tancats, en aquest espai hi passen coses, s’hi expliquen històries, s’hi riu i s’hi plora, i un dia surt un pallasso del fons de la platea que parla com si ho fos una veu en off, perquè tu no el veus i ell diu que et veu, i ho fa amb aquell to de vellut greu, alhora sedós i amable, inconfusible. 30 anys de feina, d’amics i feina, que en Pep Callau, pallasso de Sant Joan de Vilatorrada, va exposar divendres en un xou de gairebé dues hores. És el seu «Trajectes» i així el va batejar.
Pep Callau és un pallasso de carrer. No fa espectacles en locals. És un pallasso de nas vermell que es dedica molt especialment a l’animació. En aquest món, pràcticament sense canviar l’element substancial que li ha permès guanyar-se les garrofes durant tres dècades, continua. Divendres es va tancar en un teatre, però si algú esperava un espectacle diferent la va errar: Callau va obrir el teatre per convertir-lo en una festa, amb alguns moments de confeti, serpentines i pilotes, en una organitzada disbauxa entre amics. Perquè el seu aniversari en el món de l’animació el va celebrar obert a tothom, però entre molts amics i coneguts que omplien pràcticament la platea del teatre Conservatori de Manresa.
Callau es va iniciar col·laborant un dia, pràcticament sense proposar-s’ho, amb un altre santjoanenc del nas vermell, Jordi Pesarrodona, i el seu grup Gog i Magog, en un bolo a l’Ametlla de Mar. Aquí va descobrir què era l’animació al carrer, més endavant va independitzar-se, va crear el seu propi grup, els Pepsicolen, i es va fer un nom, Pep Callau, i així ha treballat durant tres dècades. Entre d’altres, en els darrers 10 anys, com animador de les prèvies al camp del Barça i en alguns desplaçaments, perquè com ell diu, «he estat en tots els títols del Pep Guardiola i del Lionel Messi».
En les primeres intervencions en el seu xou «Trajecte» ja va advertir als assistents que la trobada anava d’aplaudir-lo molt i de potenciar el seu ego artístic. I sí, va fer que el públic li cantés l’aniversari feliç i que es doctorés en la pràctica del picar de mans. Això ja passa a les celebracions. De fet, en aquest «Trajectes» hi va haver molt de festa d’aniversari. A la pantalla que va situar al fons de l’escenari hi va projectar fotos de diferents moments de la seva vida, dels espectacles i dels amics, dels de Sant Joan i dels que ha fet per diferents pobles i ciutats. I els primers, per exemple, els va fer pujar a l’escenari per abraçar-s’hi.
Després va anar repassant la gent que tenia a la sala, perquè tot i l'irònic ego inicial va voler fer un homenatge a tota la gent que com ell es guanya la vida animant, divertint i emocionant. I va saludar el Marcel Gros i els membres de Teatre Mòbil, amb admiració, i programadors que ha tingut, i va voler compartir una part del xou amb un d’ells, el manresà Pep Garcia. Es va fer acompanyar de músics que han estat al seu costat. I va recordar el seu Sant Joan de jove, des de la Verbena al més gamberro, des l’escola a les pintades independentistes de l’MDT als bancs de davant de l’església. I va saludar a l'actriu Mireia Cirera -rival de grup, perquè ella era de la colla del Globus i en Callau, de la del Sielu-, i l Pep Morella, president de l'Associació d'Ateneus, que el va fer treballar des de l'inici. O el Pere Fontanet, de la Mostra d'Igualada, que recorda de manera molt especial perquè ha estat una plataforma per donar-se a conèixer. I va compartir la fusta del Conservatori amb altres amics d'escenari, com l'animador Pep López o el malabarista Ramiro. I es va voler posar-se una americana groga com la de Jordi Pesarrodona per poder cantar plegats Els Segadors i reivindicar el paper dels nassos vermells també quan es posen seriosos al costat d'un que va vestit d'uniforme.
I en aquest repàs va fer un espai a Tortell Poltrona, que no va poder assistir per la recent mort de la seva germana. Amb Tortell Poltrona, Callau ha compartit un projecte solidari, "Pallassos sense fronteres". A l'acte hi va un moment per la fotografia amb un nen de Bòsnia, per recordar aquell dolor i la seva feina per arrancar rialles enmig de la tristesa. I en el repàs de tot plegat es va voler sentir més pallasso i va fer sonar la típica peça de l'òpera "Pagliacci", de Ruggero Leoncavallo.
Aquesta festa d'aniversari estava molt pensada per als amics, però de petons i abraçades n'hi va haver també per a la família. Per als pares, i la mare, especialment (el pare ja no hi és), que també era present a la sala i que es va felicitar de tenir «un fill pallasso, el millor que m'ha pogut passar». I per a les parelles i els fills, per a les d'abans i per a la companya actual, que va tenir el moment entranyable portant el pastís i les espelmes dels 30 anys. I com els bons pallassos, Callau se’n va endur un altre pastís, de nata, esclafat a la cara. La festa d'en Pep Callau va acabar amb confeti i pilotes grans que es passaven entre el públic. I va dir adéu després de dues hores, en un a reveure per als propers "30 anys". Va sortir del teatre, es va enfilar al camió de cercavila, i va iniciar el nou trajecte.
